Crític Cerca
Opinió
Jorge Riechmann

Jorge Riechmann

Filòsof i doctor en Ciències Polítiques

La crisi del coronavirus com a moment del col·lapse ecosocial

Primera part d'una trilogia d'articles d'opinió del pensador madrileny, on reflexiona sobre els problemes de fons que la pandèmia actual ha tret a la superfície i que posen en perill l'espècie humana

25/06/2020 | 07:30

MATTTHEWAFFLECAT – PIXABAY

*Aquest article es va publicar originalment al número 169 de la revista ‘Viento sur’ en paper i en PDF del mes de maig.

Suposem que mirem cap a la crisi sanitària actual des d’una òptica gaiana. Què hi veuríem? Escriu l’Hibai Arbide Aza enmig de la pandèmia pel coronavirus SARS-CoV-2, a la primavera del 2020: “No hi ha res que em tranquil·litzi menys que la retòrica bel·licista, les arengues patriòtiques, les metàfores bèl·liques i l’èpica de batallar contra un enemic invisible. No és una guerra, collons…”.

Té tota la raó. Els virus són els nostres companys de planeta. Hem arribat a ser el que som en un llarg viatge coevolutiu compartit amb ells: literalment, formen part de nosaltres mateixos. En efecte, quan es va aconseguir completar el mapa del genoma humà, el 2003, es va descobrir un fet sorprenent: el nostre cos conté una enorme quantitat de restes de retrovirus endògens (ni més ni menys que el 8% del genoma humà consisteix en antics retrovirus). I després hem sabut que el sistema immune innat, la nostra primera línia de defensa contra els agents patògens, funciona de manera coordinada gràcies a fragments d’antics virus inserits en posicions clau del nostre genoma. Aquest descobriment revela la importància dels virus i transposons (ADN saltador) en l’evolució ràpida dels sistemes biològics complexos (una línia de pensament que arrenca de la gran genetista del segle XX Barbara McClintock).

De fet, i de manera significativa, han estat aquestes insercions virals en el nostre genoma les que han permès que la femella dels mamífers no rebutgi, a través del seu sistema immune, aquest cos estrany anomenat fetus: l’essència del mamífer —euteri— la devem als virus. Com subratlla Máximo Sandín, som, gairebé literalment, agregats simbiòtics de virus i de bacteris.

“Des de la mateixa aparició de la vida a la Terra, els virus han exercit un paper essencial a l’hora d’impulsar l’evolució biològica”

Els virus són font de variabilitat genètica i motor de l’evolució biològica, una força transformadora de la vida: així que organismes com l”Homo sapiens’ també som aquí gràcies a ells. Gràcies als virus (i a la “cursa d’armaments” biològica que es desenvolupa responent a ells) som el que som. Compleixen també com a protectors nostres: una enorme quantitat de virus bacterians (també denominats amb el nom inadequat de “bacteriòfags”) estan situats a la superfície de totes les mucoses de l’organisme, on eliminen els bacteris exògens que no haurien de ser allí. És a dir, actuen com a part del sistema immunitari. Ah, i, si pensem en els coronavirus en particular, els biòlegs moleculars i les bioquímiques saben que són, en potència, un aliat important contra altres infeccions. Traient a un coronavirus les proteïnes més perilloses, s’elaboren vacunes, i es pot usar així com a vehicle per immunitzar davant d’altres virus…

La nostra vida amb virus i microbis

Els virus, subratlla l’antropòloga francesa Charlotte Brives, no són “fora”. Per tant, “no constitueixen enemics contra els quals un hauria d’‘estar en guerra’. Els éssers humans vivim, biològicament i socialment, amb virus i altres microbis. Irreparablement i de moltes maneres, d’acord amb tot un espectre de possibles relacions; la patogenicitat és només una entre moltes d’altres”. Des de la mateixa aparició de la vida a la Terra, els virus han exercit un paper essencial a l’hora d’impulsar l’evolució biològica. El 2016, un estudi dirigit per la Universitat de Stanford va descobrir que el 30% de totes les adaptacions de proteïnes en humans, a diferència dels ximpanzés, les impulsaven els virus.

“És la destrucció de la natura, en molts casos, la que causa les malalties infeccioses”

Per descomptat, això no significa que no hàgim de fer un esforç social enorme i quasi bèl·lic per mantenir el coronavirus SARS-CoV-2 fora dels nostres cossos: ho estem fent el 2020 per protegir els membres més vulnerables de la nostra comunitat, sobretot els nostres avis. Però aquesta intimitat i codependència amb els virus sí que hauria de fer-nos pensar d’una altra manera sobre el que significa ser vivents al planeta Terra. El problema no són els virus: el problema és un sistema socioeconòmic expansiu (i fins a una dinàmica civilitzatòria) que redueix cada vegada més l’espai ecològic dels éssers silvestres, afavorint els salts de microbis entre espècies que poden desencadenar epidèmies. El problema, també, són dietes càrnies i hàbits culinaris que afavoreixen la zoonosi. És la destrucció de la natura, en molts casos, la que causa les malalties infeccioses.

Tal com subratlla Nafeez Ahmed, encara que les nostres societats veuen el virus com un enemic biològic inequívoc, “és un actor integral en la xarxa complexa de la vida. Els virus tenen una funció ecològica com a força evolutiva per als organismes biològics. Reconèixer això ens permet replantejar la nostra comprensió de la pandèmia, que no sorgeix del no-res ni pot ser simplement derrotada usant els instruments de la ciència mèdica avançada. Per contra, la pandèmia ha estat incubada per l’estructura mateixa de la nostra civilització. Per això, la pressió evolutiva que porta no és només una qüestió de biologia, sinó que afecta el moll de l’os de les nostres societats, cultura, política i economia”.

No es podia saber?

No es podia saber? Per contra, els advertiments de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i altres organismes d’especialistes sobre la possible emergència de pandèmies han estat nombrosos (sense anar més lluny, l”Informe Anual sobre Preparació Mundial davant Emergències Sanitàries‘ del setembre del 2019 alertava perfectament sobre el que va succeir a partir del gener del 2020). En totes les estratègies de seguretat nacional de gairebé tots els estats apareixen les pandèmies com un risc sistèmic (també, per exemple, en l’espanyola del 2017).

Des de fa tres lustres, el Global Risks Report (‘Informe sobre riscos globals’) és un estudi anual que publica el Fòrum Econòmic Mundial abans de cada reunió anual del Fòrum a Davos. Es basa en el treball de la Xarxa Global de Riscos, i cada informe descriu els canvis que se suposa que van passant en el panorama global de riscos. Doncs bé: any rere any, encapçalant l’apartat de “riscos socials”, apareixen les possibles pandèmies. Aquesta ha estat “una pandèmia molt anunciada”, com escrivia Ignacio Ramonet en el seu llarg i documentat informe sobre el “fet social total” (després tornarem a aquesta noció) del coronavirus. Com ha assenyalat l’assagista i periodista d’investigació David Quammen, “tot —el virus procedent d’una ratapinyada que després passa als humans, la connexió amb un mercat a la Xina, el fet que es tracti d’un coronavirus— era predictible. És el que els experts que vaig entrevistar per al meu llibre [‘Spillover. Animal Infections and The Next Human Pandemic’] em deien. [Em sorprèn] la falta de preparació dels governs i dels sistemes sanitaris públics per afrontar un virus com aquest. Em sorprèn i em decep. La ciència sabia que passaria. Els governs sabien que podia passar, però no es van molestar a preparar-s’hi…”

“No vam fer cas dels advertiments sobre pandèmies, igual que no n’hem fet dels mil avisos sobre la tragèdia climàtica que tenim al damunt”

Richard Horton, editor de la prestigiosa revista científica ‘The Lancet’, ha assenyalat que en els últims anys les recerques en l’àmbit de la salut pública i de l’epidemiologia van advertir reiteradament del risc d’una pandèmia com l’actual; van constatar que les nostres societats no estaven preparades per afrontar aquest risc i, en conseqüència, van instar els governs a prendre mesures urgents per pal·liar-ne les conseqüències futures: “No obstant això, tal com està succeint des de fa dècades amb les recomanacions de les recerques sobre la crisi ecològica i el canvi climàtic, aquests advertiments no tan sols es van ignorar sinó que, fins i tot, en determinats països com el nostre, van donar lloc a polítiques socials que, mitjançant les retallades de la despesa pública i les privatitzacions, han deteriorat encara més els serveis i les infraestructures públiques. La ciència sense consciència ciutadana és només un altre tipus de negoci mercantil”.

No vam fer cas d’aquest coneixement expert, igual que no n’hem fet dels mil avisos sobre la tragèdia climàtica que tenim al damunt, la Sisena Gran Extinció o les crisis maltusianes de recursos a les quals hem de fer front. Sí, la pandèmia de la Covid-19 (en femení; perquè no es tracta del nom del virus, sinó de l’abreviació de “malaltia causada pel coronavirus que va sorgir el 2019” en anglès) és una mena d’“examen sorpresa” —com ha suggerit també Ángel Calle Collado— enfront dels previsibles i previstos col·lapses sanitaris i alimentaris que van analitzant, entre d’altres, els informes del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC, per la sigla en anglès).

El problema no és què fem amb els virus, sinó què fem amb nosaltres mateixos

El problema no és què fem amb els virus (encara que ho sigui, a curt termini, en una pandèmia com la del coronavirus), sinó què fem amb nosaltres mateixos. La natura ens està enviant un missatge amb aquesta pandèmia (que no hauríem de veure sinó com un dels elements de la crisi ecosocial sistèmica en curs), segons la responsable de Medi Ambient de les Nacions Unides, Inger Andersen. Ha declarat que la humanitat està exercint massa pressions sobre el món natural amb conseqüències nocives, i adverteix que no cuidar la natura significa no cuidar-nos a nosaltres mateixos. En el mateix sentit va la reflexió de Marta Tafalla: “La biosfera no es venja dels humans. Però, en la biosfera, totes les espècies estem entrellaçades. Els humans pensem que no estem lligats a les vides de les plantes, dels altres animals i dels microorganismes; però, quan nosaltres fem mal a la biosfera o a la resta d’animals, el mal ens acaba tornant cap a nosaltres. Maltractar la natura és fer-se un tret al peu. No hi estem per damunt!”. No ser capaços de respondre adequadament a crisis com aquesta remet al nostre problema de negacionisme: sobre això ha insistit amb encert George Monbiot.

“Hem retornat bruscament a la realitat: som organismes ecodependents i interdependents dins la biosfera”

“Hem estat vivint dins d’una bombolla, una bombolla de confort fals i de negació. En les nacions riques, havíem començat a creure’ns que hem transcendit el món material. La riquesa acumulada, sovint a costa d’uns altres, ens ha protegit de la realitat. Vivint darrere de les pantalles, passant d’una càpsula a una altra –les nostres cases, els cotxes, les oficines i els centres comercials–, ens vam convèncer que la contingència s’havia retirat, que havíem arribat al punt que totes les civilitzacions busquen: l’aïllament dels perills naturals”.

La crisi sanitària causada pel coronavirus ens retorna bruscament a la realitat: som organismes ecodependents i interdependents dins d’una biosfera on “tot està connectat amb tota la resta” (segons la cèlebre “primera llei de l’ecologia” de Barry Commoner). També Santiago Alba Rico ha cridat l’atenció sobre aquest caràcter de tornada a la realitat de la pandèmia. I Eva Borreguero fa una valuosa reflexió sobre el cost del negacionisme a partir de la pandèmia de la Covid-19: “En l’actual crisi epidemiològica trobem una bestreta del que ens espera si no ens prenem de debò el canvi climàtic. Els dos fenòmens comparteixen, a més del negacionisme, altres particularitats; un ‘modus operandi’ –una amenaça abstracta i difusa que en un gir sorprenent adquireix una tangibilitat íntima i material brutal–, o l’aproximació al cost de modular els efectes”. Mobilitzar-se només a ròssec i a destemps pot convertir les crisis en catàstrofes terminals.

Tres nivells de negacionisme

Des del començament de la Covid-19, molts lectors i lectores han tornat a freqüentar ‘La pesta’, d’Albert Camus; el ‘Diari de l’any de la pesta’, de Daniel Defoe, o les tremendes pàgines de Tucídides sobre les febres tifoidals a Atenes. A mi no m’ha temptat aquesta mirada literària i retrospectiva: el que m’impressiona més és el valor anticipatori de la situació actual. No la memòria de les pestes passades, sinó l’avís sobre el col·lapse ecologicosocial que s’accelera i va intensificant-se.

La cultura dominant pateix un problema molt bàsic de negacionisme. Però no en allò que era el sentit més habitual de “negacionisme” fa 20 anys (referit a l’Holocaust, la Xoà), el que en podríem dir nivell zero; ni tampoc al més corrent avui dia (negacionisme climàtic), nivell u; sinó a un negacionisme més ampli: el negacionisme que rebutja que som éssers corporals, finits i vulnerables, éssers que han posat en marxa processos destructius sistèmics de magnitud planetària, i que hem desbordat els límits biofísics del planeta Terra. Aquest seria el nivell dos.

Em refereixo al negacionisme que rebutja la finitud humana, la nostra animalitat, la nostra corporalitat, la nostra mortalitat, i aquests límits biofísics que visibilitza, per exemple, la famosa recerca (sobre “nine planetary boundaries”) de Johan Röckstrom i els seus col·legues a l’Institut de Resiliència d’Estocolm.

I hi hauria, més enllà d’això, un tercer nivell de negacionisme: el que rebutja la gravetat real de la situació i confia a poder trobar encara solucions dins del sistema, sense desafiar el capitalisme. Per desgràcia (perquè això complica encara més la nostra situació), ja no és així… Vam deixar passar massa temps sense actuar. Tant de bo existissin aquests espais d’acció, però això equival en bona part a dir: tant de bo fóssim al 1980, al 1990, en comptes de ser al 2020. Tant de bo 350 ppm (parts per milió) de diòxid de carboni a l’atmosfera, en comptes de 415 (i creixent ràpidament). Els benintencionats ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible) de les Nacions Unides, per exemple, arriben amb decennis de retard…

L’ecomodernisme —amb versions d’esquerres i de dretes—, per exemple, assumeix que una transformació ecosocialista decreixementista és impossible, i que només hi hauria salvació possible accelerant encara més la nostra fugida prometeica cap endavant: buscant un futur d’alta energia i d’alta tecnologia. Per a mi, això queda dins del negacionisme de tercer nivell.

El “tema del nostre temps”

Negacionisme, capitalisme i límits biofísics: aquest és el “tema del nostre temps”. El problema ve de lluny. De fet, els debats i les opcions decisives van tenir lloc sobretot als anys setanta, amb el 1972 com a data clau (Cimera d’Estocolm i informe ‘The Limits to Growth). Des de llavors sabem amb certesa científica que la civilització que Europa va proposar al món sencer a partir del segle XVI (expansiva, colonial, patriarcal i capitalista) no té cap futur, i que, com més triguem a transitar cap a alguna classe de postcapitalisme, pitjor serà la devastació: però per desgràcia als anys setanta i vuitanta del segle passat, juntament amb el neoliberalisme, el negacionisme es va imposar.

L’escriptor noruec Jostein Gaarder, en aquests mesos de pandèmia (que per a ell és “una mena d’advertiment”), declara en una entrevista: “Crec que la pregunta filosòfica més important ara és com preservar les condicions de vida a la Terra”. I se sorprèn que en el seu ‘best-seller’ filosòfic ‘El món de Sofia’ (1991, traduït a més de 60 idiomes) aquesta pregunta ni tan sols hi apareixia. Tal ha estat la ceguesa de la cultura dominant respecte al “lloc de l’ésser humà en el cosmos”, la nostra situació real en el tercer planeta del Sistema Solar.

La pregunta “deixarem d’autoenganyar-nos, ens creurem el que sabem, deixarem de costat el nostre negacionisme pertinaç?” ens condueix a una pregunta més profunda (que no és el moment d’abordar ara): serem capaços d’acceptar la nostra condició humana —i, en el nucli d’aquesta, la nostra mortalitat? La “normalitat” a la qual ara enyorem tornar és —ha escrit Santiago Alba Rico de manera penetrant— la il·lusió d’immortalitat. I ara, de manera inesperada, estem aprenent a morir en l’antropocè, per dir-ho amb el títol de l’important assaig de Roy Scranton (que no va de coronavirus, sinó de catàstrofe climàtica).

* Aquest article és la primera part d’una trilogia de Jorge Riechmann sobre la crisi del coronavirus. Les parts segona i tercera es publicaran en les dues pròximes setmanes.

*Aquest article es va publicar originalment al número 169 de la revista ‘Viento sur’ en paper i en PDF del mes de maig.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC (aparició a finals de 2020).

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies