La Covid-19 i el rescat de les empreses de l’Ibex-35

Les mesures que s’han pres per fer front a l’emergència sanitària i la propagació de la Covid-19 han suposat una frenada econòmica sense precedents. En conseqüència, les institucions públiques han activat plans, mecanismes i instruments que, pretesament, volen aturar el xoc, reactivar l’economia i recuperar la normalitat prepandèmia. En aquest context, les grans empreses estan jugant un paper semblant al dels bancs durant la crisi financera de 2008: en un moment d’alta incertesa es beneficien de la política pública i són rescatades. Perquè la història no es torni a repetir, cal analitzar els acords que s’estan forjant i exigir una veritable gestió democràtica de la crisi, social i ambientalment justa, amb transparència i rendició de comptes.

Què fa Europa per a les grans empreses contaminants de l’Ibex-35?

L’any 2014 el Banc Central Europeu va crear un programa de compra d’actius, conegut com a Quantitative Easing, per la compra de deute dels països de la zona euro. Poc després, va ampliar el programa a la compra de deute de bons corporatius, cosa que només ha beneficiat a un club selecte de 300 corporacions, entre les quals es troben, ACS, Adecco, Allianz, BASF, Bayer, BMW, Coca Cola, Danone, E.ON, Enagás, ENEL, ENI, Michelin, Nestlé, Peugeot, Renault, Ryanair, Uniliver i un llarg etcètera.

Repsol, Naturgy o Iberdrola es beneficiaran del pla que el Banc Central Europeu ha creat per fer front a l’impacte del coronavirus

El passat 24 de març de 2020, arran dels impactes del coronavirus, el BCE va habilitar una ampliació del programa de compra de bons sobirans i corporatius amb 750.000 milions d’euros, anomenada Pandemic Emergency Purchase Programme (PEPP). Amb aquest moviment el BCE pretén facilitar encara més l’accés al crèdit als Estats i les corporacions. D’aquesta ampliació en la compra de bons se n’estan beneficiant empreses com Total, Airbus, Shell, Akzo Nobel, E.ON, OMV, Carrefour o Suez i més de 50 transnacionals. En aquesta llista també hi ha empreses espanyoles com Repsol, Naturgy, Iberdrola, CEPSA i Red Electrica. Aquestes són algunes de les corporacions més contaminants de l’Estat, tota una declaració d’intencions de responsabilitat ambiental i social del BCE.

Com i en què beneficia el PEPP a les grans empreses?

La mateixa concepció del PEPP fa que només estigui a l’abast de les grans empreses. Les emissions de bons tenen tràmits costosos i només es fan per quantitats que van dels centenars als milers de milions d’euros. A més, les grans empreses aconsegueixen finançament barat i a llarg termini en un context d’extremada dificultat per aconseguir-ne.

En aquesta lògica, el paper de les institucions públiques és posar tota la seva credibilitat al servei de les empreses. Qualsevol inversor pot pensar que comprar deute d’una empresa és segur perquè una entitat com el BCE l’avala. Aquest fet pren encara més rellevància si considerem que dins el PEPP, el BCE per primera vegada compra “non financial comercial paper” és a dir, pagarés d’empresa a curt termini (menys de divuit mesos) perquè els inversors estaven deixant de comprar-los. D’aquesta manera el rang de productes de deute corporatiu i la seva qualitat s’amplia per afavorir el sector privat.

El BCE ha comprat dues vegades bons a Repsol, el valor de la qual ha caigut el 50% en borsa des de principis d’any

Amb tot això, si es vol aprofundir en l’anàlisi dels beneficis corporatius, ens trobem, malauradament, que les dades publicades pel BCE són bàsiques i insuficients, i no contemplen els imports per cada operació de compra de bons.

