Crític Cerca
Opinió

La majoria possible

Ens trobem en un moment decisiu que marcarà el futur del país i de tota una generació. En els darrers deu anys la societat catalana ha patit múltiples esgotaments fruit de la crisi social, econòmica, democràtica i institucional.

31/10/2019 | 19:00

Ens trobem en un moment decisiu que marcarà el futur del país i de tota una generació. En els darrers deu anys, la societat catalana ha patit múltiples esgotaments fruit de la crisi social i econòmica que hem viscut. Però també fruit de la crisi democràtica i institucional d’una societat que ha canviat molt en els darrers anys i que, sovint, conviu amb reticències o allunyada d’uns partits i institucions que han evolucionat ben poc. En aquest sentit, segons el CEO del passat mes de juny, el 72.7% dels catalans i catalanes estan poc o gens satisfets amb el funcionament de la democràcia actual. El descontentament creix acceleradament si mirem les xifres de fa deu anys, on aquesta valoració era la del 51,4% de catalans, 21,3 punts menys.

De fet, fa més de deu anys, dos investigadors de l’Institut de Govern i Polítiques (IGOP-UAB), Ismael Blanco i Pau Mas, en un informe de la Fundació Jaume Bofill, ja alertaven de la intensificació del fenomen de la desafecció política, amb un “creixent distanciament de la ciutadania catalana respecte la política”, amb símptomes com “la baixa identificació amb els partits, la poca confiança en les institucions polítiques o el desprestigi dels polítics”. Segons l’informe, “es desconfia de la capacitat dels polítics per formular projectes socialment transformadors” i “bona part de les causes explicatives del fenomen de la desafecció tenen un caràcter estructural i multi dimensional”. Amb tot, fa més de deu anys, ja alertaven de la necessitat “d’incorporar plenament la desafecció a l’agenda política catalana i d’endegar mesures orientades a combatre-la”. Som davant d’una dècada d’esgotaments que posen fi a una època. I davant de la necessitat i el repte de construir-ne una de nova.

Al llarg d’aquesta dècada, i sobretot a partir de 2010, de fet, el debat nacional i l’horitzó de construir un país nou ha canalitzat precisament aquesta necessitat de resposta a aquests esgotaments: retallades, pèrdua de drets, corrupció, desafecció, falta d’oportunitats, etc. El que ha passat els darrers anys a Catalunya no ho podem explicar només a partir de l’eix nacional i és possible que si no ens adonem de la seva complexitat i exigència, ens allunyem, cada dia més, de la resposta. El moviment sobiranista s’ha d’entendre com una resposta a un canvi d’època. La necessitat de respostes a un canvi d’època, en part, expliquen el fenomen sobiranista i el suport a la “utopia disponible” que suposa la construcció d’un país nou.

El moviment sobiranista ha pensat més en el curt termini i en la jugada ràpida que no pas en l’objectiu possible

La sentència del Tribunal Suprem marca un punt d’inflexió, marca un moment de reflexió obligada en què toca fer balanç. Els darrers anys de procés sobiranista no han estat abundants en passos endavant en termes de resposta al canvi d’època. En massa ocasions s’ha pensat més en el curt termini, en la jugada ràpida, en la competència electoral, que no pas en l’objectiu possible. Més en guanyar cohesió que no pas transversalitat. És així com es va optar per un procés circumscrit sobretot en l’esfera institucional i, exceptuant el “momentum” 1-O, s’ha observat una estratègia més aviat basada en gestos simbòlics i una lògica més “proclamativa” que de construcció nacional. Exceptuant l’1-O, patrimoni d’un poble que a ulls del món es va guanyar el dret a decidir i construir el seu futur, bona part de la societat catalana valora amb decepció que no s’hagin fet prou passos endavant i s’han acumulat massa derrotes.

Tenint en compte els esgotaments acumulats, el resultat del balanç, malauradament, pot portar a la frustració de tota una generació. Quelcom que el país no es pot permetre. Ho hem pogut veure les darreres setmanes. La resposta a la sentència obre una finestra per on molta gent, especialment jove, aboca moltes de les frustracions acumulades durant els darrers anys. Una reacció indestriable de les conseqüències de la crisi nacional, però també econòmica, política i institucional que començava el 2008.

