20/02/2020 | 19:00
La reactivació econòmica no és suficient per cosir les greus ferides socials i urbanes que va deixar la Gran Recessió a la metròpoli de Barcelona. Després de cinc anys de recuperació —amb un increment sostingut de la renda per capita—, la desigualtat d’ingressos es manté al nivell dels moments més punyents de la crisi. No s’ha produït tampoc, en el cicle més recent, una reducció de la taxa de pobresa, i, malgrat que ha millorat la capacitat de cobertura de necessitats bàsiques, la situació d’estrès econòmic continua ofegant àmplies capes de la societat metropolitana.
Avui resulta evident que la millora de les condicions de vida del conjunt de la població de la metròpoli no s’està produint a partir d’una lògica inercial connectada a l’impuls de l’economia. Hi ha senyals clars que indiquen la doble necessitat de canvi de model i de polítiques innovadores d’àmbit metropolità, per tal de revertir els efectes de la crisi, construir inclusió social en un marc de riscos emergents i evitar que les fractures urbanes acabin adquirint caràcter estructural.
Des de la transició democràtica fins a l’esclat de la bombolla immobiliària el 2007, la metròpoli de Barcelona va viure un període de reducció de la desigualtat social. Les tres dècades de la nostra particular i tardana golden age van resultar de la combinació de tres factors principals: la millora de la xarxa de serveis i transferències de l’Estat del benestar; la creació sostinguda de llocs de treball, amb un creixement especial de les ocupacions intermèdies, i els avenços en la incorporació de les dones a l’esfera laboral, amb l’expansió consegüent de les llars de doble ingrés. Aquest procés va començar a tocar sostre en el tombant de segle i es va trencar del tot a partir del 2010.
La destrucció d’ocupació i la gestió austeritària de la crisi van produir un increment intens de la desigualtat
L’espiral de destrucció d’ocupació que es va desencadenar, acompanyada per la gestió austeritària de la crisi i el col·lapse del sistema de protecció social, van produir un increment ràpid i intens de la desigualtat, la qual va tornar a situar-se al nivell del 1995: en pocs anys, la metròpoli va viure un retrocés de gairebé dues dècades en termes de cohesió social. Es tracta d’un fet sense precedents. Som ara a la metròpoli del 2020. S’ha generat una base sostinguda d’evidències que permeten caracteritzar un esquema metropolità postcrisi, pel que fa a les condicions de vida, amb alguns elements centrals que el configuren: la cronificació de desigualtats i d’exclusions; una esfera laboral feble marcada per vinculacions precàries, i l’emergència d’un eix clau de vulnerabilitat entorn de l’habitatge i de la segregació urbana.
Índex de Gini (població de 18 i més anys). Àrea metropolitana de Barcelona, 1985 — 2017-2018
Font: IERMB, Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població, 1985-2000; Idescat i IERMB, Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població, 2006 i 2011; IERMB i Idescat, Estadístiques metropolitanes sobre condicions de vida, 2016-2017 i 2017-2018.
Avui a la metròpoli tendeixen a cronificar-se els nivells de desigualtat propis del marc de la crisi, amb una taxa de pobresa lleugerament a l’alça, d’un 21,3% (684.000 persones), i situacions de privació material severa que afecten al voltant d’un 5% de la població (160.000 persones). La distribució de la pobresa és asimètrica entre col·lectius. Cal destacar l’elevada pobresa infantil, patida per més d’una quarta part dels menors de 16 anys de la metròpoli: un 26,4% el 2017-2018. En l’origen d’aquesta realitat trobem la precarietat laboral i l’impacte negatiu que comporta encara avui la maternitat en les trajectòries ocupacionals femenines. Però també les enormes febleses de les polítiques familiars i d’infància dels règims de benestar estatal i autonòmic, pel que fa sobretot a les transferències monetàries.
La precarietat i la pobresa laboral afecten particularment els adults amb infants i la població jove
En relació amb l’esfera laboral, encara no s’ha recuperat a la metròpoli el nivell d’ocupació previ a la crisi. La taxa d’atur a finals del 2018 a la demarcació de Barcelona era d’un 11,3%, gairebé el doble de la registrada en el mateix moment del 2007, un 6,4%. Més atur i sobretot més precarietat. El nou model de creació d’ocupació ve definit per l’increment dels contractes temporals (per sobre d’un 85% de la nova contractació), els falsos autònoms, el treball parcial involuntari i la reducció de salaris en termes reals (un 5% respecte al 2010). Una dimensió especialment greu la configura l’increment de la pobresa laboral a l’àrea metropolitana, la qual passa d’un 13,3% el 2011 —en plena crisi— a un 15,4% el 2017-2018. La precarietat i la seva expressió en forma de pobresa laboral afecten particularment els adults que encapçalen llars amb infants i la població jove, la qual cosa repercuteix de manera clara en els elevats nivells de pobresa infantil i juvenil.
Cal afegir-hi també una realitat d’exclusió laboral com a factor explicatiu clau de les situacions de pobresa més severa. L’atur de llarga durada afecta sobretot la població activa poc qualificada d’edat avançada, insuficientment coberta per un sistema de garantia de rendes molt feble. En aquest camp, la renda garantida de ciutadania (RGC), aprovada pel Parlament el 2017 com a eina bàsica d’inclusió econòmica, no està responent com s’esperava.
El tercer vector clau en la cartografia social de la metròpoli el configuren l’habitatge i la segregació urbana. La qüestió habitacional s’erigeix avui com a eix central dels riscos d’exclusió. L’escalada de preus del lloguer que s’ha produït a Barcelona des del 2014, i que ràpidament s’ha difós en l’àmbit metropolità, ha impactat en una part rellevant de la població. Avui, un 31,1% dels residents a la metròpoli viu en règim de lloguer, dels quals un 36% destina al pagament de l’habitatge més d’un 40% de la renda familiar. Aquesta situació de sobrecàrrega de despeses d’habitatge afecta especialment la població amb rendes baixes, així com la població jove emancipada, i amplia els seus riscos de privació material: l’any 2017-2018, un 27,4% de la població metropolitana expressava dificultats per arribar a final de mes. No es pot oblidar que la bombolla urbana del lloguer es produeix en un marc d’absència de regulació pública de preus, de pràctica inexistència de límits a comportaments especulatius i de feblesa estructural del parc públic de lloguer social.
Més enllà de l’habitatge, les desigualtats socials es plasmen també en termes de fractures urbanes. En efecte, els espais centrals resten subjectes a dinàmiques visibles de gentrificació. Però hi ha una cara oculta de la metròpoli. Es tracta d’una gramàtica de vulnerabilitat, concentrada i persistent, que afecta àrees significatives dels eixos del Besòs i del Llobregat, dos espais de caràcter nítidament metropolità. A l’eix del Besòs es troben 23 dels 39 barris metropolitans amb l’índex de vulnerabilitat urbana (IVU) més elevat. Un 24% de la població d’aquest àmbit habita en barris d’alta concentració de problemes sociourbanístics, per un 13,1% en el conjunt de l’àrea metropolitana. La lògica espacial de la reactivació econòmica esperona també la reproducció de la desigualtat en l’eix centre/perifèria: els darrers anys, a la primera corona metropolitana s’ha incrementat el risc d’exclusió per sobre del municipi de Barcelona. No existeix avui, tanmateix, una agenda metropolitana orientada a la redistribució urbana i a la millora dels barris més vulnerables.
Taxa de risc d’exclusió social (AROPE) i components (% total població). Àrea metropolitana de Barcelona, 2016-2017 i 2017-2018
Font: IERMB i Idescat, Estadístiques metropolitanes sobre condicions de vida, 2016-2017 i 2017-2018.
Es configura, en síntesi, una metròpoli on creix la renda; i on es consolida alhora la regressió social de l’última dècada: que perpetua alts nivells de desigualtat i situacions greus de pobresa infantil; que amplia les precarietats en els vincles laborals; que dispara els riscos d’exclusió habitacional, i que reprodueix fractures urbanes i vulnerabilitats de barri. Són dimensions que configuren un catàleg emergent de fragilitats amb escasses respostes públiques: enfrontades a una arquitectura poc consistent i anacrònica de l’Estat del benestar; a una distribució de polítiques socials i urbanes on l’escala metropolitana té un paper residual. El canvi de model cap a una metròpoli més inclusiva implica necessàriament una nova agenda social i urbana, així com la construcció d’una forta dimensió metropolitana en les polítiques públiques d’aquesta agenda.
Cal, en primer lloc, una estratègia metropolitana d’inclusió i de benestar. Els municipis amb més col·lectius vulnerables són també els que tenen menys capacitat institucional per fer-hi front. Hi ha una relació inversament proporcional entre necessitats i recursos. La construcció d’una metròpoli més cohesionada, municipi a municipi, ha tocat sostre. Encara més: en absència d’una escala metropolitana de redistribució, les desigualtats avui s’amplien. Les polítiques de garantia de rendes podrien tenir un paper central per corregir aquesta situació: un ingrés metropolità d’inclusió complementari de l’RGC a partir de l’alineament i la potenciació de les prestacions municipals; dotar d’escala metropolitana el Fons 0-16 de Barcelona (que ha reduït a la meitat la pobresa infantil severa a la ciutat), o l’aprovació, com a Londres, d’un salari mínim metropolità. En el terreny dels serveis, la metròpoli podria garantir xarxes socioeducatives i de cura en el marc d’una estratègia vinculada a la igualtat de gènere i al canvi demogràfic.
És també necessària una agenda potent d’habitatge i de millora de barris. Caldria desplegar amb força i recursos l’operador metropolità per a la promoció de lloguer assequible; enfortir els programes de rehabilitació amb criteris socials i de transició energètica, i dotar de dimensió metropolitana l’avançada política de sensellarisme articulada a Barcelona. Tampoc la metròpoli no hauria de quedar al marge de l’impuls a formes cooperatives d’habitatge i, fins i tot, tenir un paper actiu en els mecanismes necessaris de regulació de preus del lloguer. En l’àmbit de la vulnerabilitat urbana, s’acumulen els arguments per un Pla de barris metropolità, com a estratègia de justícia espacial i de coproducció de polítiques. I no hauria d’esperar més el desplegament de l’Agenda Besòs, aprovada el 2017, amb un catàleg de 50 accions concretes. Cal recordar que 16 dels 25 barris més vulnerables de l’àrea metropolitana es troben a l’eix del Besòs.
La ciutat real és la metròpoli. I la que emergeix després de la crisi porta inscrites desigualtats socials i fractures urbanes
El municipalisme, sens dubte, ha estat i és una palanca de construcció del dret a la ciutat. És necessari, però ja no és suficient. La ciutat real és la metròpoli. I la que emergeix després de la crisi porta inscrites a la pell desigualtats socials i fractures urbanes, en el marc d’un model econòmic i institucional que les reprodueix. La posada en marxa d’una agenda potent de benestar, d’habitatge i de barris sembla ineludible si es tracta de transformar el model i avançar en la construcció del dret a la metròpoli.
* Sergio Porcel i Ricard Gomà són membres de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, de la Universitat Autònoma de Barcelona.
