Crític Cerca
Opinió
Júlia Trias

Júlia Trias

Politòloga, especialitzada en drets humans i migracions

Per unes altres polítiques de seguretat

Malgrat que sovint s’acusa les esquerres de no tenir model policial propi, potser el que ens falta és una proposta més àmplia: un model de seguretat pública progressista

25/04/2022 | 06:00

IVAN GIESEN

Arran de l’assassinat de George Floyd a les mans de la policia a Minneapolis l’any 2020, va créixer el moviment internacional Black Lives Matter contra la violència policial, que reivindicava i proposava qüestions com el desfinançament dels cossos policials o directament la seva abolició.

El racisme institucional, lluny de manifestar-se exclusivament en casos com els de George Floyd, Breonna Taylor o Jacob Blake, expressa el seu caràcter estructural a través de dades tan significatives com les que planteja Alex S. Vitale a La fi del control policial: als Estats Units, els joves afrodescendents tenen fins a un 21% més de probabilitats de morir a les mans de la policia que els joves blancs. En aquest context, els abordaments clàssics des de les esquerres de la qüestió policial han tornat a ressorgir de bracet de la crítica a les seves limitacions, tant pel que fa a les opcions més reformistes com pel que fa a les abolicionistes.

Els abordaments des de les esquerres de la qüestió policial han ressorgit de bracet de la crítica a les seves limitacions

En contraposició amb posicions que aborden la qüestió policial des d’una perspectiva abolicionista, hi ha les aproximacions reformistes que se sustenten en tres eixos principals: formació, diversitat i proximitat, amb l’afegit de polítiques de transparència i d’establiment de mecanismes de control i de rendibilitat de comptes. El mantra que les esquerres no tenen proposta pel que fa al model policial es contraposa sovint amb aquests exemples, que treballen el triangle funcions-organització-cultura com a base de l’estructura policial. Alhora, tot això s’emmarca en un discurs que té com a epicentre la seguretat humana, que situa la ciutadania i els drets humans al centre –en comptes de l’Estat–, així com la prevenció i la coproducció de política pública amb actors que vagin més enllà dels policials, com poden ser els de l’àmbit de l’educació social, els de serveis municipals com l’urbanisme o els mateixos veïns i veïnes.

Vitale, però, adverteix del poc impacte que tenen aquests tipus de polítiques en un canvi de model policial, basant-se en dades de diversos estudis centrats en l’avaluació de la qüestió. A tall d’exemple, explica que l’excés de l’ús de la força generalment es concentra en un petit grup d’agents que es poden categoritzar com a homes joves que treballen en zones de criminalitat més elevada.

Aquest exemple revelaria la poca relació que té l’ús excessiu de la força amb l’origen ètnic dels mateixos agents, i contradiria la idea que uns cossos policials més diversos farien un ús de la força menys excessiu. Aquesta afirmació també la sosté l’activista trans i professor de Dret a la Universitat de Seattle, Dean Spade, a una entrevista a CTXT. En canvi, revelaria que, segurament, té més a veure amb l’existència de mecanismes de responsabilització molt febles i amb una cultura masclista premiada. El que també desvelaria és una relació causal amb l’estructura del sistema policial actual i amb una perspectiva que només aborda el model policial i no el model de seguretat pública en un sentit més ampli.

A Metropolice. Seguretat i policia en la ciutat neoliberal es recullen els quatre marcs discursius principals que, des de les esquerres, a l’Estat espanyol i des de fa dues dècades aborden la reforma del model policial i el creixent procés de securitització general. En primer lloc, el discurs que contraposa els drets i les llibertats amb un punitivisme a l’alça. Un exemple de política pública que s’emmarca dins d’aquest discurs seria el que planteja el Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia: mecanismes de control dels cossos policials, interns i externs, que siguin eficients, eficaços i transparents. Un dels objectius d’aquests mecanismes és lluitar contra la impunitat i que no sigui tan fàcil com ara acumular casos en què una persona que denuncia abusos policials estigui denunciada també al seu torn pels mateixos cossos policials en qüestió per desobediència, resistència o atemptat a l’autoritat.

En segon lloc, hi ha el discurs que posa al centre la importància de l’eficiència policial. L’exemple del que es proposa per contrarestar la ineficiència de l’actual model policial és el que plantegen SOS Racisme amb Pareu de parar-me o Rights International Spain (RIS) en relació amb les aturades per perfil ètnic dels cossos policials, recuperant en part els projectes pilot que es van desenvolupar a Fuenlabrada o a Ciudad Lineal. Aquestes iniciatives mostren que les aturades per perfil racial no són eficients: mentre que 1 de cada 10 persones romaneses aturades per un cos policial resulta en cas d’èxit, la proporció és de 4 de cada 10 pel que fa a persones blanques.

