Crític Cerca
Opinió

Bloqueigs, reequilibris, atzucacs

El pre-pacte signat entre PSOE i UP arriba en un marc ple d’incerteses. La investidura és tan sols el primer dels obstacles de la cursa, per més que en sigui el més emblemàtic

14/11/2019 | 18:38

La primera de les evidències constatables, després de les darreres eleccions, és que Espanya i Catalunya funcionen, cadascuna d’elles, amb un sistema de partits propi i diferenciat i que es comporten, a les urnes, com el que són: dos països diferents, dues societats nacionals distintes. Aquí, els tres partits independentistes han obtingut els millors resultats de la història, concorrent-hi cadascun amb la seva pròpia llista: 23 diputats sobre 48 (48% d’escons) i 14 senadors sobre 16. La singularitat del sistema d’elecció al Senat fa que tots els senadors siguin independentistes, llevat de dos de socialistes, un per Barcelona i un altre per Tarragona.

Però, a més, les tres formacions de la dreta i la ultradreta espanyoles figuren a la cua de les preferències electorals dels catalans, amb dos escons cadascuna, concentrats només a Barcelona – circumstància que fa desaparèixer PP, Vox i Cs de Girona, Lleida i Tarragona –, i que, en el cas de Cs, també es produeix a les Illes Balears i a Castelló. Si als 23 escons independentistes sumem els 7 dels Comuns, 30 diputats de 48 (el 62,5 %, doncs) són partidaris de resoldre el conflicte polític, políticament, a les urnes.

Amb un nivell de participació notable, el 72,1%, els independentistes obtenen el millor resultat i continuen creixent en vots, arribant al 42,5% del total, clarament per davant del 39,8% dels partidaris del 155 i del 14,1% dels Comuns. Tot i la pèrdua de dos escons per ERC, l’increment en un per JxC i l’entrada de la CUP, amb dos, en milloren el resultat global: guanyen un escó de més i incorporen electorat nou, tot augmentant-ne els números absoluts amb més votants. Aquí, doncs, s’ha produït també un cert reequilibri intern, una mínima redistribució de vots que no en modifica, però, l’hegemonia anterior. Al País Valencià i a les Illes Balears els socialistes han estat els més votats, però l’estancament de Compromís en un sol escó i el nou fracàs de Més-Esquerra exigeixen una reflexió profunda sobre si el camí encertat és el recorregut fins ara, i quins són els condicionants que impedeixen que les forces d’esquerra nacional comencin, de debò, a alçar al vol.

A Catalunya i a Espanya s’han prioritzat, dintre de cada bloc, els partits que representen una actitud més moderada: ERC i socialistes

Les diferències nacionals en el comportament a les urnes no amaguen una coincidència evident. A Catalunya i a Espanya, s’ha prioritzat, dintre de cada bloc (independentistes versus 155) els partits que, a criteri de l’electorat, representen una actitud més moderada i menys radical: ERC i socialistes, les sigles que hom ha cregut que són més propenses al diàleg i la negociació i, doncs, menys rupturistes.

Pel que fa als socialistes, aquest és el PSC menys nacional de tota la història, el més subordinat al PSOE. I el cas d’ERC és interessant ja que, de fet, esdevé la força més arrelada al territori, més ideològicament transversal i la que s’ha beneficiat de presentar-se com una opció progressista molt centrada, recollint, en certa manera, la condició de partit nacional de referència, en la millor tradició convergent. JxC apareix com una força molt sòlida a Girona, i la CUP només ha pogut assolir representació per Barcelona. L’obtenció d’un nou escó per la llista de Laura Borràs ha significat un respir inesperat per a un àmbit que no té la solidesa interna, la claredat de lideratge i la cohesió ideològica i de discurs d’ERC.

En aquest sentit, només la inhabilitació futura de Quim Torra o un posicionament a Madrid no coincident i enfrontat entre els dos partits de govern a la Generalitat poden accelerar la convocatòria d’eleccions al nostre Parlament. Hi ha, per tant, tres realitats electorals distintes que reflecteixen, també, tres estratègies absolutament diferents a Madrid, fet que no permet de parlar de l’independentisme com un tot polític. No ho és en absolut, atès que ni tan sols es disposa d’un programa mínim compartit.

Els Comuns, al seu torn, tenen problemes evidents d’arrelament territorial. Pateixen de ser un conglomerat d’orígens, cultures i tradicions diverses i no un sol partit, si bé han aguantat prou bé el descens d’UP i han eixamplat territori, entrant a Girona i restant només extraparlamentaris a Lleida, on el nombre reduït d’escons de la circumscripció dificulta l’accés a l’acta de diputat. D’altra banda, la singularitat en la posició nacional (contraris al 155, partidaris d’un referèndum i de resoldre el tema de presos i exiliats, si bé no independentistes) en dificulta un creixement superior, atès que corren el risc de ser vistos sempre en terra de ningú i, doncs, de no guanyar noves adhesions. Són, però, un instrument a tenir en compte, sobretot si, finalment, el perfil de les posicions tradicionals de Jaume Asens acaba esdevenint-hi majoritari.

Vox ha estirat el sistema de partits espanyol cap a la ultradreta, arrossegant-los a tots cap a posicions molt bel·ligerants

De la mateixa manera que, a França, Le Pen va lepenitzar el sistema de partits francès en aspectes com la immigració o bé la crítica a la superestructura burocràtica de la Unió Europea, a Espanya ha estat Vox qui ha estirat cap a la ultradreta el sistema de partits espanyol, arrossegant-los a tots cap a posicions molt bel·ligerants en aspectes com la croada espanyola contra Catalunya, l’herència franquista, la immigració, el masclisme, el racisme, l’homofòbia, etc.

No és pas que la ultradreta xenòfoba hagi aparegut de cop, sinó que, simplement, ha perdut la por a presentar-se amb la seva pròpia identitat, blanquejada pels grans mitjans de comunicació i normalitzada per PP i Cs, després d’anys d’haver-hi covat en el seu interior. L’ensorrament de Cs i el seu líder fan bona la dita que “qui sembra vents, collirà tempestats”, però, alhora, sentència la impossibilitat, fins ara, a Espanya, d’alçar una opció liberal, moderada, centrista, capaç d’entendre’s amb qualsevol dels dos referents espanyols bàsics, PSOE i PP. Simplement perquè, perduda tota connotació liberal – i més encara socialdemòcrata – Cs ha estat un activista més de la dreta reaccionària i anticatalana.

El PSOE, arrossegat cap al centre, si no més enllà i tot, per l’estirada de l’extremisme de Vox, ha deixat tot l’espai més d’esquerres a Unidas Podemos. I no sembla que l’aparició, potser precipitada, de Más País, hagi funcionat com hi havia qui preveia. Pel que fa a Catalunya, els socialistes han assumit moltes de les barroeries, els tòpics, les falsedats i les exageracions més bel·ligerants, pròpies del nacionalisme espanyol més radical. La demagògia i la contundència amb què han actuat, per exemple, en la gestió de la seguretat pública, les declaracions patrioteres i la magnificació negativa de la realitat catalana els han dut al ridícul de simular organismes electoralistes tan esotèrics com la creació d’una comissió de seguiment de la situació a Catalunya, justament la jornada de reflexió. S’han preocupat més de no espantar les grans empreses que de fer perdre la por a les classes populars pel futur incert del seu benestar. Són, més que cap altre, el partit d’estat, la força del règim, les sigles de confiança del statu quo. Si fos possible, seria interessant saber què han votat alguns dels noms i cognoms més destacats de les empreses de l’íbex, perquè segur que ens trobaríem amb sorpreses tan interessants com pragmàtiques. 

Avui, la composició política del Congrés de diputats és més plural que abans. El PNB ha millorat resultats, Bildu també, entra per Navarra i obté grup propi, ha retornat el BNG i tot d’altres sigles d’àmbit territorial no estatal hi són presents, amb un o dos escons. De les setze sigles presents al Congrés de diputats, només sis corresponen a formacions de caràcter estatal, la qual cosa diu molt poc a favor del caràcter i la cohesió mononacional del regne d’Espanya, i sí molt a favor de la realitat plurinacional i pluriregional de l’Estat.

Si féssim nostre el discurs oficial espanyol sobre Catalunya, hauríem de dir que la societat espanyola és una societat dividida, fracturada, més desunida que mai, i que els espanyols tenen un problema d’entesa entre ells que han de resoldre, abans no esdevingui també un problema de convivència. Espanya, als ulls del món, pot aparèixer com una societat partida i desestructurada, fet que pot alimentar la imatge d’un estat europeu poc consistent, feblement travat i difícilment governable.

El pre-pacte signat entre PSOE i UP arriba en un marc ple d’incerteses. La investidura és només el primer obstacle

El pre-pacte signat entre PSOE i UP, després d’un fotimer de declaracions acusatòries entre ambdues formacions, arriba en un marc ple d’incerteses. La rapidesa de l’entesa juga a favor dels signants, perquè pot generar una sensació de fermesa i seguretat que incomodi els adversaris i detractors. Però aspectes programàtics a banda, que erosionen molt més UP que no pas el PSOE, la investidura és tan sols el primer dels obstacles de la cursa, per més que en sigui el més emblemàtic. Després caldrà governar, repartir carteres ministerials i delegats del govern als territoris autònoms; adoptar mesures legislatives que requeriran majories al Congrés i al Senat; prendre decisions en l’àmbit de la seguretat pública i la reforma laboral, l’habitatge o l’atur juvenil, que poden anguniejar molt UP i algun altre dels grups indispensables per a garantir una majoria parlamentària amb un mínim d’estabilitat.

Segons com sigui tractada la qüestió catalana, els Comuns en poden sortir reforçats o bé amb ferides gravíssimes, les seqüeles de les quals no en permetin ja una recuperació plena. Les tres forces independentistes, al seu torn, poden acabar donant una imatge de claredat i fortalesa, si adopten la mateixa posició, o bé continuar enfortint la idea d’un campi qui pugui permanent, sense cap estratègia política unitària, talment com s’ha fet fins ara. Sortir de l’atzucac exigirà mirada llarga, sentit d’estat, intel·ligència política, flexibilitat tàctica compatible amb l’objectiu final i, necessàriament, un punt de mala llet que fins ara ha brillat per la seva absència.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC (aparició a finals de 2020).

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies