Crític Cerca
Opinió

24/12/2015 | 12:24

Passada la pantalla de les eleccions espanyoles, ara toca afrontar una data inajornable per desencallar l’atzucac en el qual es troba el futur de Catalunya. L’atzar ha fet que la data se situï el 27 de desembre, just tres mesos després que les urnes atorguessin la majoria més àmplia en favor de la independència que hi ha hagut al país. Del 27 al 27, però amb la mirada inevitablement posada en les eleccions espanyoles del 20-D. Donar una ullada als comicis espanyols pot semblar lògic per constatar la impossibilitat de canvi a l’Estat que ens manté subjectes; però, quan aquesta mirada pateix de miopia, els errors estan assegurats.

De sumes, restes i canvis improbables

L’aritmètica diabòlica del Parlament de Catalunya ha fet que el proper Govern de la Generalitat depengui de la CUP. Una situació similar, però amb uns càlculs molt més complexos, faria que un possible viratge a Espanya amb un improbable Govern del PSOE i de Podem depengués de partits independentistes. Podem no suma per enlloc, ni tan sols amb el PSOE que el supera en nombre de diputats: tots dos agrupen 159 escons. Caldrien els dos d’Esquerra Unida, els d’Esquerra Republicana de Catalunya i bona part dels convergents per assolir una possible governabilitat. El curiós del cas és que, ara per ara, cap de les veus que reclamen canvi a l’Estat amb aquesta eventual coalició no posa en dubte la viabilitat de pactar amb el PSOE, partit que, entre moltes altres perles, és el responsable del cas més gran de corrupció que mai hi ha hagut en terres espanyoles, el cas dels ERO d’Andalusia, i no ho fan perquè prioritzen precisament fer fora el PP de les institucions.

Deixant de banda aquest fet, la lògica diu que el bescanvi d’aquest pacte hauria de ser clar: el referèndum d’autodeterminació. Així ho ha deixat clar també Pablo Iglesias, argumentant que no hi pensa renunciar. La realitat, però, és eixuta i tossuda. El PSOE mai no acceptarà aquest joc i, per tant, les possibilitats de referèndum (sense comptar-hi el veto d’un Senat amb majoria del PP) tornen a ser la gran pastanaga davant de la mula, és a dir: condicionar-lo a un futur canvi de mentalitat a l’Estat i als equilibris parlamentaris que suposadament se’n derivin. La irrupció de Podem és important, molt important, però absolutament insuficient i, fins i tot, deficient: no es pot entendre l’aparició del partit de Pablo Iglesias sense explicar que la meitat dels vots que han apostat per aquesta via han sortit dels Països Catalans, d’Euskal Herria i de Galícia, un detall molt clarificador que sembla que, precisament, qui parla de canvi a l’Estat passa absolutament per alt. El canvi, a Espanya, és un miratge i el pacte entre el PP i el PSOE amb el suport de Ciutadans sembla l’únic canvi plausible ara mateix. Involució, recentralització i tancament de files amb qualsevol modificació de la santa Constitució.

Un pas endavant

Enterrat el referèndum abans de començar —tant de bo m’equivoqui—, cal pensar ara en l’assemblea de diumenge vinent. La CUP té a les mans aconseguir que un Govern presidit per un convergent tiri endavant un pla de xoc social amb mesures de ben segur insuficients però impensables només fa uns quants mesos. La CUP té l’oportunitat de soterrar l’era d’Artur Mas amb un màxim d’any i mig. Aconseguirà JxSí aguantar un Govern presidit per Mas, tirar endavant la desconnexió i lliurar el pla de xoc social durant els pròxims mesos? És molt probable que el país sobrevisqui, però el president no; hi ha massa condicionants, i heus ací la diferència: no és el mateix vetar Mas que fer que ell mateix s’extingeixi al capdavant del Govern. Malgrat que el resultat sigui el mateix, les conseqüències no tindrien res a veure. Vetar-lo és perpetuar-lo, convertir-lo en màrtir. Deixar que presideixi el Govern és lliurar-lo a un final anunciat i posar-lo contra l’espasa i la paret sense capacitat de retorn: o trencament amb Espanya o dimissió fulminant. La CUP tindrà a les seves mans la capacitat de bloquejar el mandat; els seus 10 diputats seran més que necessaris.

