27/05/2019 | 00:57
Anàlisi d’urgència sobre les eleccions municipals i europees del 26-M. Hi ha tres apunts bàsics per comentar.
Europees: Puigdemont supera Junqueras
El resultat de Carles Puigdemont ha estat boníssim. Reforça la figura de Puigdemont. Però això sobretot tindrà més transcendència per a la vida interna del món postconvergent. Ha aconseguit un milió de vots pràcticament sol i en unes eleccions en les quals hi ha hagut poca participació. Això, de retruc, dificulta l’aparició del nou partit moderat neoconvergent impulsat per Marta Pascal.
La pugna entre ERC i Junts per Catalunya sembla que serà una batalla per especialitzacions. ERC té molt bons resultats en les generals, en les municipals (sobretot a les grans ciutats) i, en canvi, no n’ha tret uns de tan bons en les europees. A què s’assemblaran més les properes catalanes? A unes municipals o a unes europees? Aquests comicis han estat batalles i teatres secundaris en la lluita per l’hegemonia independentista. Però l’escenari principal de la batalla és el Parlament de Catalunya. Tots aquests comicis són preparatoris per a les properes eleccions catalanes.
Municipals: ERC suma 3.000 regidors superant els neoconvergents i els socialistes
ERC es consolida amb aquestes municipals com un partit transversal i que és competitiu en tot tipus d’eleccions, que té molt bons resultats tant a les zones interiors com a les zones costaneres-metropolitanes. Tindrà l’alcaldia de Barcelona i de Lleida, a Tarragona ha quedat prop del PSC i tindrà moltes capitals de comarca. És el partit més sòlid i ben travat arreu del territori actualment. En alguns llocs guanya, en d’altres és segon i, sovint en el pitjor dels casos, és tercer. En canvi, els convergents, el PSC o els Comuns poden estar amunt en alguns territoris, però després baixen molt en altres zones que no són les ‘seves’.
Els republicans s’han convertit en el partit rival del PSC en algunes zones i en el partit rival dels neoconvergents en altres àrees. ERC demostra tenir un perfil diferent del votant tradicional de l’antiga Convergència i, de fet, molt diferent del votant tradicional de la mateixa ERC quan era un partit minoritari. Si no, no s’explica aquest creixement. No ha substituït Convergència a les zones tradicionalment més nacionalistes, perquè en aquestes zones Junts per Catalunya aguanta bé, i, en canvi, creix molt en aquests llocs. ERC ha aconseguit aglutinar al seu voltant sectors molt diferents de població, i això fa que tingui una penetració molt homogènia arreu del país. L’ERC actual és un animal polític complex.
I dins d’aquest mapa… tenir l’alcaldia de Barcelona políticament és molt rellevant. ERC guanya la capital de Catalunya per primer cop des de la Segona República. És històric. Ells, que no tenien mai projectes competitius per a una ciutat com Barcelona, han aconseguit ressituar el centre de gravetat de l’independentisme. Aquesta broma de Tabàrnia cau per si sola si l’alcalde és d’ERC.
El problema d’Ada Colau? El creixement del PSC
Barcelona en Comú ha tingut problemes per mantenir l’alcaldia tant per culpa del creixement d’ERC com del del PSC. Tot i això, s’ha de dir que Ada Colau ha aguantat força bé i ha tret els mateixos regidors que ERC i ha superat la resta de partits polítics al consistori. Amb un PSC menys fort potser hauria resistit millor l’auge de la llista d’Ernest Maragall. Les generals van propulsar els socialistes, i aquesta inèrcia l’ha recollit Jaume Collboni.
El PSC estava malalt, sí, i va quedar atrapat entre el creixement d’ERC, de Ciutadans i dels Comuns. Estava atrapat entre aquestes tres forces. Però dues d’elles han perdut força: els Comuns i Ciutadans. El PSC tenia l’estructura, és una organització sòlida, i, en el moment en què les seves fugues de vot s’han afeblit, ha aconseguit recuperar-se.
