01/06/2023 | 06:00
Les euroregions (agrupacions europees de cooperació territorial – AECT) són estructures que va crear la Unió Europea (UE) l’any 2006 per fomentar la cooperació entre els estats membres i entre les seves regions i localitats, i contribuir així a reforçar la cohesió econòmica, social i territorial de la Unió Europea. Es consideren espais cabdals en l’avançament cap a la integració europea i, per això, també es reconeixen i s’oficialitzen iniciatives ja existents com l’Euroregió Pirineus Mediterrània (EPM). Aquesta regió és una de les més antigues, creada el 2004 pel Govern de Catalunya juntament amb les Illes Balears, el Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló i el del Migdia-Pirineus. El 2014, el Comitè de les Regions va considerar l’EPM “la millor estructura de cooperació territorial europea“, per servir de laboratori i inspiració a les 79 posteriors.
Cada Euroregió té un conveni i uns estatuts que expliquen la seva organització i les seves competències, que no poden excedir les dels seus membres, i en cap cas no poden transferir-se aquelles associades a les autoritats públiques competents. Les euroregions s’ocupen del disseny i l’execució de programes i projectes de cooperació territorial que poden ser finançats per la UE, com ara el Fons europeu de desenvolupament regional (FEDER), així com l’intercanvi de coneixements especialitzats i de bones pràctiques. Un tipus de governança multinivell i horitzontal que inclou múltiples actors, com les autoritats regionals i locals, empreses públiques, empreses que gestionen serveis d’interès econòmic general, associacions i organismes de la societat civil, etc.
L’EPM segueix aquest mateix esquema, fruit de mentalitats visionàries i capdavanteres que molt abans de la seva creació ja defensaven la importància, la necessitat i la urgència d’impulsar la cooperació entre territoris transfronterers europeus. Aquest esperit innovador va tenir un lideratge marcadament català: primer, amb la Carta de l’Euroregió (1991), que firma Jordi Pujol amb els consells regionals del Llenguadoc-Rosselló i del Migdia-Pirineus com a “marc de cooperació interregional i transfronterera” però que no aconsegueix gaire recorregut; després, amb Pasqual Maragall a la Generalitat, que trasllada la cooperació transfronterera entre ciutats a l’escala regional, amb la constitució de l’EPM l’any 2004.
Actualment, l’Euroregió Pirineus Mediterrània la formen els governs de la Generalitat, de les Illes Balears i de la Regió d’Occitània
Amb la Declaració constitutiva L’Euroregió, un futur compartit, les regions de Catalunya, d’Aragó, de les Illes Balears i d’Occitània es van aplegar per “crear al nord-est de la Mediterrània un pol de desenvolupament sostenible basat en la innovació, la inclusió social i territorial”. Una unió amb un gran simbolisme polític, i que va portar el Govern d’Aragó a abandonar l’organisme l’any 2009. Una lògica que també va portar el País Valencià a no formar-ne part, i que responia a la voluntat dels dirigents del Partit Popular de prioritzar l’eix territorial “centre-perifèria” en detriment, un cop més, de l’articulació territorial de territoris que innegablement comparteixen història, cultura i imaginaris col·lectius, a més d’interessos econòmics i geoestratègics. Un fet que avui dia roman exactament igual.
Actualment, la formen els governs de la Generalitat, de les Illes Balears i de la Regió d’Occitània, amb la seva seu a Perpinyà. Dedica els seus esforços a “la identificació, l’impuls, la gestió i l’execució de programes, projectes i actuacions de cooperació territorial”, amb un full de ruta entre el 2021 i el 2030 basat en quatre eixos d’actuació prioritaris:
- Reforçar la cohesió social i posar la ciutadania al centre del projecte.
- Construir una economia competitiva.
- Assolir la sostenibilitat del territori.
- Apostar per un enfortiment cultural a partir d’una identitat euroregional mediterrània.
Una estratègia que busca mantenir l’estatus de referent i d’innovador, implementant estratègies europees i liderar o col·laborant en programes europeus al sud d’Europa. Una fita assumible amb una població de 15 milions d’habitants (més que 19 dels 27 països de la UE), i amb un producte interior brut (PIB) equivalent a l’austríac, amb més de 440.000 milions d’euros el 2019. A més, compta amb una xarxa universitària extensa de 700.000 estudiants, professors i investigadors que ha permès mobilitzar prop de 1.100 milions d’euros de fons europeus destinats a la recerca i la innovació. Un escenari científic i tecnològic que es trasllada directament en la construcció d’infraestructures de recerca europees i internacionals de primer nivell, com el sincrotró Alba i el supercalculador MareNostrum. Finalment, també és un espai que compta amb bones pràctiques àmpliament reconegudes com ara l’Hospital Transfronterer de la Cerdanya, iniciat el 2003 amb Pasqual Maragall a la Generalitat, i que suposa el primer hospital transfronterer d’Europa. Un èxit que va posicionar el Govern català com un actor amb capacitat per desplegar estratègies fructíferes de cooperació transfronterera, en aquest cas en la provisió dels serveis públics.
És important defensar que les polítiques territorials que es dissenyin des de tots els nivells administratius
L’evolució de les euroregions ha estat positiva en conjunt. Són agrupacions que han anat guanyant significat i notorietat, i que es consideren cabdals per afavorir la cohesió territorial entre les seves poblacions i amb la resta de la UE, i per legitimar el procés d’integració europea. I és que les euroregions representen la desfronterització, és a dir, cooperar tenint en compte les fronteres com a elements presents però no com a impediments de la realitat política, social i econòmica dels seus membres. Un canvi en l’imaginari col·lectiu europeu que coincideix amb un reclam de major subsidiarietat cap a les ciutats i les regions, com a espais on transcorre la vida i des d’on s’enforteixen les societats.
Aquestes raons porten a defensar la importància que les polítiques territorials que es dissenyin des de tots els nivells administratius —UE, estats, regions i ciutats— tinguin molt més en compte l’impacte vertebrador i transformador que les euroregions poden brindar en les seves relacions transfrontereres, tant en l’àmbit institucional com en el social. Però ha estat així fins ara?
Catalunya pot recuperar el motor i lideratge de l’espai euromediterrani
Pel fet de ser una estructura superposada a la resta, des de la seva creació les euroregions s’han enfrontat a nombroses reticències i obstacles que han dificultat la capacitat de creixement i consolidació que s’esperava, sovint per part dels mateixos estats i la UE, però també per la manca d’una aposta política decidida per part de les mateixes autoritats regionals i locals. Un fet que, aprofitant les eleccions municipals i la presidència catalana de l’EPM des de principis del 2023, justifica analitzar, repensar i plantejar una nova estratègia sobre el rol que Catalunya pot tornar a tenir com a motor d’aquesta estructura i del desenvolupament a la regió euromediterrània.
Pel fet de ser una estructura superposada a la resta, des de la seva creació les euroregions s’han enfrontat a nombroses reticències
I, per fer aquest exercici, cal que tinguem com a referència el pensament i l’obra de Pasqual Maragall, com a alcalde de Barcelona (1982-1997) i com a president de la Generalitat (2003-2006), per a qui les ciutats i les regions havien de cooperar per tenir més força i influència a l’hora de reclamar solucions a Europa i al món sobre els reptes comuns que afrontaven, perquè aquests eren majors que no els elements que les diferenciaven. Aquesta visió, aposta i lideratge de l’EPM ha anat minvant estrepitosament en els successius governs catalans, coincidint amb l’incompliment de demandes d’inversions i competències per part de les autoritats espanyoles i franceses, tal com representa l’estancament del corredor mediterrani.
Aquesta tendència s’ha de revertir, i recuperar l’esperit i el compromís per fer de Catalunya el motor d’una Euroregió que ja és un hub de desenvolupament euromediterrani. Que el Govern recuperi aquest lideratge i entomi la projecció de l’EPM pot ser determinant per enfortir-se i guanyar visibilitat estatal, europea i internacional. I hi ha molt de marge per fer-ho; es tracta que hi hagi voluntat política. Especialment en els territoris que formen l’arc del Mediterrani, amb els quals en gran part es comparteix cultura i història. Dos elements que Thomas Perrin creu particularment importants en la promoció de dimensions identitàries a les regions europees, i en particular en aquelles amb especificitats culturals històriques com és el cas de Catalunya. Sobre aquesta, menciona com els usos lingüístics són polítiques culturals patrimonials fonamentals, que poden servir “tant per arrelar un territori dins de la història com per renovar la seva identitat, projectar-lo a la modernitat, per donar sentit a les velles poblacions i a les noves, a la recerca d’arrels”.
La Generalitat té a les seves mans fer de l’Euroregió Pirineus Mediterrània una eina per la qual apostar, enfortir i consolidar
Des d’aquesta visió, s’ha de traçar una proposta de política territorial de país i a llarg termini que blindi els compromisos a complir, els diners a invertir i els consensos a aconseguir amb el conjunt d’actors, també amb els estats i la UE. I, per això, Catalunya hauria de continuar amb els compromisos dins de l’EPM, incloent-hi l’elevació de la dimensió cultural del partenariat, prioritzant com a línia d’acció els vincles amb tots els territoris catalanoparlants. I això inclou, concretament, treballar per sumar el País Valencià en aquesta cooperació, i plegats articular narratives que, partint de la cultura, impulsin una verdadera vertebració, desenvolupament i cooperació del territori i l’espai euromediterrani.
La legitimitat de les institucions rau en una ciutadania convençuda i implicada en el desenvolupament de les seves polítiques. Europa no només es tracta d’un centre que administra sinó, precisament, de teixir relacions entre els països i les seves societats, relacions transfrontereres que sempre s’han fet, però que les euroregions doten de valor, de reconeixement i rendiment. I, des d’ara fins al 2025, la Generalitat de Catalunya té a les seves mans la capacitat per fer de l’EPM una eina per la qual apostar, enfortir i consolidar.
* La versió completa d’aquest article ha sortit publicada a la revista ‘Eines’, de la Fundació Irla (número 46).
