28/05/2019 | 18:55
Els grans titulars de les eleccions europees
Europa ja no avorreix. Més participació, més polarització i, amb un Parlament molt més repartit, tot menys previsible del que ho era fins ara.
La majoria de partits europeistes aguanta l’euroescepticisme, sobretot gràcies a l’impuls dels liberals i dels verds i malgrat que els dos grans partits europeus, socialdemòcrates i conservadors, perden força.
La marea nacionalista a Europa ha estat continguda. La dreta radical és més forta, però està més dividida i més aïllada.
La participació més alta des del 1994: puja molt a l’Est
La participació en les eleccions europees del 26-M ha estat la més alta des de l’any 1994. Ha pujat 8 punts de mitjana.
A Espanya hi ha la percepció que la pujada de participació s’explica perquè les europees coincidien amb eleccions locals. Però, en l’àmbit europeu, això té molts matisos. En alguns països on coincidien eleccions (Alemanya, Lituània, Espanya) ha pujat la participació, sí, però en altres llocs on també coincidien eleccions (Bèlgica, Itàlia o Grècia) ha baixat una mica. La pujada també ve de països on no hi havia eleccions (Àustria +13, Dinamarca +9,7, França +8) i sobretot ha pujat on la participació històricament era més baixa, a l’Est. Els quatre països amb menys participació, que no arriben al 30%, encara són tots de l’Est, però en tots quatre l’abstenció baixa. I encara són més significatives les pujades a Hongria (+14), a Polònia (+22) i a Romania (+19).
L’extrema dreta i l’euroescèptica seran els pròxims anys al Parlament amb veu pròpia, recursos econòmics i fent discursos radicals
Des del 1979, la participació en tota la Unió no havia deixat de baixar, i, per tant, aquesta inflexió és important. Hi ha més polarització, hi ha la percepció que està en joc alguna cosa, i, a més a més, s’entreveu que la UE serà a partir d’ara menys previsible: no hi haurà dos grans partits, socialdemòcrates i conservadors, posant-se d’acord en tot i escollint entre ells el govern europeu. Per tot això, molta més gent s’ha animat a votar.
Les dues cares de l’extrema dreta
Hi ha dues cares per a l’extrema dreta o, millor dit en alguns casos, la dreta euroescèptica, molt diferents després d’aquest 26-M, i això tindrà conseqüències de futur en cada país. D’una banda, hi ha victòries importantíssimes, sobretot a Hongria o a Polònia, però també guanyen el nou Front Nacional a França, Salvini a Itàlia, la ultradreta a Flandes i el Partit del Brexit al Regne Unit. Tanmateix, d’altra banda, hi ha llocs on l’extrema dreta puja una mica, però decep les expectatives que s’havien creat i queda pitjor que a les enquestes, com ha passat a Suècia, a Alemanya, a Espanya (amb Vox), a Estònia o a Eslovàquia. Vox i l’AfD alemanya han tret pitjors resultats respecte al que esperaven. Això va generar, potser, una sensació d’alleujament la nit electoral.
Però, si poses llums llargues, es pot concloure que les eleccions europees sí que han estat bones per a l’extrema dreta i la dreta euroescèptica. Seran els pròxims cinc anys al Parlament Europeu, amb veu pròpia, amb recursos econòmics i fent els seus discursos radicals. L’únic problema que tindran és que, com ha passat fins ara, els costa molt unir-se al Parlament Europeu en un sol gran grup. Una de les qüestions que més els separen és l’opinió sobre el paper de Rússia. La dreta euroescèptica continental és en general molt prorussa, mentre que els escandinaus, els polonesos i els bàltics són molt anti-Putin. Però també tenen diferències sobre l’homosexualitat, el paper de la UE davant la qüestió migratòria o dels refugiats o, a l’últim, veiem com uns estan a favor d’un ‘Estat del benestar xovinista’ (només per als nacionals) i altres, com Vox, són totalment neoliberals.
Els liberals creixen; els conservadors perden pes
Un dels titulars de la jornada electoral va ser que als partits del Grup Liberal els ha anat millor que als conservadors, tot i que la dreta tradicional del Partit Popular Europeu encara serà primera força a l’Europarlament. Els liberals aquest cop van tenir l’importantíssim suport del partit d’Emmanuel Macron, però també integren partits que pugen als seus països com Ciutadans a Espanya o els liberals al Regne Unit. I, a més, pugen en països de l’Europa de l’Est com Romania, Estònia i Hongria. Els liberals es converteixen en el tercer grup a l’Eurocambra, a molta distància del quart grup.
El socialdemòcrata és el grup que més escons perd en relació amb el 2014. Espanya i Portugal són els estendards més importants d’aquest grup ara mateix
En canvi, els conservadors, amb excepcions com Grècia, Àustria o Eslovàquia, van tenir una mala nit. Van ser uns resultats decebedors, en general, per a la democràcia cristiana europea, per més que seguirà sent el grup més gran del nou Parlament.
Socialdemòcrates: patacades a Alemanya i a França
La socialdemocràcia europea ha tingut caigudes importants en llocs on és o havia estat molt forta com ara Alemanya, França o Romania. A Itàlia també baixen, tot i que venien d’un resultat excepcionalment elevat el 2014 i, a més, han superat el Moviment 5 Estrelles i s’han situat en segona posició.
L’efecte Timermans a Holanda ha tirat cap amunt els socialdemòcrates i ha estat una de les poques alegries per a ells: el socialdemòcrata és el grup que més escons perd en relació amb el 2014. Els estendards socialdemòcrates més importants avui dia a tot Europa són a Espanya (amb el PSOE) i a Portugal, a més dels escandinaus.
Hi ha onada verda, però no a tot Europa
La gran pujada en aquest àmbit del progressisme europeu, però, és la dels Verds. Alemanya és el cas més conegut i on ha anat molt bé. També hi ha crescudes rellevants dels Verds a França, a Bèlgica, a Irlanda o a Luxemburg. Tot i això, els Verds a l’Europa del sud només tenen un eurodiputat a Portugal, un a Espanya a través de la figura d’Ernest Urtasun (que es presentava per Podem) i poquíssims a tota l’Europa de l’Est. És a dir, que fan un gran resultat a Europa occidental, i fan el ‘sorpasso’ als socialdemòcrates a França i a Alemanya, però tenen un problema territorial greu, ja que el seu discurs no acaba de tenir pes a l’Europa oriental i del sud.
Nova decepció per a l’esquerra radical europea
L’extrema esquerra treu mals resultats. Els únics que han pujat una mica són La France Insoumise de Mélenchon; però, com que havia arribat a tenir enquestes molt a favor, ara la sensació, després de treure un 6% de vot, és de decepció. Podem i Izquierda Unida, per exemple, perden respecte a fa cinc anys: ara junts tenen 6 eurodiputats, i en les últimes, on es van presentar separadament, en sumaven 11 en total. Syriza a Grècia, tot i ser segona força, també es pot dir que té un mal resultat perquè queda per darrere de la dreta de Nea Demokratia, i això ha obligat Alexis Tsipras a convocar eleccions legislatives anticipades.
Varufakis s’ha quedat fora de l’Europarlament tot i que volia provocar un terratrèmol polític a escala europea
A més, l’estrella de Varufakis s’apaga. S’ha quedat fora de l’Europarlament tot i que tenia la gran aspiració que el seu moviment, el DIEM 25, provoqués un terratrèmol polític a escala europea. L’exministre de Syriza es va presentar per Alemanya pensant que així seria més fàcil treure un escó i ni tan sols ha arribat a entrar. Havia de ser un moviment transnacional i s’ha quedat en gairebé res. Només obté un escó per la mínima a Grècia. Els seus referents a Espanya, el nou partit de Gaspar Llamazares i l’exjutge Baltasar Garzón, no ha aconseguit representació.
Reptes i problemes europeus dels quals no se’n parla prou
El repte il·liberal. L’antiliberalisme, que va de la dreta d’Orbán a l’extrema dreta, surt d’aquestes eleccions molt fort. No tindran capacitat de donar forma a la nova Europa, però sí que poden presumir de suport electoral. Els populistes antiimmigració, tot i el seu pes i els seus discursos, no tindran força suficient per imposar aquest tema a l’agenda comunitària.
Europa necessita frenar el canvi climàtic. La generació jove està apostant fort per la lluita contra el canvi climàtic.
La reconfiguració de l’espai europeista de centre. La UE hauria de reactivar el procés d’integració després del ‘Brexit’. Hem passat crisi de l’euro, dels refugiats, del ‘Brexit’… però ara s’hauria de posar de nou a treballar la màquina. Fa molts anys que Europa va de crisi en crisi. Ara les coses, més o menys, tornen a lloc. Però no es poden adormir davant dels problemes greus que afronta Europa com les turbulències en el comerç mundial, l’atur juvenil, la despoblació, les desigualtats socials…
Europa necessita frenar el canvi climàtic. El vot jove, en especial a l’Europa occidental, va sobretot cap als Verds. Hi ha les marxes del clima, els joves pel clima, la generació jove està apostant fort per la lluita contra el canvi climàtic. Aquest tema és importantíssim, i, de fet, l’escala per tractar de resoldre aquesta qüestió és una escala europea, no pot ser només una feina país per país.