Desenganyem-nos: Convergència ha mort. Només li resta un actiu, Artur Mas. És principalment per aquest fet que els dirigents de CDC forçaran noves eleccions abans de permetre’s prescindir de l’únic valor que els queda. Podria ser que les noves eleccions fossin bones per a l’independentisme, però sembla més evident que, en el millor dels escenaris, es repetirien els resultats. Amb el desànim, la possible desfeta de la CUP i de CDC, només en sortiria guanyant ERC i l’entorn de Podem i els seus aliats. Segurament, ERC tindria els millors resultats de la seva història recent i podria guanyar les eleccions, però per la mínima. La victòria seria insuficient per compensar els altres sectors que n’haguessin sortit malparats. Un escenari de nous comicis al març podria liquidar el procés, i no valorar aquesta opció és d’una irresponsabilitat flagrant. No és cap secret que un bon sector de CDC frisa per retornar a l’autonomisme sota mil subterfugis. Aquesta oportunitat es lliurarà amb les eleccions del març.

Tampoc no és cap disbarat deduir que l’esquerra que orbita entre els ‘comuns’, ICV-EUiA i Podem, vulgui proposar un front d’esquerres amb un candidat —o candidata, ara sí— amb tota la força mediàtica possible per tal d’intentar presidir la Generalitat. Fins i tot proposant una possible coalició amb les cendres de la CUP, però tot plegat amb un clar condicionant: retornar al referèndum i abandonar qualsevol possible unilateralitat.

Difícilment es pot prescindir de la massa social representada per CDC per tirar endavant el procés. Sense Convergència —agradi o no— no hi ha independència. De la mateixa manera que tampoc no es pot prescindir del gruix d’independentistes, al voltant del 20%, de l’òrbita de Podem. Però aquí ve la jugada: fer un pas enrere per fer un front comú amb un referèndum inviable com a punt denominador entre ERC/CUP/Podem allunya qualsevol aspiració independentista; encara més: dilata i condiciona la sobirania a un canvi de mentalitat a l’Estat espanyol i cedeix oxigen independentista al que quedi de Convergència. En canvi, fer un pas endavant, amb Mas president, obligarà l’Estat a jugar, i presumiblement ho farà de l’única manera que ho sap fer, amb la llei a la mà, processant president, consellers i volatilitzant el poc que ens queda d’autogovern. Tot plegat, això sí, amb l’histrionisme característic d’un Estat escleròtic que haurà de calmar la fera del nacionalisme espanyol. Serà precisament en aquest moment que, de manera indefugible, el 20% d’aquells independentistes de l’anomenada esquerra sobiranista hauran de triar entre repressió, involució i càstig o plena sobirania, procés constituent i independència. Una via molt més ràpida i factible per aconseguir sumar aquest sector que no pas creure en la possibilitat real d’un referèndum vinculant (perquè, si no ho és, ja em direu per què el volem) permès per l’Estat espanyol.

Miopia

Durant la nit electoral de les eleccions espanyoles es va sentir una cantarella repetitiva i acrítica des d’alguns sectors de la CUP, però sobretot dels guanyadors de la nit, la candidatura d’En Comú Podem: “Amb una Convergència tan debilitada, la CUP no es pot permetre fer Mas president”. Entenc que l’argument sigui vàlid per a l’òrbita de Podem, ja que el seu objectiu precisament s’ha situat sempre a Madrid, però no puc entendre que es repeteixi des de la militància de la CUP. És curiós com es pot fer una lectura en clau catalana d’unes eleccions on no t’has presentat perquè precisament no hi tenies res a oferir, ja que havies decidit fermament desconnectar de la capitalitat espanyola. La sensació és que l’argument ja el tenien preparat, mesos abans, per justificar el veto a Mas en intuir que l’òrbita convergent seria incapaç de guanyar aquestes eleccions.

És una opció, fer lectura en clau espanyola i voler-ho aplicar en clau catalana, però és patir de miopia política, la incapacitat de mirar una mica més enllà. És a dir, la manca de visió que porta a concloure que la societat catalana s’ha manifestat en aquestes eleccions en clau d’esquerres i sobiranista —però no independentista— i ser incapaç de valorar que la societat catalana va pronunciar-se, amb uns índexs de participació històrics, tres mesos abans en unes eleccions que sí que s’havien produït en clau de país.

En els comicis del 27 de setembre va quedar clar que el partit més votat va ser el que duia Artur Mas com a presidenciable amb un programa polític inequívocament independentista. Unes eleccions, per cert, on la CUP va quedar a la cua, just per sota del PP i de CSQEP, empatats en nombre de diputats. Simptomàtic, doncs, que en uns comicis on es decidia el futur del país, el tàndem ICV-EUiA-Podem (amb la destacable absència dels ‘comuns’) passés de ser una suposada alternativa de Govern, segons avalaven algunes enquestes, a quedar desfeta amb menys força, fins i tot, que la que tenia ICV-EUiA en la legislatura anterior. Catalunya ja es va pronunciar el 27 de setembre. Qui va votar el 20 de desembre ho va fer per incidir en els equilibris de la política espanyola, no pas per decidir el futur dels catalans.

Tirem pel dret

La fotografia que il·lustra aquest article és de la manifestació del 10 de juliol de 2010, aquella primera gran marxa sobiranista fruit del rebuig popular a la sentència que fulminava l’Estatut proposat des del Parlament català. La pancarta que va lluir la CUP duia una declaració d’intencions en tota regla: “Tirem pel dret, independència”. Val a dir, però, que de tots els partits, col·lectius i plataformes independentistes que hi van participar, la CUP era qui tancava la manifestació. Un fet gens casual, ja que la decisió d’assistir o no a aquell acte no es va decidir quasi fins a l’últim moment, fruit del recel d’una part de l’esquerra independentista. Com si es tractés d’una gran metàfora, aquell fet s’ha anat repetint en múltiples espais i escenaris, fruit de triar entre assumir les pròpies contradiccions i sumar-se a un procés popular amb el qual pots incidir però no dirigir, o bé restar en la inòpia política i virar cap a l’onanisme i l’autoreferencialitat. Com no podia ser d’una altra manera durant aquests anys, la CUP sempre ha decidit sumar, encara que sigui a l’últim moment. No fer-ho ara seria retrocedir als pitjors anys de la marginalitat.

“Tirem pel dret” vol dir decidir, incidir i construir. Representa arriscar, prendre el rumb per governar-nos. Ara no solament la CUP té una oportunitat única per fer-ho, sinó que té a les seves mans governar-los. La CUP tindrà la possibilitat de fer caure el Govern si es produeix l’eventual cas que no es compleixen els acords pactats. La CUP, amb només 10 diputats, pot, fins i tot, ser clau en un possible pacte a La Moncloa i sembrar el caos a l’Estat que ens subjecta: ho recordava Manuel Delgado, poc després de saber-se els resultats de les eleccions espanyoles: “La situació d’inestabilitat política que s’augura a Espanya fa imminent un acord CUP-JxSí i una represa —ara ja irrevocable— del procés. Davant no hi ha ningú”. A la sentència d’aquestes sàvies paraules, només hi afegiria una cosa. Tirem pel dret, governem-los: davant no hi ha ningú. Ara és l’hora de la valentia.

Jordi Borràs és periodista, fotògraf i autor del llibre ‘Desmuntant Societat Civil Catalana’ (Saldonar Edicions).

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'El director' de David Jiménez (en català)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació