L’alcalde de Barcelona i l’esperit del 1929

El 2029 es commemorarà el centenari de l’Exposició Internacional que va transformar la muntanya de Montjuïc, i es va convertir en una manera de “fer ciutat” a cop de grans esdeveniments que inclouen grans transformacions urbanes, com els Jocs Olímpics o el Fòrum de les Cultures. Són esdeveniments que amaguen l’expulsió de veïns, la destrucció de llocs de trobada populars i beneficis enormes per a alguns empresaris. Fa poques setmanes, l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, apel·lava a recuperar l’esperit del 1929. Però, quin és aquest esperit?

A finals del 2023, l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i la Fira de Barcelona van anunciar la creació d’una comissió per programar, a sis anys vista, la commemoració del centenari de l’Exposició Internacional del 1929. L’alcalde Collboni va assegurar que “l’Exposició del 1929 va ser un fet constitutiu i definitori d’allò que és la Barcelona moderna i contemporània”, i va acabar efusivament, quan va dir que la commemoració havia de ser “una magnífica oportunitat per reivindicar l’esperit del 29”. L’esperit del 1929, va dir l’alcalde.

El 20 de maig d’aquell 1929, el dictador Miguel Primo de Rivera va inaugurar l’Exposició Internacional i en el seu discurs va dir als reis Alfons XIII i Victòria Eugènia de Battenberg que el seu paper en aquell acte era com el “papel que en el siglo XV representaron los Reyes Católicos: presidir el resurgimiento de España” perquè, efectivament, l’exposició de Barcelona i l’“Exposición Iberoamericana” que se celebrava en paral·lel a Sevilla formaven part d’una gran operació propagandística de la dictadura i del dictador. Després de set anys de règim autoritari, Primo de Rivera estava en hores baixes, i pretenia ressituar Espanya en el panorama polític d’Europa i de l’Amèrica Latina. Però aquest esperit, el del nacionalisme espanyol més ultra, no pot ser l’esperit al qual es referia l’alcalde. Així doncs, quin és?

La memòria de l’Exposició Internacional és contradictòria. La seva gestació, la seva concreció i el seu llegat són complexos. Ja al principi del segle XX, el regidor lerrouxista Joan Pich i Pon proposà l’organització d’una Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques, i va guanyar-se la complicitat del conservador Francesc Cambó.

Pich i Pon, que després de ser alcalde acabà la seva trajectòria política i pública pel frau de l’estraperlo, i Cambó, que també la va acabar quan es va destapar la corrupció política i econòmica que sostenia l’empresa d’electricitat que ell presidia a l’Argentina, en aquells primers anys del segle XX, tots dos tenien interès a popularitzar el consum d’electricitat. Si bé no van aconseguir que se celebrés per culpa de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, sí que van iniciar una sèrie de processos urbanístics a Montjuïc. L’any 1915, el consistori prenia possessió dels terrenys agrícoles de la muntanya, i començava un camí de no retorn per convertir-la en un dels centres de l’oci barceloní de les dècades vinents. Calia enderrocar els barris populars de Sant Beltran, Santa Madrona i la França, fer fora les famílies que vivien en barraques de feia anys, titllades d’”indesitjables”, traslladar forçosament els seus habitants, i transformar els camps de blat en jardins a la francesa. I, de mica en mica, ho van anar fent.

Al contrari del que sovint s’explica, la dictadura de Primo de Rivera no va ser feble i poc intervencionista

Mentre la reurbanització avançava, el rei Alfons XIII va fer costat al cop militar que Miguel Primo de Rivera va protagonitzar a Barcelona. Va ser l’inici d’una dictadura militar que governaria Espanya fins al 1931. Al contrari del que sovint s’ha explicat i del que constitueix el relat majoritari, la dictadura de Primo de Rivera no va ser una dictadura feble i poc intervencionista, sinó que va anticipar la de Franco en el control dels mitjans de comunicació, la repressió política i cultural, la instauració de la moral catòlica com a raó d’Estat, l’ús de la imatge del dictador, la voluntat política d’enquadrar la societat i el rebuig de la democràcia. Una de les seves primeres mesures va ser suprimir el Parlament, avançant-se, fins i tot, a Benito Mussolini.

La transformació de la muntanya de Montjuïc avançava, es construïen pavellons i el Poble Espanyol, es construïen les Quatre Columnes al·legòriques de les quatre barres de Puig i Cadafalch (1919), que després en dictadura es dinamitarien (1928), s’avançava en la urbanització de la plaça de Catalunya, de l’Estadi de Montjuïc… fins que el dictador va nomenar comissari reial de l’Exposició Internacional Mariano de Foronda i González-Bravo, el marquès de Foronda, que, com a director de la Barcelona Tramway Company, va destacar per la seva agressivitat contra les demandes obreres. Al seu costat, també va decidir que els seus primers ideòlegs serien els comissaris promotors, Joan Pich i Pon i Francesc Cambó. Tots dos van acceptar, malgrat que Primo de Rivera havia canviat el caràcter exclusivament industrial de l’esdeveniment, afegint-hi dues esferes temàtiques: l’art i l’esport. Ara, l’Exposició havia de ser l’aparador al món d’una Espanya governada amb fermesa.

I precisament l’esport i les grans obres públiques a les quals hem fet referència duen tenir a veure amb aquell “esperit del 1929” al qual al·ludia l’actual alcalde de Barcelona.

L’Exposició del 1929 va ser un caos organitzatiu i va generar un deute de 500 milions de pessetes, assumit per l’Ajuntament de Barcelona

L’Exposició Internacional del 1929 va ser un fracàs. Tot i que la propaganda estatal i la premsa asseguraven que l’exposició havia provocat “el resurgimiento moral y material de la vieja España”, no va aconseguir, ni de bon tros, els objectius que havia plantejat el dictador. Va ser un caos organitzatiu, va generar malestars entre alguns dels països participants, i va generar un deute que va haver de pagar íntegrament l’Ajuntament de Barcelona. El 1934, l’Ajuntament va anunciar que els barcelonins i les barcelonines havien de fer front a un dèficit de gairebé 500 milions de pessetes.

Tanmateix, també va tenir uns efectes que certament han estat definitoris d’una manera d’explicar Barcelona; d’explicar Barcelona a la interna, però també en la imatge que s‘ha enviat i s’envia a l’exterior. Em refereixo a la conquesta de la muntanya de Montjuïc per a l’oci i l’esport i l’organització de grans esdeveniments per impulsar transformacions urbanístiques.

En l’àmbit de l’urbanisme, el llegat de l’Exposició del 1929 és aclaparador: si la joia de la corona va ser l’Estadi de Montjuïc, el segon amb més capacitat d’Europa darrere de Wembley, també cal enumerar el Palau Nacional, la plaça d’Espanya, la plaça de Catalunya tal com la coneixem, el Poble Espanyol, la remodelació de l’estació de França, el Teatre Grec, el soterrament del tren de Sarrià al carrer Balmes, les fonts màgiques de Montjuïc, l’impuls a la reforma dels barris de la Barcelona Vella en el barri Gòtic, la implementació de l’enllumenat elèctric… i en l’àmbit de l’esport, si bé és cert que va ser instrumentalitzat per la dictadura, com faria Mussolini a Itàlia, en restaren unes infraestructures i una popularització dels hàbits saludables i higiènics en les classes populars.

Aquests conceptes (esport i ciutadania, obres públiques i progrés) han estat utilitzats de manera recurrent per les elits econòmiques i la municipalitat per justificar transformacions urbanes. El moment més evident és la creació del fals consens per a l’impuls de la candidatura olímpica del 1992.

La commemoració d’una efemèride pot ser un bon moment per redefinir-la. Al cap i a la fi, una data només és una data, i 100 anys després ens poden retornar una imatge deformada d’allò que va ser, una imatge interessada, parcial o una bona excusa per buscar justificacions per al present.

Apel·lar a l’esperit del 29 suposa obviar la submissió de les classes populars als interessos de les elits

El centenari de l’Exposició Universal del 1929 no hauria de servir per validar el model megalòman primoriverista de grans transformacions urbanes a cop de gran esdeveniment, que, malauradament, ha esdevingut el model barceloní. I, ai las!, temo que aquest és “l’esperit del 29” que invocava l’alcalde Collboni. Certament, “l’Exposició del 1929 va ser un fet constitutiu i definitori d’allò que és la Barcelona moderna i contemporània”, però aquesta afirmació, que podria contenir una bona part de veritat, és estructuralment negativa, perquè es basa en la submissió de les classes populars al gran capital i als interessos de les elits, que aconsegueixen grans beneficis gràcies a les obres a la ciutat.

Les grans transformacions urbanes sempre han comportat la criminalització de formes de vida comunitària, el trasllat forçós de veïns i veïnes i la desaparició d’una geografia popular en nom del progrés i dels beneficis miraculosos dels grans esdeveniments. Aquesta és la manera com el PSC ha governat Barcelona quan ha tingut l’alcaldia, i aquesta és la seva apel·lació a l’esperit del 1929, esborrant el context dictatorial, el desordre organitzatiu i la factura social i econòmica que van haver de pagar els barcelonins i les barcelonines. És igual; per al PSC tot val per fer felices les elits econòmiques de la ciutat, que viuen sempre esperant que l’esperit del 1929 torni a reportar-los beneficis econòmics.