El tercer discurs intenta ressignificar el concepte de seguretat ampliant-ne l’espectre per incloure qüestions vinculades a l’emergència residencial, la precarietat laboral o les violències masclistes com explicàvem amb Albert Sales a El Salto.

Finalment, el quart discurs és el que planteja alternatives sociocomunitàries al model actual, que incorpora en part el tercer discurs, ja que el desenvolupament de polítiques sociocomunitàries té també un impacte en la redefinició social i institucional del concepte de seguretat. En aquest sentit, el corrent que defensa el desfinançament de la policia proposa reinvertir els recursos en serveis a la comunitat i en figures alternatives a les dels cossos policials per abordar els diferents conflictes.

Una de les conseqüències de l’aplicació d’aquest model seria la retirada dels cossos policials d’una multiplicitat de funcions que en cap cas cal que les gestioni un cos policial –opinió compartida amb part dels i les agents que integren cossos policials com els locals. Amb aquesta reinversió dels recursos, i alhora, amb vista a reduir el sistema punitiu, Vitale apunta a la fi de la lluita contra les drogues o a la regularització del treball sexual, així com a programes com el de housing first per a persones en situació de carrer. Aquest quart discurs o corrent és interessant precisament per això: desplaça els cossos policials i el sistema punitiu d’àmbits de la vida on no han de ser-hi i reforça les polítiques emancipadores i de transformació sociocomunitària.

Davant un procés de gentrificació rampant, veiem com als barris més afectats proliferen demandes de més policia

Per poder encaminar-nos cap a aquest model, com indiquen a Metropolice, no s’ha d’inventar res de nou: s’ha de fer una aposta decidida pel reforç de la gestió de conflictes, de serveis a la comunitat i de serveis específics com els socials, educatius o de salut. Davant un procés de gentrificació rampant, veiem com moltes vegades, als barris més afectats proliferen demandes de més policia per part d’associacions veïnals com a mesura per pal·liar la creixent sensació d’inseguretat. Aquí Vitale recorda, encertadament, que sovint aquestes mateixes associacions veïnals també demanen més verd, més pacificació de l’espai públic o més centres de salut i d’educació públics.

Tot i que la gentrificació i en part també la pandèmia han minvat els llaços de reciprocitat als barris i dins de col·lectius concrets, aquests llaços segueixen generant un sentiment de pertinença i de confiança que és fonamental. Polítiques públiques com l’increment de verd urbà i la pacificació de carrers, les restriccions al vehicle privat, les polítiques de desenvolupament social i econòmic dels barris més desafavorits, la inclusió del dentista dins del sistema de salut públic, les polítiques actives d’empadronament, l’accés universal a les activitats extraescolars, serveis de cangur municipal, la promoció de masculinitats alternatives o la unitat antidesnonaments com la de la ciutat de Barcelona són clau en aquest sentit, com ho és també emmarcar-les dins de les polítiques públiques amb una clara incidència en l’àmbit de la seguretat. De la mateixa manera que ho són les polítiques públiques que aconsegueixen reduir l’atur des d’una perspectiva de la protecció social.

La crítica a les limitacions de les esquerres en l’abordament de la qüestió policial o del model de seguretat pública s’explica com a mínim en dos sentits. D’una banda, les aproximacions abolicionistes sovint es posen en qüestió rescatant situacions extremes com poden ser les violències sexuals o els assassinats: què fem en aquestes situacions si no hi ha policia?

De l’altra, la crítica a les opcions més reformistes, que acostumen a caracteritzar la perspectiva institucional, se centra en la manca de mirada estructural sobre la qüestió, dins i fora dels mateixos cossos policials: prioritzar el treball preventiu al reactiu és bàsic, però fer-ho des dels cossos policials té riscos i biaixos, com en té la mateixa perspectiva preventiva (però això dona per abordar-ho en un altre article). Aquesta crítica sentencia també que el que marca les pautes segueix penalitzant i criminalitzant el mateix, com poden ser les ordenances de convivència, el Codi penal o la Llei d’estrangeria.

Perquè, efectivament, posar la mirada només a intentar canviar els cossos policials no és suficient. Quan la policia intervé, és que tot ha fallat, és que els mecanismes de protecció social i comunitària han fallat. Cal canviar la policia i millorar-la? Molt. Però també cal aixecar la mirada, sortir del punitivisme i reinvertir on sabem que funciona. Perquè, quan la sensació d’inseguretat en ciutats com Barcelona es barreja amb discursos criminalitzadors de la immigració, que vinculen les persones migrades amb qüestions estructurals com l’emergència residencial o la precarietat laboral i que troben com a via de sortida la demanda de més recursos policials, és important que, des de les esquerres, no només es pugui implementar un model de policia propi, sinó que també es pensi en un model de seguretat pública que, mentre inclou els cossos policials, vagi més enllà.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies