Crític Cerca
Opinió

05/09/2018 | 19:00

El Parlament suec, situat a l’illa de Helgeandsholmen, al centre d’Estocolm / WIKIMEDIA COMMONS

Aquest pròxim diumenge, 9 de setembre, els suecs són cridats a unes eleccions marcades per la incertesa i per la consolidació de l’extrema dreta. El tan vantat ‘model suec’ pot viure les seves darreres hores. És possible una derrota dels socialdemòcrates?

El partit socialdemòcrata suec (SAP) va arribar al govern per primer cop de manera estable el 1932. Aleshores va ser-hi fins al 1976 de manera continuada. Desprès va tornar del 1986 fins al 1991 i del 1994 fins al 2006. Ara governa des del 2014. Durant els períodes on ha estat a la oposició. els quatre partits de dretes han fet sempre coalicions. Aquestes eleccions poden marcar un abans i un desprès a la història del país.

Els governs de dretes, o com es diu en suec ‘de coalició de partits burgesos’, es donen gràcies al fet que els quatre partits de la dreta (conservadors, liberals, moderats del centre i demòcrata-cristians) arriben a tenir una majoria parlamentària. Cal remuntar-se al 1911 per trobar l’últim cop que els socialistes no han estat el partit més votat. Sovint el SAP s’ha recolzat en el partit comunista (o la seva evolució, el partit d’esquerres) o els Verds per governar. Això dóna una idea del terrabastall que podria causar que el partit d’extrema dreta dels Suecs Demòcrates fos el primer partit en vots.

Aquest estiu les enquestes electorals han fet com la borsa. Un setmana el primer partit era el SAP, la següent era els Suecs Demòcrates (SD). Aquests últims dies semblen donar un petit avantatge al SAP. Serà una elecció molt disputada i que pot desembocar en un període sense govern llarg, però ara ja hi estem acostumats. Algunes preguntes s’imposen. Per què aquesta crisi política a un país suposadament ric i que no ha sofert (gaire) amb la crisi de 2008? Com hem arribat al país dels drets humans a estar a punt que un partit neonazi pugui guanyar les eleccions?

Els sindicats i la socialdemocràcia

Suècia ha estat durant molts anys el país amb la taxa de sindicalització més alta al món [sense tenir en compte els països on es obligatori estar sindicat]: entre el 80 i el 90% de tots els treballadors estaven afiliats a una de les tres confederacions, que estan dividides entre treballadors de coll blau industrial (LO), de coll blanc i serveis (TCO) o professions acadèmiques (SACO). El més gran era LO (els treballadores industrials, amb més del 50% del total). Fins al 1991 els afiliats de LO eren membres automàticament del SAP i sempre més del 60% dels seus membres votaven per aquest partit. Un electoral fidel que fonamentava la victòria del partit, que, recordem-ho, sempre ha guanyat les eleccions des de 1911. El partit comunista tenia un suport d’una mica més del 10%. O sigui que tres quartes parts de tots els treballadors votaven partits d’esquerres.

Com a tots els països europeus, la taxa de sindicalització ha caigut de manera continuada del 85%, a principis del 90, a una mica més dels 60%, actualment. Això vol dir que cada any s’ha perdut un 1% de la massa sindicalitzada. Aquesta dinàmica és molt evident entre joves i immigrants.

Stefan Lovfen, candidat del SAP en les darreres eleccions de 2014 / FRANKIE FOUGANTHIN

Existeix una correlació molt important entre pèrdua de pes en la societat del sindicat industrial (LO) i l’augment dels seus votants pel partit d’extrema dreta (SD), que al 2010 va arribar al 20% dels seus membres. El resultat de les eleccions i les conseqüències del govern que en surti tindran un impacte al futur de l’hemorràgia dels sindicats cap a l’extrema dreta. De fet, el 2014 el SAP va posar com a candidat l’antic secretari general del sindicat dels metal·lúrgics (Stefan Lovfen) per bloquejar aquesta hemorràgia. Què ha passat per què un model estable i que funcionava hagi fet una giravolta d’aquesta amplada?

De fet amb les reformes dels anys 80 i 90 es va trencar la capacitat d’influència dels sindicats al partit de govern. Aquest sempre va donar per sòlida la fidelitat de la seva base (i com a mal menor, “alguns votaran a la seva esquerra o als verds”, pensaven) i es va dedicar (com tots els partits socialistes) a temptar la base electoral del centre. Les polítiques ‘identitàries’ (deixar de parlar en termes de classe) i l’obertura econòmica van aconseguir alienar la seva base obrera i aplanar el camí dels Suecs Demòcrates.

El model suec

No està massa clar què és model suec: el corporatisme, l’estat del benestar, una forta inversió pública o potser tot plegat. Però Suècia va estar caracteritzada entre 1952 i 1981 per un estat social molt desenvolupat i un sistema de negociació entre treballadors i empresaris molt centralitzat, que feia que les vagues a nivell d’empresa fossin gairebé inexistents i on l’estat no jugava cap mena de paper en la negociació col·lectiva. Els acords de Saltsjöbaden el 1938 fonamenten la capacitat de la patronal de ‘repartir el treball’ i inciten els sindicats a arribar a acords estables per a tota la classe treballadora. Arriba així el famós pacte social suec. En un context de creixement econòmic i un marc legal favorable es va generar la capacitat de negociar acords ‘on tothom guanya’: els treballadors, bones condicions, i els empresaris, evitar conflictes. Era el període daurat a partir de la fi dels anys quaranta.

D’altra banda això generà tant la inexistència d’un salari mínim legal, com de legislació al mercat de treball. Tot es negocia a nivell bipartit entre empresaris i sindicats; aquest model exigeix ser lleial i, com és costum, al final només un dels dos socis ho va ser, tot trencant quaranta anys més tard l’acord.

Als convulsius anys setanta, vam veure l’aparició de critiques a aquest model per l’esquerra. Quan Olof Palme va proposar la llei de co-determinació (Medbestämmendelagen), la patronal ho va veure com una ruptura de l’acord, si bé els dos sindicats principals, LO i TCO, li van donar tot el seu suport. En resum, la llei permetia als treballadors comprar accions i ser representatius a la gestió de les empreses. A la llarga volia dir que els accionistes principals podien ser els treballadors i els seus sindicats. Una cosa és ser un empresari suec disposat al compromís i una altra és el comunisme simpàtic per la porta del darrera, que d’això es tractava.

SAF (Svenska arbetsgivareforeningen – la patronal) aleshores va canviar la seva línia i va passar a negociar acords a nivell de la branca industrial i, si era possible, per a cada empresa. Això va fer tornar el conflicte i la competició entre diferents branques i empreses. Fins aleshores tota la societat tenia representants de sindicats i patronals (el consell audiovisual, els consells consultius als ministeris); de cop això va desaparèixer. O algú es pensa que la televisió pública va poder fer sèries com ‘Pipi Langstrum’ sense una forta influència de sindicats o organitzacions progressistes?

La dreta i la patronal havien decidit que el model suec havia de desaparèixer o canviar la seva fisonomia. Calia afeblir els sindicats i trencar la seva relació amb el partit majoritari per obrir l’estat. Això era la moda post-1973. L’excusa va ser la resposta a la crisi econòmica de principis dels anys vuitanta. El SAP va apostar per la devaluació, en comptes de la privatització, com al Regne Unit, o de les nacionalitzacions a França. Això va beneficiar els sectors exportadors (us sona Ikea? Aquest serà el seu moment de glòria inicial, obrint botigues fora dels altres països escandinaus; a Suïssa al 73 i a la RFA al 74) i va ser un cop dur als sectors industrials nadius que depenien de la demanda interna o d’importacions. També va generar una inflació que, donada la manca de negociació general. va propiciar la creació de ‘forats’ entre grups de treballadors.

La fi del model ‘clàssic’ va arribar amb el primer govern de dreta i les primeres reformes als anys noranta, que es varen profunditzar a partir del 2006. Desprès el SAP no va tocar les primeres grans liberalitzacions i reformes al món del treball (com la desaparició de funcionaris de carrera).

La immigració, la seguretat i la precarietat, principals elements del nou model

Els canvis del model econòmic dels noranta també van donar pas a un canvi de model productiu. Suècia va deixar de fer només acer, cotxes i fusta. La nova competició va ajudar el desenvolupament de noves industries (disseny, serveis d’alt valor, etc). És el moment de la internacionalització d’Ikea. Així varen arribar les diferències importants dins els diferents sectors de l’economia, sempre amb ajuda de les noves formes d’organització del treball i la globalització.

A diferència dels anys 60 i 70, la immigració dels 90 i del segle XXI no és de treballadors fàcilment absorbits per les industries ‘clàssiques’ existents, o més o menys qualificats i ràpidament inserits en el món laboral suec. A efectes d’integració econòmica a Suècia, no és el mateix un miner asturià o un dentista xilè que una família síria arribada d’un camp de refugiats. Ara arriben refugiats que fugen de guerres (Iugoslàvia, Eritrea, Irac, Síria…) i que necessiten ajuda. El nivell d’immigració fa que ara un 20% del total de la població sigui nascuda fora de Suècia.