De tota manera, en temps de pandèmia, és curiós veure com el BCE ha realitzat dues operacions de compra de bons a 5 i 10 anys a Repsol, una empresa amb una caiguda del seu valor en borsa del 50% des de principi d’any. I més tenint en compte que el seu producte principal, el petroli, ha patit una davallada històrica i que té la seva seu en un país amb unes previsions econòmiques catastròfiques. A més, el retorn de l’import dels bons després de deu anys dependrà de la capacitat de recuperar-se de Repsol. Per tant, es crea una relació de riscos compartits on el BCE estableix una aliança financera amb el sector fòssil i necessita que aquest funcioni per cobrar els bons.

Com i sota quins criteris es realitza la compra de bons?

El BCE delega la tasca d’escollir les empreses als bancs centrals d’Alemanya, França, Espanya, Itàlia i Bèlgica. Els criteris que empren són l’estabilitat financera de les empreses i de qualitat del deute. El BCE no obliga els intermediaris bancaris a triar els bons segons criteris socials, ambientals o climàtics. De fet, a la pregunta realitzada al seu web “serà inclòs en el PEPP algun ‘criteri verd‘?” El banc remet als criteris establerts pel pla de 2014 i diu “que prenen en consideració els riscos financers però que no es discrimanarà en positiu o negatiu per l’activitat econòmica de les entitats emissores”. Tot seguit mira de justificar-se a través de la compra de bons verds però just després reconeix que hi ha una manca de garanties en l’estandardització i requeriments per aquests bons i que, en total, representen menys de l’1% de totes les compres.

Quin és el paper del Banc Europeu d’Inversions?

Amb el Banc Europeu d’Inversions (BEI), el banc públic d’inversió de la UE, trobem una operativa semblant a la del BCE: tot sembla indicar que jugarà un paper important dins dels plans de recuperació de la pandèmia. Però funciona amb processos poc democràtics, poc transparents i amb una manca de criteris ambientals i socials. El BEI ha creat un paquet d’emergència de 40.000 milions d’euros que ja està operatiu i un fons de garantia de 25.000 milions que hauria de mobilitzar capital per valor de 200.000 milions, tot i que encara està pendent d’aprovació. En principi, els dos mecanismes del BEI d’ajuda contra la crisi de la Covid-19 es destinaran a facilitar préstecs, donant garanties i avalant petites i mitjanes empreses (PIMES).

El Banc Europeu d’Inversions va finançar projectes contaminants com el Castor i va donar suport a privatitzacions com la sanitària

D’acord amb la seva política, el BEI només facilita la informació de les entitats finançades si el promotor no ha presentat raons legítimes de confidencialitat. Així doncs, avui dia només podem saber que per l’Estat espanyol s’ha aprovat un préstec a l’Instituto de Crédito Oficial (ICO) de 1500 milions d’euros. Pel que fa a Catalunya, s’ha rebut un préstec a través de l’Institut Català de Finances (ICF) d’uns 250 milions d’euros. Aquestes entitats públiques, a la vegada, fan d’intermediàries i avaladores perquè, finalment, sigui la banca privada amb els seus propis criteris, qui concedeixi el crèdit a les empreses.

A més a més, existeix un risc real que el BEI financiï projectes de gran escala a empreses contaminants i doni suport a privatitzacions. Aquesta ha estat la seva línia de treball principal, amb projectes fallits com el Castor i la mercantilització de serveis públics com la sanitat, a través del suport de les col·laboracions públicorivades (CPP).

Estem realment rescatant empreses?

El rescat d’una empresa de l’Ibex-35 també significa el rescat dels seus accionistes majoritaris, en molts casos bancs i fons d’inversió, alguns d’omnipresents, com el fons estatunidenc BlackRock. Aquest fons és l’inversionista mundial més gran en combustibles fòssils, també participa en la indústria armamentística i ha esdevingut el nou i sorprenent assessor de la Comissió Europea sobre factors ambientals, socials i de govern en la supervisió bancària.

Si ens fixem en Naturgy (abans Gas Natural Fenosa), els seus accionistes Criteria Caixa, el fons d’inversió luxemburguès CVC Capital Partners i l’estatunidenc Global Infrastructure Partners (GIP) van rebre dividends per valor de 869 milions d’euros durant 2019. Heus aquí un dels altres problemes, els dividends. Encara que el BCE ha avisat a totes les entitats sota la seva supervisió que obliguin als bancs a no pagar dividends fins al mes d’octubre 2020, aquesta obligació no s’aplica a les empreses. Per exemple, el passat 25 de març, en plena crisi de la Covid-19, Naturgy va decidir pagar el tercer dividend de 2019 a compte de 0,593 euros bruts per acció, sense aprovació de la Junta General d’Accionistes, per un total de 583 milions d’euros. Per tant, hi ha un risc real de transferència de diners públics destinat a pal·liar els efectes de la pandèmia a les butxaques dels inversors a través del repartiment de dividends.

El BCE ha advertit els bancs de no pagar dividends fins a l’octubre, però aquesta obligació no s’aplica a empreses

Per últim, cal no oblidar que els càrrecs directius d’alt nivell tenen un important paquet accionarial i es beneficien directament del bon funcionament de l’empresa i del repartiment de dividends. Francisco Reynés Massanet, actual president i conseller delegat de Naturgy no publica les accions que té de l’empresa però, per exemple, Antoni Brufau, president de Repsol, posseeix 566.803 accions. D’aquesta manera poden arribar a guanyar de 100 a 300 vegades més que el sou mig de l’empresa.

Per últim, un altre punt de fuga de diners públics són els paradisos fiscals. Un recent informe d’Intermon Oxfam va concloure que 805 filials de les empreses de l’IBEX-35 “tributaven” a paradisos fiscals, amb el lideratge del Banc Santander, amb 207, ACS amb 109 i, en tercer lloc, la petroliera REPSOL, amb 81. El mateix informe apunta que des de 2004 l’impost de societat recapta un 11% menys però els dividends han augmentat en un 83%.

Cap a una gestió democràtica, transparent i justa de la crisi

L’experiència de la gestió de la crisi de 2008 encara és molt present. Dissortadament, el camí emprès per les institucions públiques l’any 2020 és molt semblant. Per garantir una gestió democràtica d’aquesta crisi s’ha d’exigir que els moviments de diners públics puguin ser escrutats per la ciutadania perquè es pugui discutir cap a on s’encaminen els ajuts. La manca d’informació i criteris socials i ambientals, són un mal senyal del paper que han de jugar les institucions. En poc menys d’un any, la Generalitat (14/05/19), l’Estat espanyol (21/01/20) i el Parlament Europeu (28/11/19) van declarar l’emergència climàtica. Com es reflecteixen aquestes declaracions en el rescat de les empreses?

Cal canalitzar els recursos públics cap a un model econòmic arrelat al territori

Per altra banda, la Comissió Europea està elaborant un document sobre les restriccions de repartiment de dividends per les empreses que rebin ajuts estatals. A l’espera dels detalls que determinin l’abast i efectivitat de la proposta, cal denunciar i exigir que no hi hagi repartiment de dividends en moments de crisi. No es poden rescatar beneficis. Igual passa amb les empreses amb filials als paradisos fiscals. El diner públic no pot anar a parar a les empreses que evadeixen impostos.

Finalment, malgrat que el món de les finances es mou a la velocitat de la llum en comparació a la capacitat d’acció de la ciutadania, més si aquesta està confinada, és ara quan s’obren escletxes d’incidència. Sota la idea que “una altra normalitat és possible” s’ha d’aturar el xoc i s’han de canalitzar recursos cap als treballs socialment necessaris i cap a un model econòmic arrelat al territori i sota els principis de l’economia social i solidària, que pugui ser impulsor i aixopluc d’iniciatives veritablement transformadores en temps de crisi.

* Nicola Scherer i Alfons Pérez són persones investigadores de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG).