Crític Cerca
Opinió

La Catalunya postcrisi: més pobres i més combatius

31/01/2019 | 18:50

Ja fa un temps que vam sentir per primer cop la frase: “No és una crisi, és un canvi d’època“. Aquesta asseveració, que podem atribuir a Joan Subirats i altres pensadors coetanis, va donar peu a articles i fins i tot algun llibre. Expressava la naturalesa i magnitud dels canvis que estàvem vivint, que no semblaven conjunturals o superficials sinó que dibuixaven un escenari radicalment diferent.

D’una banda perquè des d’un context global el món en el qual vivim té molt poc a veure amb el nostre món de fa deu o quinze anys. La globalització ha comportat interdependència i connexió amb efectes en tots els aspectes de la nostra existència, si bé no ha complert les expectatives pel que fa a una millora de les condicions de vida de les persones. La coneguda reivindicació de globalització dels drets contrasta amb la consumada llibertat dels capitals tant per circular com per imposar la seva norma.

La velocitat, la volatilitat i la incertesa són altres tres característics d’aquest canvi d’època. L’univers líquid de Bauman ha donat pas a un univers gasós en àmbits tan diversos com el coneixement, les comunitats, les institucions o la política. Les bombolles de gas ens apropen cada cop més a ‘Black Mirror’.

La crisi econòmica ha deixat un panorama marcat per l’empobriment i la precarietat

De manera més concreta i propera, les diverses mobilitzacions que van marcar el final de 2018 a Europa posen de manifest el malestar en nombrosos sectors de la societat. Les anomenades ‘armilles grogues’ a França simbolitzen la França perifèrica, expulsada de les grans ciutats, i per extensió les classes treballadores que més pateixen la manca d’oportunitats. A Espanya la crisi econòmica que suposadament vam superar el 2014 ha deixat un panorama radicalment diferent del que coneixíem fins al 2008, marcat per l’empobriment i la precarietat.

Des de l’acció social, i especialment des de les entitats que treballem amb col·lectius vulnerables, hem denunciat repetidament que d’aquella crisi hem sortit molt més desiguals. No es tracta només de pobresa, sinó també de desigualtats i d’una precarietat que va molt més enllà de les condicions econòmiques. La injustícia social és estructural i les conseqüències s’estenen a totes les àrees de la vida de les persones, negant el seu dret a la igualtat d’oportunitats i el seu accés a la plena ciutadania.

A Catalunya no s’han revertit les retallades i diversos col·lectius continuen denunciant-ho: metges d’atenció primària, bombers, professorat… Tots comparteixen la mateixa visió: precarització, pressió assistencial, manca de recursos i inversió. De fons, una idea: se’ns ha acabat la paciència.

Des de l’acció social denunciem la insuficiència de les polítiques socials i la manca de visió de futur

L’àmbit de l’acció social aglutina diversos col·lectius professionals, serveis –tant de titularitat pública com privada sense afany de lucre— i entitats de diferent naturalesa. Les organitzacions reivindiquem que el sector rebi el mateix reconeixement que els altres dos pilars de l’Estat de Benestar, salut i educació, i alcem sovint la veu per denunciar la insuficiència de les polítiques socials i la manca de visió de futur. Si volem ser una societat equitativa i cohesionada hem d’invertir en prevenció i situar els drets, el concepte de ciutadania i la justícia social al centre.

Gairebé una quarta part de la població de Catalunya està en risc de pobresa o exclusió; en el cas dels infants i adolescents, el risc afecta un 28,5% dels menors de 16 anys. Prop de 250.000 nens i nenes són pobres a Catalunya. Les implicacions en termes de pèrdua de talent, manca d’oportunitats i d’expectatives, i dificultats per a la promoció social ens han de fer reflexionar molt. Estem hipotecant el futur del país.

Mentre els joves pateixen de manera especialment crua l’empitjorament de les condicions laborals –inestabilitat, devaluació salarial, temporalitat i jornades parcials involuntàries—, el fenomen dels treballadors i les treballadores pobres creix any rere any. Ocupació i accés a l’habitatge són dos vectors clau, molt vinculats a la manca de garantia d’ingressos i les insuficients prestacions. La Renda Garantida de Ciutadania està lluny encara de cobrir les expectatives creades, i no es tracta en cap cas d’una prestació universal en la línia del que planteja la Renda Bàsica, per exemple.

Cal valentia política i l’àmbit de l’acció social no hi renuncia. La pregunta és si, davant d’aquest canvi d’època, no ens trobem en una cruïlla on cal revisar i possiblement redefinir les fórmules emprades fins ara. No és només la determinació la que ens ajudarà a promoure canvis, és també la delimitació d’objectius clars i, ens atrevim a dir, irrenunciables. Objectius que comporten una nova orientació de l’acció social o, si ho preferim, una repolitització d’aquesta.

Cal anar més enllà de la democràcia representativa i promoure la coproducció de polítiques públiques

De manera sintètica, tres reptes ineludibles:

1. La transformació social com a horitzó que dóna sentit a la resta de fites. Transformació que ha de promoure la justícia social i l’assoliment de la ciutadania plena. Això comporta qüestionar el nostre model socioeconòmic reivindicant allò comú com a quelcom a preservar. Aquest “comú” que travessa les nostres societats ens situa en un escenari on l’individualisme i els drets que preconitzen la defensa de la propietat per sobre d’altres consideracions han de deixar pas a un nosaltres sostenible que identifiqui les nostres necessitats i projeccions com a comunitat. Dret d’ús per davant de dret a la propietat. De manera sostenible. Amb compromís de futur.

2. La promoció d’espais per la participació efectiva de la ciutadania i de la societat civil organitzada. Cal anar més enllà de la democràcia representativa i promoure la coproducció de polítiques públiques. Per tant, possibilitar un espai on no és ni el mercat ni l’administració qui decideix, sinó la ciutadania que s’organitza i l’administració que facilita.

3. Un canvi en les nostres organitzacions amb estructures més flexibles i diverses, i amb un lideratge que no s’articuli des del poder sinó des del saber, afavorint el desenvolupament d’intel·ligència col·lectiva. Aquest és un camí a recórrer per a totes i demanarà de nosaltres una revisió crítica de les nostres pràctiques, així com capacitat innovadora per vincular-nos a les institucions d’una manera diferent. Però en tot cas ens permetrà jugar un paper actiu en aquest canvi d’època, i no el de mers espectadors.

Sonia Fuertes és presidenta d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) i vicepresidenta de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'No cerramos en agosto' d'Eduard Palomares

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació