16/03/2015 | 08:00
L’any 1936, en plena Guerra Civil, el diari satíric ‘L’Esquella de la Torratxa’ publicava una vinyeta que descrivia perfectament l’eterna lluita de l’esquerra en el seu intent de fer un front comú que derrotés la dreta. Un professor imparteix una classe de matemàtiques a un alumne. A la pissarra, un problema senzill: una suma amb els noms dels partits de l’esquerra catalana. El resultat de l’operació que el nen dóna al professor no deixa lloc a dubte: “L’esclafament del feixisme”.
La mateixa lluita s’està donant en els camps de batalla preelectorals l’any 2015 tant a Barcelona com a Madrid. La capital catalana va resoldre el problema ràpidament amb una figura aglutinadora que comptava amb el consens d’una gran part de l’esquerra. Ada Colau va aconseguir posar d’acord gairebé totes les forces polítiques del seu espectre ideològic al voltant de Barcelona en Comú. El procés ha desembocat en una veritable alternativa ciutadana amb possibilitats de guanyar. A Madrid, aquesta figura sobre la qual haurien de pivotar les confluències era més difusa, i tot s’ha tornat confús.
L’esquerra madrilenya, seguint les exigències dels nous temps, difumina les línies vermelles per confluir en partits instrumentals que serveixin per derrotar el PP. Ens trobem així davant d’una esquerra sense nom, combativa des de la mixtura, renovadora, que no vol dir-se esquerra però que sap que ho és. És una esquerra que necessita desestructurar-se per vèncer el menyspreu que el mateix terme provoca en la majoria i, al mateix temps, ha d’encarar aquest procés sense decebre qui se sent orgullós de dir-se’n i proclamar-ho. És la pragmàtica de l’esquerrà cansat de perdre, que el porta a renunciar als seus significants per intentar dur-los a terme des de les esferes de poder.
Deia Francisco Umbral de ser d’esquerres “no és instal·lar-se en l’esquerra, sinó la desinstal·lació permanent, que ens lliura al corrent de les idees, a la renovació contínua”. És per això que, potser, alguns consideren que ser d’esquerres suposa adaptar-se als nous temps renegant de la denominació ideològica clàssica per aconseguir l’hegemonia. Aquest és el camí difús que segueixen els que diuen voler ocupar el centre del tauler i els que van abandonar les sigles per construir una alternativa d’unitat popular que es torni majoritària, i triomfadora. El problema de desagregar per construir és que pel camí es creen una multitud de sigles, noms i denominacions que compliquen d’una manera important el coneixement de la situació política a l’esquerra madrilenya, fins i tot per als molt informats del panorama polític de la capital.
La sopa de sigles en les eleccions autonòmiques
A la seu de la UGT, amb la seva arquitectura soviètica i uns 700 seients vermells que evoquen les assemblees del politburó, es va presentar al mes de febrer passat l’escissió de l’esquerra desagregada. Tania Sánchez, regidora del municipi madrileny de Rivas, i excandidata d’Esquerra Unida (IU) per a la Comunitat de Madrid, comandava la reunió que presentava les línies mestres de Convocatòria per Madrid, la plataforma creada per l’escissió d’IU que comptava amb el suport d’Equo i del partit Per Un Món Més Just (M+J). L’objectiu final era aconseguir una candidatura d’unitat popular que inclogués Podem i el sector combatiu d’Esquerra Unida, enfrontat a la direcció actual del partit.
La decisió de Podem de presentar-se a les eleccions autonòmiques amb la seva sigla posava molt complicat arribar a un acord per crear un partit instrumental on s’integrés tant la formació morada com la nova iniciativa de Tania Sánchez. Finalment, Convocatòria per Madrid ha arribat a un acord amb Podem per integrar-se en les seves llistes i formar una candidatura unitària a la Comunitat sota el nom de la formació de Pablo Iglesias. Però, tot i això, Sánchez no formarà part de les llistes i tampoc no hi participarà M+J, que es va descavalcar de l’acord en la seva última assemblea. D’altra banda, sembla poc probable que IU a Madrid acabi prenent part en aquest procés de confluència.
La sopa de sigles en les municipals
L’esquerra madrilenya que ha sacsejat el panorama polític de la capital i de tot Espanya va néixer del barri de Lavapiés, del carrer Argumosa, de la llibreria La Marabunta i del bar El Achuri. De la Complutense a barri multicultural de Madrid, i sobretot, passant per la Puerta del Sol. L’ambient del 15-M ha colonitzat cada nova acció política des d’aquell any 2011, i els seus condicionants s’han vist en totes les noves opcions organitzatives i de participació.
A la capital, era prioritària la creació d’una opció municipal que aglutinés les exigències dels ciutadans que no sentien representats els seus interessos polítics. L’any 2014 van començar a crear-se una sèrie d’opcions que van estructurar aquestes ànsies. Municipàlia van ser els primers. Posteriorment, aquest espai va prendre el nom de Guanyem per establir sinergies amb Guanyem Barcelona, si bé es tracta de dos projectes autònoms sense relació orgànica. La ‘novatada’ de no registrar el nom de Ganemos-Guanyem ha fet que el partit que figurarà en les llistes per a l’Ajuntament prengui finalment el nom d’Ara Madrid. Tres noms diferents en la candidatura d’unitat popular per al consistori en menys d’un any.
Ara Madrid comptarà amb el suport de Podem, d’Equo i de Guanyem Madrid. A Guanyem també hi participa Esquerra Unida, però finalment el passat cap de setmana els militants d’aquesta formació van votar en contra de la integració a Ara Madrid. Tot i això, el candidat d’IU a l’alcaldia, Mauricio Valiente, ja ha manifestat la seva intenció de presentar-se a les primàries d’Ara Madrid i podria seguir els passos de Tania Sánchez, abandonant Esquerra Unida.
L’esquerra madrilenya s’ha escindit, dissolt i dividit per intentar construir noves realitats amb altres sigles. Un cop estructurades les eines polítiques, s’enfronten a l’handicap d’aconseguir aclarir als votants qui és qui i què votar en cada elecció. Perquè al final tot es redueix a això, al fet que el votant sàpiga quina papereta ficar a l’urna. Una cosa que, a dia d’avui, no és del tot clar que hagi de passar.