En aquest sentit, el que ens han anat dient els joves als carrers lliga amb les dades del CEO del passat mes de juny. Segons el CEO, el 64% dels catalans considera que s’han vist reduïdes les llibertats a Catalunya l’últim any. Entre joves de 18 a 24 anys, el 72%. El 68,4% dels joves de 18-24 consideren que el més important és protegir la llibertat d’expressió. El 88,9%, que la corrupció està estesa o molt estesa entre els polítics. I el 69% consideren que la situació política catalana és molt dolenta/dolenta. Tenim un país en el què els sous dels menors de 25 anys (11.183,93 €) no arriben a la meitat del sou mitjà dels treballadors (25.180€), on només 1 de cada 5 joves pot emancipar-se, i el que pot, ha de destinar el 65% del seu sou per pagar el lloguer del pis, i vivim al lloc on les matrícules universitàries són les més cares d’Espanya i de les més elevades d’Europa. No és d’estranyar que, els darrers dies, una onada d’indignació en clau destituent, especialment juvenil, s’hagi apoderat dels carrers i que ens parli no només del rebuig a la sentència del Procés. Ens parla, precisament, de l’origen complex del procés. Una generació i un país, en definitiva que necessita respostes al canvi d’època.

Cal emprendre una estratègia constituent per construir una Catalunya nova que ofereixi respostes als nous reptes

Davant dels esgotaments d’un canvi d’època i les tensions destituents que se’n deriven, és necessària una resposta en clau constituent per a la construcció d’una nova època. El millor remei davant la frustració és aprendre dels errors i començar a guanyar. Guanyar un futur. I per fer-ho, necessitem ser més i ser més forts. Cal emprendre una estratègia constituent. La construcció nacional d’una Catalunya nova que ofereixi respostes als nous reptes. I això passarà per una política que s’apropi i s’assembli més a una societat que ha canviat molt en els darrers anys i que exigeix que oferim noves respostes. És a dir, modernitzar la política, amb institucions renovades, al servei de la gent, però sobretot, amb una agenda substantivament nova de polítiques públiques.

Una estratègia constituent que arrossegui una “majoria possible” d’aquells que compartim els grans consensos de país. Les enquestes ens diuen que tres de cada cinc catalans i catalanes estan en contra de l’empresonament de líders socials i polítics. I quatre de cada cinc, a favor d’un referèndum per a una solució democràtica de la relació entre Catalunya i Espanya.  Hi ha una majoria possible, i és la majoria necessària per ser més forts i poder avançar.

Necessitem una estratègia a múltiples escales, també a nivell internacional. L’octubre de fa dos anys, a ulls dels món, ens vam guanyar el dret a decidir i construir el nostre futur. Per què? Perquè hi ha quelcom previ al reconeixement d’un nou estat, o a la validació dels resultats d’un referèndum, o a la pressió internacional per a una solució democràtica definitiva: el reconeixement de Catalunya com a una realitat nacional “de facto”, com un subjecte polític sobirà. És per això que cal culminar, després dels darrers anys de procés sobiranista, aquest objectiu a nivell internacional. 

Per poder avançar, la batalla per guanyar el reconeixement internacional de la sobirania és clau per tancar aquesta etapa del procés. Si Catalunya és, a ulls del món, un subjecte polític, serà imprescindible un diàleg de tu a tu amb Espanya per a una solució democràtica. I una relació bilateral portarà, inevitablement, a la celebració d’un referèndum i a l’exercici del dret a decidir. 

Venen temps de lluites que requeriran lideratges múltiples i una ciutadania que estigui un pas per davant de les institucions

Venen temps de lluites a diferents ritmes i escales: la construcció nacional, la negociació bilateral amb Espanya, el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític a nivell internacional, la llibertat dels nostres presos polítics i la lluita contra la repressió, etc. Lluites que requeriran lideratges múltiples i una ciutadania que, com sovint en els darrers anys, estigui un pas per davant de les institucions. Però també necessitem unes institucions que estiguin a l’altura del moment, amb un lideratge fort de país

Avui sabem que els reptes complexos no tenen solucions senzilles. Avui sabem que no tindrem un país nou tancant els ulls i desitjant-ho molt fort. El país no es pot permetre continuar reivindicant la seva sobirania sobretot en el pla simbòlic, mitjançant la gesticulació, apel·lant a una part cada vegada més petita de la nostra societat. Ni tampoc pot seguir posposant en el temps la construcció nacional d’una nova Catalunya. No és temps per a terminis, però tampoc per quedar-nos aturats fins l’arribada d’un nou dia D. No pensem renunciar a res. Per tant, no podem esperar a començar a fer passes. Passes endavant.

Fa deu anys va iniciar-se una crisi que ens va evocar a noves preguntes i reptes als quals donar resposta. Una crisi que posava de manifest la fi d’una època. La clau els propers anys és com construïm un país nou, una Catalunya Nova, mentre donem resposta a aquest canvi d’època. Només així és com podrem ser més i més forts. Només així podrem avançar amb la majoria possible.

* Elisenda Alamany és regidora d’ERC-NOVA a l’Ajuntament de Barcelona i Marc Grau és professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i membre de NOVA.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació