19/01/2017 | 20:00
Al novembre passat, Joseba Sarrionandia “re-apareixia” en persona (i en fotografia) en una entrevista a la premsa basca. Un mes després, l’editorial Pamiela Argitaletxea presentava el darrer llibre de l’autor basc (l’antologia ‘¿La poesía está muerta’?), en el qual podíem veure imprès: Sarrionandia és actualment professor de la Universitat de l’Havana. Hem preparat un recull d’obres recents d’aquest referent de la literatura basca contemporània, traduïdes al català o al castellà. És un petit tast perquè, a més de les seves traduccions de l’anglès i del portuguès, Sarrionandia ha publicat més de 30 llibres de tots els gèneres: poesia, microrelats, novel·la, literatura infantil, assaig…
Antologia d’una manera d’entendre la poesia
“La poesia és morta, però no vaig ser jo”. Un poema amb aquest títol comença amb la descripció d’un escenari on hi ha un cadàver i l’autor s’exculpa: “No me arresten a mí, no fui yo, y no me gustan las cárceles. ¿Cómo la van a enterrar? ¡La poesía no cabe en ese ataúd de cerezo!”. ‘¿La poesía está muerta?’ (Pamiela, 2016) aplega textos, escrits majoritàriament entre el 1980 i el 1995, que el mateix autor ha seleccionat, reordenat i traduït. Eva Linazasoro s’ha encarregat de l’edició d’aquesta antologia bilingüe (eusquera-castellà) que recorre temes habituals en l’obra de Sarrionandia: la llibertat, el temps, la justícia, el sentit de la vida, el projecte de país, l’exili. Hi ha una secció dedicada al pes de la presó –de passat i de present–, però la menció de la privació de llibertat travessa tot el llibre. Fins i tot hi ha un petit homenatge als “amics presos” en forma de carta, on l’autor reivindica que aquestes més de 600 persones no són en absolut éssers abstractes (“encara que sigueu lluny, encara que la vostra vida quotidiana sigui realment indescriptible”). 114 textos s’apleguen sota epígrafs tan diversos com ara “Hijos de la madrugada”, “El mundo es ancho y ajeno”, “Nudos marineros”, “Mercado negro”, “Monógamos imperfectos”, “Celdas que no quedaron vacías” o “Muertos”. El darrer apartat inclou biografies i poemes i lletres d’altres autors, sobretot bascos però també d’altres indrets, i conclou amb un anònim popular, sobre el refrany dels tres tes del Sàhara: la primera tassa de te, amarga com la vida; la segona, dolça com l’amor; la tercera, suau com la mort.
La guerra des de la mirada dels infants
Una guerra. Un poble basc. Dues mirades de dos infants que narren la mal anomenada Guerra Civil espanyola i els seus dies anteriors i posteriors. A la novel·la ‘Será colosal’ (Txalaparta, 2016), Sarrionandia té l’habilitat de dipositar en text escrit allò que moltes persones pensem però que mai sabríem escriure així. Perquè la guerra, des de la mirada dels nens del llibre, esdevé més absurda encara i més injusta. Durant els quatre anys en els quals transcorre la novel·la, els dos protagonistes aprenen a sobreviure en un entorn canviant, quasi sempre hostil, i sempre discordant. Perquè el patriarcat esdevé quotidianitat, com ho fa també l’agressió nacional i l’alteritat per posicionar-se. “M’agrada escriure, conversar amb els amics, i mirar la lluna”, declarava l’autor a les pàgines de ‘Naiz’. A nosaltres també ens agrada conversar amb els amics, i mirar la lluna, i llegir ‘Sarri’.
Un assaig íntim
‘Jo no sóc d’aquí’ (Pol·len Edicions, 2014) és un llibre de retalls íntims escrits el 1984. Aleshores Sarrionandia estava privat de llibertat a la presó de Martutene, un any abans que protagonitzés la mítica fuga del centre penitenciari amagat dins d’un altaveu. Tot i que s’ha volgut classificar com a diari de presó, és una altra cosa: és un assaig que es construeix com una trena de textos correlatius. Alguns, una petita part, es refereixen a la vida d’opressió i aïllament a la presó, però la gran majoria tracten de pensament, cultura, mitologia i literatura. L’exercici que no falla en aquesta obra és agafar per qualsevol pàgina i poder trobar textos de temàtiques tan aparentment diferents com “Quan la llengua és el nostre refugi” o “Poma al forn i vi rosat”. L’autor hi ofereix fragments d’enciclopedista que fusionen brevetat i estil directe. L’obra, traduïda per Maria Colera Intxausti i Ainara Munt Ojanguren, inclou el pròleg original (de l’any 1985) i un altre escrit el 2006.
Contra la dominació i la ignorància
‘Som com moros dins la boira? (Pol·len Edicions, 2013), publicat originalment en eusquera i traduït també al castellà, és un assaig total. Perquè ho té tot, o quasi tot. En la citada entrevista del novembre a ‘Naiz’, Sarrionandia deia: “A través de la lectura dels meus llibres, es pot saber on he estat aquests 30 anys”. Quan llegeixes ‘Som com moros dins la boira?’, traduït al català per Ainara Munt Ojanguren, arribes a la conclusió que ha d’haver viscut (i estudiat) al nord d’Àfrica, però no ho sabem segur. El moro és aquell al qual se li nega la possibilitat de definir-se, de reivindicar-se. Tant és que sigui amazic, àrab, català, basc, o espanyol. ‘Som com moros dins la boira?’ és una obra mirall, en la qual afloren les discordances. El pare Pedro Hilarion Sarrionandia viatja al Rif per evangelitzar les ànimes perdudes del nord d’Àfrica. Aprèn l’àrab, perquè l’entenguin; però, en arribar-hi, s’adona que no el comprenen, perquè no parlen àrab, sinó amazic. Hilarion acaba escrivint la primera gramàtica amaziga. Una mica com li va passar al francès Charles de Foucauld, que va recopilar una gran part de la literatura oral tuareg. “Estimo tant el poble tuareg”, deia Foucauld, “que el que més els desitjo és que esdevinguin cristians i francesos”. Elements discordants que, com diu el mateix Sarrionandia al pròleg, pretenen lliurar una guerra en el sentit que té per a Joannes d’Etcheberri de Sara: l’esforç per suprimir la ignorància. I el seu llibre lluita contra aquesta ignorància i contra el fet que la dominació esdevingui la vara de mesurar i establir les relacions entre les persones.
Fa poc, l’amiga i crítica Ann Alfabet ens visitava a l’Espai Contrabandos i ens deia que ara només es llegeixen llibres curts, que no calen més de 150 o 200 pàgines per exposar amb claredat i rigor una tesi. Amb l’excepció, matisava, del “llibre dels moros del ‘Sarri’”, que en té gairebé 800. Segurament, l’Ann estaria d’acord que, en el moment en què es publicava per segona vegada en català en Sarrionandia, el seu llibre compartia importància amb dues obres més d’excelsa envergadura i importància: ‘Por el bien del imperio’ (Pasado & Presente, 2011), de l’historiador Josep Fontana, i ‘Victus’, de l’antropòleg i escriptor Albert Sánchez Piñol (La Campana, 2012). La diferència, però, és que en Sarrionandia és un gran desconegut als Països Catalans, no diguem ja a l’Estat espanyol. Veurem si el temps fa justícia, i se li atorga un merescut premi Nobel com tantes vegades ha defensat l’incansable, i també amic, Antoni Batista.
