Nascuts per ser lliures i no soldats

“Allò que és impensable resulta que és pensable”.
W. Szymborska

De les primeres cartes que vaig rebre a Soto del Real n’hi havia una que em va ser tot un revulsiu. Em parlava de la meditació, del ioga, de la preparació per a una estada llarga a la presó, de la importància de no renunciar als postulats polítics i, sobretot, de no permetre que la llavor de l’odi o el rancor s’apoderessin de mi. És la primera carta, de moltes, que m’enviava en Pepe Beúnza.

Moltes de les nostres accions i moviments, moltes de les nostres conviccions, es basen en el que altres ja han pensat, experimentat, gaudit o patit abans. En el camp de les idees passa el mateix: cada idea, per poc o molt revolucionària que sigui, s’emmarca en un corpus teòric previ. Cada progrés social s’assenta sobre els fonaments de lluites anteriors, des de Pankhurst fins a Gandhi, des de Martin Luther King fins a Harvey Milk. A partir d’aquí, el que ens pertoca a cada nova generació és prendre el relleu: recollir els fruits que els altres van deixar-nos i anar més enllà, aportar-hi el context i adaptar les estratègies a cada nova situació. I plantar noves llavors per a les generacions futures.

La lluita per les llibertats dels catalans, doncs, no va néixer ahir. Fa segles que els ciutadans dels Països Catalans treballen incansablement per construir una societat millor i més justa, des de la base, des dels carrers i les places, des de la resistència no violenta i la desobediència civil, contra l’abús i l’arbitrarietat: des de la radicalitat, serenament però amb fermesa.

Per tant, homenatjar els referents de les revoltes no violentes que ens han precedit esdevé un deure moral. El moviment antimilitarista s’emmarca en aquestes lluites de les quals ens sabem hereus. N’hem de prendre bona nota: un grup al principi molt reduït de joves va utilitzar la desobediència civil de manera modèlica com a eina per assolir una conquesta col·lectiva que ha permès que la nostra societat, avui en dia, sigui una mica més lliure. Però res no va ser improvisat i la formació i l’assumpció dels actes i les seves conseqüències van ser elements clau per a entendre l’èxit de la gesta.

Amb tot, no podem ser ingenus: malgrat la desaparició de la mili, la despesa militar no ha deixat d’augmentar i la concepció violenta de les relacions entre els estats continua més vigent que mai. L’Estat espanyol és un dels principals exportadors mundials d’armes a països en conflicte i continua contravenint als tractats internacionals signats; milions de persones moren víctimes d’aquest negoci que compta amb la monarquia espanyola com a principal avalador.

En aquest món convuls i en plena deriva autoritària i xenòfoba, l’arrelament del moviment pacifista i antimilitarista, la solidaritat internacional de la societat catalana ens ha d’omplir d’esperança; des del moviment contra la guerra de l’Iraq fins a l’acollida dels refugiats, amb manifestacions massives a escala global que també formen part del nostre imaginari col·lectiu de país. Però també sabem que tot això no és suficient i que, per tant, ens cal seguir lluitant.

Personalment vaig anar adquirint consciència antimilitarista arran de la convicció que calia combatre tot allò de funest que representen els exèrcits per al conjunt de la humanitat: una despesa ingent i creixent, una visió patriarcal, jerarquitzada i arcaica de la societat i una concepció de les relacions humanes basada en l’amenaça permanent i en la violència. Primer em vaig fer objector i després insubmís a la prestació social substitutòria. Penso, però, que l’aportació de la meva generació al moviment va ser força minsa. Gran part de la feina ja estava feta gràcies al sacrifici i a la mobilització permanent dels companys que ens van precedir, molts dels quals van ser durament represaliats, empresonats, jutjats i exiliats, i mai no es van plantejar renunciar a la lluita.

Avui, i salvant les distàncies, els paral·lelismes entre el moviment insubmís i el sobiranista són diversos: el càstig a la dissidència política i ideològica, el brutal intent mediàtic de deshumanització de la causa, la criminalització per part dels poders de l’Estat de protestes socials com a estratègia per a deslegitimar la reivindicació ciutadana o l’ús per part dels moviments socials d’aquesta mateixa repressió governamental com a altaveu per a multiplicar la difusió de la causa; sense oblidar la implicació decisiva del món social i cultural, que va amplificar el ressò de la mobilització. Com ens recorda Clara Peya, “la cultura, si no és compromesa, no ens interessa”. O l’èxit del treball en xarxa amb entitats de signe molt divers.

I, sobretot, en podem treure, entre d’altres, un parell d’aprenentatges clau, que de fet ja utilitzem i que ens han ajudat a assolir totes les petites i grans victòries que hem aconseguit fins ara en el procés d’autodeterminació.

La primera lliçó imprescindible: la fèrria capacitat de mobilització i autogestió de la societat catalana. Des de la persistència de més de trenta anys de lluita, la ciutadania pot aconseguir tombar lleis injustes com es va fer evident amb la supressió del servei militar obligatori.

Això ens marca el camí a seguir: la mobilització permanent de la societat catalana és la millor manera de seguir defensant els nostres drets i llibertats vulnerats, de continuar aspirant a la construcció d’una societat plenament democràtica, denunciant alhora l’anomalia que suposa que, en ple segle XXI, en un Estat de la Unió Europea s’exerceixi la brutalitat policial per reprimir la voluntat d’exercir el dret a l’autodeterminació. El desànim i la por són els principals adversaris; cal entendre que els canvis socials són lents. I, en aquest llarg camí, l’estratègia i la tendresa són companys de viatge inseparables. No podem caure en la frustració ni permetre que ningú deshumanitzi les nostres vides. Tot el que fem ho fem amb l’esperança infinita d’un futur més de tots.

La segona lliçó: l’assumpció de la repressió com una conseqüència inevitable de la lluita no violenta, i la utilització d’aquesta repressió com a altaveu de la defensa dels postulats polítics. És a dir: si no tenim clar que la presó no pot ser un límit a l’exercici de drets fonamentals, ens serà impossible avançar en la seva defensa. Com deia Thoreau, davant d’un govern que empresona injustament, el veritable lloc per a un home just és, precisament, la presó. La repressió és una palanca democràtica per a denunciar que l’Estat espanyol criminalitza l’exercici de drets fonamentals i que fa servir la coacció i la persecució judicial per afeblir, esporuguir i escapçar protestes legítimes.

Per a molts ciutadans, entre els quals em compto, l’estratègia antimilitarista i no violenta que va començar fa trenta anys va ser una escola d’aprenentatges que ara està donant fruits de nou i que ens ofereix lliçons imprescindibles per a entendre el que vivim avui. Així, l’obra de Joan Canela contribueix a posar en valor un moviment que a l’Estat va ser pioner en l’acció no violenta. Sense el llegat dels objectors i insubmisos de les acaballes del franquisme, que va prolongar-se fins al 2001, no s’entén ni la Crida a la Solidaritat, ni la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, ni l’1 d’Octubre, ni Open Arms, ni tantes altres lluites.

Perquè, al capdavall, tot forma part de les mateixes lluites compartides. Sí, vam desobeir, però i què? Fa molts i molts anys que els éssers humans desobeeixen i s’enfronten a la injustícia, impulsats per les seves conviccions personals.

Totes les desobediències civils, totes les lluites socials, acaben sent-ne en realitat una: la lluita per la llibertat i per la justícia social; la llibertat de poder escollir com governes la teva vida, de poder ser com vulguis i estimar qui vulguis… La llibertat de viure en un món sense exèrcits ni armes. De poder tenir una llar pròpia amb unes condicions de dignitat mínimes sense por que et tallin la llum o, pitjor, de ser desnonat i acabar al carrer. De viure al país que vulguis sense haver de fugir ni arriscar la vida al Mediterrani. La llibertat de no haver de ser perseguit, reprimit o represaliat per les teves idees.

La llibertat d’oposar-nos a la injustícia i el dret a combatre-la. Serenament. Amb el millor dels nostres somriures. Convençuts, per sempre més, que no hi ha prou presons per a aturar tanta dignitat i que hem nascut per ser lliures i no soldats!

Presó de Lledoners, juliol del 2019

*Aquest text és l’epíleg del llibre ‘Insubmissió! Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit’, de Joan Canela (editat recentment per Sembra Llibres). Si et subscrius a CRÍTIC aquests dies, te l’enviem a casa.