Crític Cerca
Opinió
Jordi Borràs

Jordi Borràs

Fotoperiodista

Societat Civil Catalana: abans de marxar apaguin el llum

22/09/2015 | 08:00

En estat de guerra. A la mirada bruna d’aquell soldadet espanyol no hi havia por, sinó determinació i obediència en la seva mare pàtria. Suposo que per això va escollir la carrera castrense en lloc de, per exemple, fer-se fotoperiodista. Servir al seu país, defensar-lo del temut enemic i lluir amb tot l’orgull possible la seva sagrada bandera.

Deu ser que cada dia tinc el cor més negre, però a mi tot això em queda lluny. No pas perquè no pensi que per estimar la terra que et sents com a pròpia, algú sigui ser capaç de defensar-la amb tots els mitjans de que cregui necessaris, sinó perquè em costa d’entendre que qui viu a un estat ferm i dret, hagi de destinar la seva existència a perpetuar-lo a costa de la llibertat d’altri. El dia que tinguem estat preferiria invertir la meva vida a destruir-lo. Cal anar sempre contra el poder, contra tot el poder, fins i tot quan el poder siguem nosaltres.

Estem en guerra. A aquestes alçades és absurd negar-ho, però que ningú em malinterpreti: no hi ha ni tanc ni canons, ni soldadets amb fusells ni cabres legionàries. Aquesta és una guerra —per ara—es juga als mitjans de comunicació. O més ben dit, d’una banda la jugua el Ministerio del Interior i la premsa i de l’altra, «la nostra», ens ho quedem mirant.

Fang a la trinxera

He destinat un any i mig de la meva vida a fotre’m de cops de cap contra la paret. Picant pedra seca amb un roc i una agulla de cap. La sensació de cridar fort i només sentir l’eco com a resposta ha estat desesperant durant aquest temps. Només fang a la trinxera, res més. Hem estat pocs els que des de la tribuna que ens ofereixen els mijans de comunicació hem burxat l’anomalia democràtica que representa Societat Civil Catalana (SCC). Periodistes amb noms i cognoms, com també ho han fet Andreu Barnils i Bernat Ferrer. És de justícia dir-ho. Però també desenes de persones a l’ombra: boca-orella, una engruna per aquí, una engruna per allà. Intel·ligència col·lectiva de demòcrates d’arreu —independentistes i unionistes— que farts de veure com una associació cofundada i impulsada per l’extrema dreta ha volgut parlar en nom de la societat catalana.

Visquin les idees, el debat, la llibertat de pensament. Però el límit ha de ser clar: cordó sanitari contra tots aquelles genocides del pensament que l’únic que pretenen és aniquilar la llibertat. En el sentit mès ampli de la paraula llibertat. SCC està presidida per un franquista filonazi. És una acusació contundent. Qui em coneix sap prou bé que les paraules gruixudes me les guardo per qui les mereix. Sóc el primer en denunciar la banalització del feixisme que malauradament està tant extesa a casa nostra. Espanyolisme no és feixisme, sempre ho he dit, fins i tot m’ha costat un llibre de 352 pàgines poder explicar-ho com cal, on també argumento perquè el feixisme s’alinea amb l’espanyolisme malgrat no ser-ne, evidentment, un sinònim. Si titllem de feixista a tort i a dret, com qualificarem els feixistes de veritat? És per tot això que a dia d’avui ja es pot dir alt i clar i repetir-ho les vegades que calgui: Josep Ramon Bosch i Codina, president de SCC, és un franquista filonazi.

Bosch tenia un perfil anònim de facebook des d’on s’ha dedicat durant quatre anys a insultar, amenaçar i injuriar catalans, enaltir del terrorisme d’extrema dreta, lloar els feixistes del Casal Tramuntana, el Terç de Nostra Senyora de Montserrat, la División Azul… però també publicar dades personals, desitjar i celebrar la mort d’independentistes. N’hi ha més. Bosch es creia tant impune que des de 2011 va tenir actiu un canal de Youtube on hi penjava vídeos narrats amb la seva pròpia veu des d’on feia «homenatges visuals», de gust i tècnica dubtosos, als caiguts del bàndol franquista. També va dedicar un dels vídeos a homenatjar el Tercer Reich, la Whermatch i les Waffen-SS. Una macabrada de 9 llargs minuts de difícil digestió. Fàstic.

Una petita llum s’albira a l’horitzó. Potser ha arribat l’hora de passar factura: ahir a la tarda es va saber que el jutjat d’instrucció número 3 de Manresa havia obert diligències prèvies d’investigació contra Josep Ramon Bosch. Esperem doncs, que això només sigui el principi del final de la impunitat vestida de societat civil.

Cants de sirena

Josep Ramon Bosch ha amenaçat de denuciar el col·lectiu d’advocats Drets per querellar-se contra ell. Entenem que també té intenció de portar al jutjats els periodistes que hem publicat informació relativa al seu cas. No és el primer cop que Bosch i SCC m’amenaça. Ja ho va fer quan amb en Bernat Ferrer varem publicar que a més de lloar Blas Piñar a Faceook, havia assistit a un homenatge franquista. Finalment l’amenaça es va dissipar, mai es va complir i va acabar reconeixent amb la boca petita que sí, que havia assistit a l’acte franquista. Cants de sirena del tigre de paper. L’amenaça només va ser fum per tapar la seva desvergonya.

De llavors ençà hi ha hagut alguna millora. Quan varem publicar que en Bosch havia assistit a un acte organitzat per la Fundación Nacional Francisco Franco el 18 de juliol de 2013 a Gandesa, TV3, ‘la nostra’, no en va dir ni una sola paraula. De fet, la televisió de Catalunya, acusada sistemàticament d’imparcial i partidista des del victimisme histèric i transversal del ‘no nacionalisme’, ha trigat un any i mig a dignar-se a fer un parell de breus al TN sobre la sinistre estela de SCC, encara que fos únicament per fer-se ressò de la denúncia de Drets. Ni una engruna de periodisme propi, ni una carxofa de micròfon plantada davant la porta de la seu de SCC. És el mínim que hauria de fer la televisió pública del nostre país: informar i fer periodisme.

Malgrat tot, durant aquest temps SCC ha gaudit del minutatge pertinent segons les ordres de la dictadura del Consell Audiovisual de Catalunya. Els dirigents unionistes d’aquesta organització han ocupat cadires a diferents programes de la ‘Corpo’ com si aquesta entitat de 72 socis representés algú a casa nostra. Mentrestant silenci total a TV3 sobre els provats vincles de SCC amb l’extrema dreta i l’enigmàtic finançament de que gaudeix. Pràcticament el mateix ha passat amb l’Agència Catalana de Notícies, però tot el contari, sigui dit, a Catalunya Ràdio, que s’ha fet ressò quan ha tocat dels pertinents escàndols de l’associació.

L’art de la guerra

«En tota lluita, el mètode directe pot usar-se per prendre part en la batalla, però els mètodes indirectes seran necessaris per assegurar la victòria. Les tàctiques indirectes, aplicades eficientment, són inesgotables com cel i la Terra, interminables com el flux de rius i corrents; com el Sol i la Lluna, s’acaben només per començar de nou; com les estacions, moren per retornar una vegada més».

Aquest és un fragment del principi anomenat ‘Potència’ pertanyent al capítol 5 de ‘L’art de la guerra’, de Sun Tzu. Malgrat tenir més de 2.000 anys i venir d’Orient enllà, aquest principi és perfecament aplicable a la Catalunya del segle XXI. L’unionisme no només l’ha entès a la perfecció, sinó que l’ha aplicat secularment seguint aquella màxima de ‘que se consiga el efecto sin que se note el cuidado’. SCC n’és una mostra. Malgrat la seva barroera posada en escena, amb diversos dirigents i fundadors provinents de l’extrema dreta, aquesta associació ha estat el moviment més intel·ligent de les últimes dècades a Catalunya. No obstant, per variar, havien fet tard a l’hora de crear la joguina.

Des de l’altra banda de la trinxera però, només hi ha un desert tàctic. Un Govern que li entra fluixera cada cop que sent a parlar de qualsevol cosa que faci referència a la «seguretat interior, serveis secrets o informació i contrainformació». Només així es pot entendre com és possible que un organisme com el Cesicat (l’organ que ha de vetllar per la ciberseguretat a Catalunya però que es dedica a espiar activistes) estigui gestionat per una empresa com Telefónica.

Afortunadament construir un nou estat no és cosa del Govern, que per variar, va a remolc de tot. No. Construir aquest país de color verd esperança on caldrà canviar-ho tot, és cosa de tots. Segurament molta de la gent que ha posat el seu granet de sorra per desactivar la infàmia de SCC no sabia de l’existència dels textos de Sun Tzu. Ni falta que li feia, perquè havia entès perfectament el missatge i se l’havia fet seu: « En tota lluita, el mètode directe pot usar-se per prendre part en la batalla, però els mètodes indirectes seran necessaris per assegurar la victòria».

Josep Ramon Bosch ha de dimitir. Si li falta dignitat per fer-ho, SCC l’ha d’expulsar immediatament, i posteriorment retornar el Premi Ciutadà Europeu a Brusel·les. Parafrassejant el tòpic, readaptant-lo de l’article que l’altre dia l’amic Palà publicava en aquesta casa, només em queda dir: l’únic comunicat que esperem de SCC és el que anunciï la dimissió del seu president, que ens expliquin qui els hi ha pagat la festa i que demanin perdó a tots els catalans. Senyors de SCC, abans de marxar facin el favor de disculpar-se. I no oblidin apagar el llum de les tenebres que arroseguen des de 1939. Feixisme mai més, enlloc, contra ningú.

Guanyarem, que ningú ho dubti

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'No cerramos en agosto' d'Eduard Palomares

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació