20/03/2017 | 20:00
La Mediterrània sol tenir molts de pretendents a la recerca del títol històric de poble dominador de les seves aigües i ports. Possiblement, el poble jueu és l’únic que sense armes ni grans flotes va aconseguir una presència més perllongada, connectada en el temps i en l’espai, arreu de la Mediterrània. Una perspectiva històrica sobre la presència jueva a la Mediterrània no es pot elaborar des de l’immanentisme present i la influència intel·lectual de l’antisemitisme dels segles XIX i XX, o de l’existència recent de l’Estat d’Israel. Així, en la línia explicitada per l’historiador americà David Nirenberg al seu ‘Anti-Judaism. The Western Tradition’ (2013), és preferible emprar el terme antijudaisme o judeofòbia.
Històricament, l’extensió jueva per la Mediterrània sempre s’ha acompanyat d’un antijudaisme. La pulsió antijueva cobreix des dels temps de la comunitat jueva de Roma el segle I, fins a la deportació de la comunitat jueva de Salònica en plena ocupació alemanya de Grècia durant la Segona Guerra Mundial. En un mar que ha acabat dominat per dues religions monoteistes directament entroncades amb l’escriptura jueva i la seva teologia monoteista, la substitució competencial era inevitable. Tanmateix, no es tractava solament d’una competència entre poblacions, cultures o civilitzacions. Tal com assenyala el pensador jueu Yeshayahu Leibowitz, la cristiandat cercava directament la desaparició del judaisme, atès que l’autèntic judaisme era el cristianisme. Quant a l’islam, la seva pretensió de substitució era menys existencial i s’afermava en la falsedat de l’escriptura jueva i la consegüent corrupció de la seva fe. A diferència del cristianisme, l’islam no té la reivindicació de ser judaisme, sinó que se’n manté la separació i l’externalitat.
Segons l’historiador americà Mark R. Cohen al seu ‘Under Crescent and Cross. The Jews in the Middle Ages’ (1994), els efectes d’aquests essencials teològics van produir dues ribes mediterrànies radicalment antagòniques.
La riba cristiana, del nord —amb l’excepció d’Al-Àndalus—, es va significar per la persecució i l’extermini sistemàtic de les diferents comunitats jueves. Encara que el teòleg cristià Agustí d’Hipona elaborés complexes justificacions de la preservació escatològica dels jueus, la majoria de teòlegs coetanis i posteriors van advocar obertament pel seu extermini. Al llarg de l’edat mitjana, les expulsions i massacres es van anar succeint. Els fets de 1391 a la Corona d’Aragó i el seu ressò de gairebé 15 anys amb matances, expulsions i conversions massives en són un dels resultats, amb Vicent Ferrer com a instigador intel·lectual.
Per contra, la riba musulmana, del sud, es va significar per una relativa tolerància amb les comunitats jueves. Els jueus eren considerats una minoria tolerada, per bé que van patir algunes persecucions puntuals d’alta intensitat, com la que va dur Maimònides a abandonar la seva Còrdova natal. Segons Cohen, l’estatut islàmic de la minoria, el ‘dhimmi’, no es pot comparar amb les proteccions que monarques i ciutats de l’Europa cristiana proveïen a les comunitats jueves. Així, malgrat les persecucions puntuals dels almohades o del llunyà Iemen, les comunitats jueves en terres islàmiques van gaudir d’una major tolerància i estabilitat.
El segle XIX va ser l’obertura de fenòmens històrics que van sacsejar la situació a la Mediterrània. D’una banda, la riba nord va viure l’eclosió pràctica i revolucionària de la teoria il·lustrada, amb l’emancipació del jueu i l’atorgament teòric de ple dret de ciutadania. Semblantment, el romanticisme i l’auge nacionalista i racial van concebre el retrat de l’altre costat de la Mediterrània, en la forma de l’orientalisme. La combinació de racisme científic i d’orientalisme va produir l’antisemitisme modern tal com és conegut avui.
Mentrestant, la riba sud es va veure subjugada al colonialisme europeu. El jueu va veure com l’estatut islàmic del ‘dhimmi’ desapareixia i rebia drets de vegades assimilables als de l’emancipació europea dels jueus i dels colons blancs que arribaven a les noves possessions europees. Alhora, l’orientalisme posava dins la mateixa categoria racial àrabs i jueus, a fi d’identificar més plenament l’altre europeu i poder orientalitzar els propis jueus europeus. La combinació de totes aquestes dinàmiques va obrir les poblacions àrabs i el mateix islam a una explosió ideològica brusca i accelerada. Les dinàmiques antisemites modernes van irrompre amb força al sud mediterrani.
La continuació, amplificació i execució dels fenòmens històrics del segle XIX durant el segle XX han suposat la destrucció de la presència jueva a la Mediterrània. L’Holocaust va anihilar comunitats senceres de la riba nord, mentre que la riba sud va viure un dels èxodes més massius de la seva història amb la fugida o l’expulsió de la immensa majoria dels seus jueus durant els processos de descolonització. Un islam fortament influenciat per la modernitat religiosa de factura darrera europea ha elaborat el discurs antijueu més recent.
Per primer cop en la història, la presència jueva de la Mediterrània és clarament minvant i asimètrica. Mentre que es preserven comunitats en les majors ciutats de la riba nord mediterrània, es tracta d’una mera preservació numèrica, sense creixement. La riba sud, per contra, és un territori hostil i vetat al jueu —fins i tot de manera legal en alguns països. En darrer terme, Israel exerceix de port segur en una Mediterrània turbulenta, hostil, en declivi i periclitada. En aquesta Mediterrània, nord i sud, tan poc prometedora per al jueu, Israel és l’anomalia que garanteix avui que el jueu continuarà vinculat essencialment a la mar dels seus orígens.
[Aquest article està publicat originalment a la revista ‘Mar Crítica’, editada per CRÍTIC i Pol·len, amb el suport econòmic de la Fundació Flama. Compreu-la per Internet i us l’enviem a casa]