25/11/2020 | 23:58
Si voleu, tapeu-vos els ulls. Només escolteu l’àudio.
“¿De qué planeta viniste para dejar en el camino a tanto inglés?” Alguns potser no ho entendran, però aquest gol narrat pel periodista Victor Hugo Morales, considerat el més bell de la història dels mundials, ho significa gairebé tot per a un país. És el 25 de juny de 1986. Estadi Azteca, Ciutat de Mèxic. L’Argentina encara es llepa les ferides d’una Guerra de les Malvines que va enfrontar, esgotada, a les acaballes d’una dictadura sagnant que havia deixat 30.000 desapareguts i una economia devastada. Diego Armando Maradona segella el pas a semifinals després de fer el primer gol amb la mà. El mag i el lladre, el geni mentider. El fill humil de Villa Fiorito compleix el seu somni guanyant l’única guerra que es pot permetre l’Argentina, amb totes les armes al seu abast.
Si voleu, torneu-vos a tapar els ulls. Apugeu el volum.
“Oh, mamma! Sai perchè mi batte il corazon?“. Nàpols, 1987, un any després. Per primera vegada en la història del futbol italià, el principal equip del sud guanya els totpoderosos clubs del nord, representats per la Juventus i el Milan. Impossible sense ell. Maradona aixeca el cap dels humiliats. Ho fa cada diumenge, el dia de descans de l’obrer, en un obstinat acte de bellesa que engrandeix la casa del pobre. Maradona alça una veu rebel i discordant entre la majoria de jugadors de màxim nivell de l’època. Sense pèls a la llengua, denuncia els grans estaments del futbol amb la mateixa fermesa amb què defensa els jugadors humils.
I al mateix temps, indissociablement, les ombres.
Obrim els ulls i llegim tot el que puguem de l’Ícar amb les ales desfetes. Les ombres de Maradona poden cobrir dos estadis sencers. Maltractador, masclista (ironies del destí, ha mort el Dia Internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones), violent, fanfarró, autoritari, hipòcrita, agressiu… Cap de les seves excel·lències dins del terreny de joc pot deslligar-se dels seus excessos lluny de la gespa.
Maradona és el més gran dels ídols caiguts, però milers n’obviaran les runes enarborant aquell “la pelota no se mancha“. Amarada de derrotes, tota una generació va viure enlluernada per la fantasia d’aquell petit 1 contra 11 multimilionari que amb un peu donava suport a l’esquerra llatinoamericana mentre amb l’altre en maculava els valors. Emmirallades les seves pròpies contradiccions, molts subscriuran les paraules del seu preparador físic Fernando Signorini: “Con Diego iría al fin del mundo, pero con Maradona no iría ni a la vuelta de la esquina“.
Ha mort una sort de “déu brut”, en paraules de l’uruguaià Eduardo Galeano, “el més odiat dels déus. Un déu que se’ns assembla. Un déu irresponsable, mentider…”. Mirar de comprendre el fenomen no significa validar el seu comportament en tots els aspectes. Maradona no és exemple de res: és la prova que del fang brut que, en una infinita escala de grisos, ens configura pot sorgir una espurna de bellesa mobilitzadora.