La por a que aquesta gent sigui utilitzada com a mà d’obra barata existeix. Els partits de la dreta durant el seu mandat varen obrir un debat per una llei que podia introduir un sou especial, fora dels convenis, pels ‘nous suecs’, amb l’argument que aquest règim particular els ajudaria a integrar-se; millor doncs un sou, baix però “treballat”, que no pas viure d’ajudes. La resta de partits s’hi oposaven, per por de crear una classe de ‘pobres treballadors’. En aquest context, la dreta neonazi dels Suecs Demòcrates fa aparició. Guanyant suport entre el que molts ja anomenen els perdedors de la globalització (i dels que ja hem parlat en una altra ocasió en aquest blog).

Després d’acollir més de 150.000 refugiats entre 2012 i 2015, el govern, el partit social-demòcrata i una part important dels sindicats fan un gir de 180 graus en la seva posició. Cal regular i tancar, i això sembla funcionar perquè la caiguda a les enquestes sembla aturar-se. El problema és que aquest gir permet a la dreta escorar-se encara més a dreta, i als Suecs Demòcrates entonar el ‘teníem raó’!

Distribució de la presència dels partits d’extrema dreta als parlaments estatals europeus, juny 2018. En blau més fosc, els que ja formen part del govern respectiu / TOBIAS 101

Això ha significat que el líder del partit moderat (la dreta conservadora) ha focalitzat la campanya i el seu discurs sobre la ‘fallida integració del model suec dels últims vint anys’, obrint les especulacions a un possible govern amb els SD. Aquests, al seu torn, han expulsat el sector més dur (que ha creat un partit anomenat Alternativa per Suècia) i han abandonat l’extrema dreta al Parlament europeu per unir-se als conservador britànics i polonesos, molt més respectables. Així, un dels arguments de la seva campanya és un referèndum sobre l’UE, que ja s’anomena Swexit.

De fet, a Hassleholm (una ciutat del sud de Suècia), per primer cop el partit moderat i conservador va arribar a governar amb els Suecs Democràtics. Sembla que el ‘cordó sanitari’, que fins ara existia, es trenca. Això ja ha passat a Noruega i a Finlàndia. Durant aquest estiu, milers de cotxes han estat cremats, i de fet més de 100.000 han cremat, des d’aquest gener, als barris on es concentra la població immigrant a la perifèria de les grans ciutats. Una autèntica benedicció per la campanya electoral de totes les dretes. A Suècia cal més del 4% a les eleccions per poder entrar al Parlament; el partit verd (que ara dóna suport al govern) té, segons els sondejos, possibilitat de no arribar al mínim. Aquestes últimes setmanes sembla recuperar el seu vot ‘gràcies’ a l’onada de calor i als incendis a Suècia d’aquest estiu. Ironies de la vida, s’està obrint un debat sobre l’impacte del canvi climàtic. Sembla que el que farà tombar el país a dreta o a esquerra serà si es cremen més arbres que cotxes o més cotxes que arbres.

Significació d’una victòria de la dreta

El resultat molt probablement donarà tres blocs. Els socialdemòcrates, amb els verds i l’esquerra, al voltant del 40% (fa uns anys el SAP sol feia aquest 40%); els quatre partits de la dreta tradicional, una mica menys del 40%; i els Suecs Demòcrates al voltant del 20%. Qualsevol anècdota o incident pot fer canviar el resultat final, que serà una competició molt ajustada. Però s’obre un període difícil per a qualsevol govern. La gestió de la immigració serà un dels elements claus, però també ho serà la cada cop més gran conflictivitat social i laboral. Si el SAP aguanta al govern, tindrà la pressió dels sectors que volen una apertura més gran del mercat de treball i més liberalització. I si els Suecs Demòcrates arriben al govern (o ni que fos donant-li suport des de la oposició) la qüestió dels estrangers es convertirà en el malson del govern. Suècia no arribarà als nivells de la Itàlia de Salvini, però un govern de dretes por convertir-se en un clar defensor de la mateixa visió del món. Hi ha també veus que demanen una gran coalició, com el que ha fet Angela Merkel: seria una bomba termonuclear al moviment obrer suec i generaria encara més inestabilitat.

Una cosa és ben certa, però: Suècia ja no és aquell ‘model nòrdic’ que tants socialistes (i no socialistes) europeus pretenien percaçar i copiar. Qui sembla copiar ara és Suècia, on ressonen les mateixes tendències reaccionàries que campen pel continent.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Manual de desobediència civil'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació