11/03/2021 | 06:00
Catalunya és republicana i d’esquerres. Aquest és el manament clar de les urnes del darrer 14 de febrer a Catalunya. A partir d’aquí, calculadores, apostes, pactes impossibles, “jugades mestres” i “plot twist” de darrera hora als quals la política catalana ja ens té acostumats. Però, setmanes després del tancament dels resultats definitius, l’única opció de Govern (realista) passa per la suma d’ERC i de JxCat, i la CUP, aquest cop en coalició amb Guanyem Catalunya, ha d’assumir el paper decisiu atorgat pel manament de les urnes.
La CUP-Guanyem va ser una de les guanyadores clares de la nit electoral. Aguantar la davallada de l’abstenció que han patit la resta dels partits dona força a la candidatura per defensar que només l’independentisme d’esquerres pot articular una opció de Govern a Catalunya. També que la futura República Catalana ha d’implicar, necessàriament, un canvi profund de model socioeconòmic. Encara amb més legitimitat, la CUP-Guanyem pot reivindicar un paper protagonista en l’articulació de majories de Govern quan, durant la campanya, es va repetir que estava disposada a formar part de la gestió de la Generalitat.
Però aquesta no és l’única conclusió que pot treure la CUP dels resultats electorals. L’acord amb Guanyem i l’elecció de Dolors Sabater com a candidata ha estat un èxit. Si repassem les primeres enquestes durant la precampanya, l'”efecte Sabater” disparava la CUP fins als 12-13 diputats i diputades i es va anar minorant a mesura que la campanya (que, sincerament, no ha estat de les millors que ha fet la CUP) anava avançant. Aquest èxit amb l’aliança de les diferents candidatures municipalistes que tenen el “model Guanyem” com a referent dona un horitzó de treball per a l’espai polític i obre un debat al si de les diferents famílies de la CUP.
Gestionar el present
Els primers missatges llançats en precampanya eren molt clars: la CUP està disposada a entrar al Govern. A més, amb l’autoritat de dir-ho en boca d’una cap de llista que ha estat alcaldessa de la tercera ciutat del país. Sonava creïble, tot i que va sorprendre tothom (fins i tot internament). Passa sovint quan un equip de campanya pren unes decisions per tal de salvar les percepcions negatives que té el votant objectiu. És clar, aquestes percepcions no són les mateixes que tenen les bases, i aquí esclata el conflicte.
La CUP era percebuda pel votant objectiu (a mitja frontera entre ERC i els Comuns) com una candidatura “poc útil”. Amb bones propostes però amb poca voluntat de portar-les a la pràctica. La CUP es percep millor com a fiscalitzadora, tant per fer polítiques d’esquerres com independentistes. I això és una bona carta a jugar en moments de ruptura, com els oberts pel 15-M o els previs a l’1-O. Però ara, en pandèmia, fins i tot el votant més revolucionari exigeix mesures “reformistes” que el salvi de la fallida. Per això, l’equip de campanya de la CUP-Guanyem va detectar aquesta feblesa, i va voler deixar clar al votant dubtós d’ERC que no patís, que el seu vot seria tan útil, o més, per fer polítiques socials (sense abandonar l’horitzó republicà) que votar ERC. Però el “correctiu” intern a mitja campanya va demostrar que el debat d’entrar al Govern no està solucionat dins de la CUP, i que pot provocar una polarització interna com la provocada pel “Mas o març” del 2015.
Una postura de consens entre entomar alts graus de responsabilitat i entrar a les contradiccions de gestionar alguna conselleria seria la presidència de la Mesa del Parlament. Per això sembla apostar l’actual majoria del grup parlamentari de la CUP-Guanyem (tot i que les bases han donat el vistiplau a negociar una entrada al Govern, que és també l’aposta principal de Guanyem). És obvi que la presidència de la Mesa et dona molta visibilitat i que, en moments de ruptura, pot tenir un paper clau (com va demostrar Carme Forcadell el 2017). Més si tenim present que un dels reptes de la Mesa serà gestionar el primer grup parlamentari obertament d’extrema dreta al Parlament de Catalunya i la necessària aprovació de lleis socials que toparan amb els límits autonòmics que dicten el PSOE i el PP al Tribunal Constitucional. Però també és obvi que, amb només 9 diputats, voler ocupar la segona figura representativa més important de Catalunya és un objectiu tan alt que pot fer malbaratar la teva força negociadora.
Seria un error apostar per presidir el Parlament per esquivar el debat pendent: entrar al Govern, sí o no i per fer què
La presidència de la Mesa no dependrà només d’un pacte amb ERC, sinó amb JxCat. I, si es convenç aquests segons, només serà a canvi de fer renúncies en altres espais de negociació (com poden ser el Govern o el programa). El raonament de l’aposta de la CUP-Guanyem per ocupar la presidència del Parlament és ser en primera línia de desobediència política per aprovar lleis socials de ruptura democràtica; però, en darrer terme, qui haurà d’aplicar aquestes lleis serà un Govern i uns consellers o conselleres en concret. Per tant, seria un error de la candidatura apostar per presidir el Parlament per tal d’esquivar el debat pendent: entrar al Govern, sí o no i per fer què?
Aquest és del debat que, amb urgència, ha d’assumir la CUP-Guanyem. No hauria de fer por. De fet, a diferència de Podemos, la CUP, i Guanyem, tenen una àmplia experiència en gestió d’ajuntaments i en pactes de govern de coalició. I, la majoria, amb èxit. Allà on els regidors de la CUP i de Guanyem han governat han pogut trobar l’equilibri entre la gestió dels problemes municipals del dia a dia i mantenir un horitzó de transformació de dinàmiques profundes dels seus pobles o ciutats. I, electoralment (exceptuant-ne dinàmiques locals) no hi ha cap patró que digui que això provoqui un terrabastall de vots… Més aviat al contrari.
Tampoc ningú no està demanant que s’agafin cadires peti qui peti. Però la responsabilitat i el manament de la CUP sorgit del 14-F, amb 9 diputats i diputades, és: 1) fer propostes polítiques en el terreny social i nacional; 2) explicar com portar-les a terme en un cicle polític de quatre anys; 3) com aquestes propostes ajudaran a avançar cap a un horitzó de transformació i ruptura, i 4) posar-se al servei per liderar-les. Tancats ja els cicles del 15-M i de l’1-O, si no s’està disposat a entomar aquestes responsabilitats, potser el debat que s’hauria d’obrir és si té sentit o no continuar presentant-se a eleccions.
Construir el futur
Aquest debat, en el fons, seria fer entrar la CUP en les dinàmiques municipalistes que són la seva base social i territorial real. També les de les candidatures metropolitanes dels diferents Guanyems que van saber, des del 2015, articular espais polítics amplis als municipis on organitzaven, i interpel·laven, la base i l’electorat dels Comuns i d’ERC. Aquests espais tenen una consolidació territorial desigual i poc estable, i no exempta de tensions internes. Però és una política d’aliances, que en molts municipis han liderat quadres de l’Esquerra Independentista, posant-se al servei i treballant per un nou espai polític i deixant la sigla de la CUP a banda o posant-la al servei de l’autèntic motor de la Unitat Popular, segons la teoria original xilena.
L’èxit de l’acord de la candidatura CUP-Guanyem i el lideratge de Dolors Sabater posen aquest repte a l’Esquerra Independentista. I és prioritari entomar-ho, acabin com acabin les negociacions per al Parlament o per al Govern de la Generalitat. Aquest és l’autèntic repte que dona sentit a l’acord, i no una tàctica electoralista per tenir una candidata mediàtica i arrossegar votants.
La crisi de l’espai dels Comuns a Catalunya és profunda. El degoteig de fugides, algunes de les quals sorolloses, de líders i de quadres provinents de la tradició dels moviments socials és constant. Fer servir els vots de Valls per aconseguir l’alcaldia de Barcelona i la dependència del projecte nacional de Podemos amb el PSOE, amb un gir “unionista” que els ha fet abandonar la bandera del referèndum i de l’amnistia, obre un buit enorme que l’Esquerra Independentista no pot deixar orfe. Perquè als municipis on s’ha organitzat i interpel·lat aquest espai, s’ha “ampliat la base” del republicanisme d’esquerres. Algunes mobilitzacions metropolitanes de l’1-O no s’entendrien sense aquesta feina prèvia i sense aquests actors polítics.
L’autèntic repte de la CUP és la reconstrucció d’un espai polític que abraci sectors dels Comuns i d’ERC
Hi haurà el perill, dins de la CUP, de donar per amortitzat el pacte amb Guanyem havent assolit 9 diputats i diputades, i també la tendència a pensar que, treballant per consolidar l’acord, ja es consolida un nou espai polític. Però l’autèntic repte prioritari és superar l’acord actual i redefinir les bases per a la reconstrucció d’un nou espai polític català que abraci tot el sector sobiranista dels Comuns ja orfe políticament, com sectors movimentistes d’esquerres dins d’ERC, incòmodes tant amb l’actual programa i gestió socioliberal de la formació republicana com amb la desacceleració dels ritmes amb el conflicte amb l’Estat.
S’ha de poder assumir que el nou cicle polític estarà marcat pel conflicte social sorgit de la crisi pandèmica, i de la reactivació del conflicte nacional sorgit de la demostració dels límits del PSOE i de Podemos per democratitzar l’Estat i desjudicialitzar la relació amb Catalunya. Amb aquest context, i en cas de consolidar-se la tendència de vot demostrada el 14-F, aquest nou espai polític pot articular àmplies majories de capes de la societat catalana, i ser un vector important en l’articulació de propostes de govern, i no solament de fiscalització.
Aquests són, a parer meu, els debats i reptes que ha d’assumir prioritàriament la CUP dins del seu acord amb Guanyem. En cas de no entomar-los, farà del seu èxit electoral un foc d’encenalls. Potser és aquesta la darrera oportunitat que té la CUP, davant el seu electorat, de demostrar-se com una opció útil per poder avançar en els seus interessos com a classe i com a poble.