Crític Cerca
Opinió

La necessitat de crear una farmacèutica pública a Catalunya

Aquesta pandèmia ha escenificat d'una manera molt crua que les necessitats més bàsiques de salut no es poden satisfer en un sistema basat exclusivament en la cerca de beneficis

25/01/2023 | 06:00

Les vacunes contra el virus de la Covid-19 han reportat grans beneficis econòmics a determinades empreses farmacèutiques / NEZNAM – GETTY IMAGES

La necessitat d’una indústria farmacèutica pública s’ha fet més urgent que mai després de la pandèmia de la Covid-19, però els motius de fons són molts i venen de fa molt de temps. Davant d’una indústria que prioritza el lucre a la vida, existeixen alternatives tant a escala internacional com a casa nostra, que demostren que una altra indústria farmacèutica és possible. Davant les males praxis i la recerca exclusiva de beneficis de la indústria farmacèutica privada, necessitem una indústria farmacèutica pública transparent i basada en criteris de salut pública.

És un fet: ni l’afany de lucre ni la concentració del poder econòmic en mans d’un petit segment de la població no beneficien la salut pública. I això, el sector farmacèutic, ho té més que corroborat. Sense anar més lluny, al llarg d’aquests primers anys de segle, més de mig milió de ciutadans dels Estats Units han mort per sobredosis relacionades amb els opiacis, i diversos milions més s’hi ha tornat addictes. Estem parlant d’unes substàncies legals que es venen en format de pastilla i sota el nom d’OxyContin, però que no deixen de ser una droga.

Qui va decidir que calia crear la necessitat de comercialitzar un producte així va ser Purdue Pharma, l’empresa de la família Sackler, que va impulsar una gran campanya de màrqueting que convencia del potencial d’OxyContin d’esdevenir l’alternativa “no addictiva” a altres opiacis. Tant els membres d’aquesta dinastia multimilionària com els de la resta de la gerència de la farmacèutica, però, sabien perfectament que el que deien no era cert. No va caldre gaire temps per comprovar-ho: els metges cada cop prescrivien amb més freqüència els narcòtics en qüestió, i això va desencadenar una crisi de salut pública que va permetre als Sackler generar una fortuna de més de 13 milions de dòlars. Cobdícia desenfrenada d’una família sense cap empatia per les víctimes col·laterals del seu negoci.

Un exemple encara més recent i global que reforça l’afirmació que fèiem al començament de l’article el trobem en les vacunes de la Covid-19. A escala mundial, més de 5,3 mil milions de persones han rebut una dosi d’alguna de les vacunes que hi ha contra aquest coronavirus. Això equival al 69,1% del total dels éssers humans que habitem aquest planeta. Pel que fa al nombre de gent no vacunada, es tracta de gairebé un terç de la totalitat de la població mundial, i la majoria resideix en països de l’Àfrica, de l’Europa de l’Est o de l’Orient Mitjà. Centrem-nos, ara, en el percentatge de persones totalment vacunades: no arriba al 62%. Això significa que les dosis de vacunes, encara a hores d’ara, continuen sent relativament escasses a escala mundial.

A aquesta situació s’hi afegeix la preocupació per la manca de dosis addicionals de reforç administrades a persones totalment vacunades (i a pacients que no van tenir una resposta immunològica prou forta en les punxades inicials) en un moment en què la protecció de les primeres injeccions ha començat a disminuir. De moment, només se n’han administrat 2,2 mil milions, concentrades majoritàriament en països econòmicament poderosos.

La concentració total de la indústria farmacèutica en mans privades genera desigualtats en salut entre països

En aquests moments, els països menys rics depenen d’un acord per compartir vacunes anomenat COVAX, que originalment tenia com a objectiu proporcionar 2.000 milions de dosis abans d’acabar el 2021. Aquestes previsions, però, s’han anat retallant, una vegada i una altra, a causa dels problemes de producció, prohibicions d’exportació i acumulació de vacunes per part de les nacions més adinerades (o, cosa que és el mateix, de les empreses privades que les produeixen i de la protecció dels seus interessos comercials per part dels governs per davant de les necessitats de la salut pública). Heus ací un altre exemple de com la concentració total de la indústria farmacèutica en mans privades genera desigualtats en salut entre països.

Segurament això explica per què l’Àfrica té la taxa de vacunació més baixa de tots els continents, amb només un 26,1% de la població punxada (a Burundi, per exemple, aquest percentatge no arriba ni a l’1%). Així mateix, tot i que no d’una manera tan descarada, les taxes de vacunació tampoc no són per tirar coets, a la resta de països amb rendes baixes. En aquest cas, el tant per cent de persones amb alguna dosi injectada és del 22%. I a l’altra cara de la moneda hi trobem els països amb ingressos alts i mitjans-alts, on el 81% dels seus habitants s’han punxat contra la Covid-19 com a mínim una vegada.

L’excepció, coneguda, però que cal recordar, és Cuba, que presenta la taxa més elevada de vacunació del món, amb el 95% de la seva població immunitzada. La raó? Cuba, malgrat ser un país d’ingressos mitjans-baixos, té una farmacèutica pública que li permet una mica de sobirania. I diem una mica perquè el bloqueig comercial dels Estats Units a tercers no li permet accedir a la majoria de principis actius i excipients dels medicaments.

El que diferencia una empresa farmacèutica pública d’una de privada és que, si bé totes dues s’encarreguen de desenvolupar, fabricar i distribuir medicaments i productes sanitaris, la primera ho fa en benefici dels interessos col·lectius basats en la salut pública, mentre que, en la segona, el que hi preval és l’afany de lucre.

De fet, aquesta necessitat de prioritzar els interessos en salut pública en detriment dels privats s’ha detectat, fins i tot, en el país insígnia del capitalisme desbocat: els Estats Units. Va ser aquí on va néixer la primera farmacèutica sense ànim de lucre, Civica Rx, fundada l’any 2019 arran del desorbitat preu d’un tractament oncològic, l’Imatinib.

Per combatre aquest desfasament, al llarg del 2020 va fabricar 40 fàrmacs genèrics, i actualment els seus medicaments serveixen per tractar 30 milions de persones. Entre els èxits més recents de Civica Rx (que va assolir d’engegar la seva activitat gràcies a la col·laboració de 1.500 hospitals diferents del país) s’hi troba el fet que ha aconseguit reduir fins a 11 vegades el preu de la insulina injectable per a pacients diabètics. Un vial d’aquesta substància havia arribat a costar més de 300 dòlars (ergo, un preu mitjà per tractament d’uns 1.000 dòlars mensuals), i Civica Rx va aconseguir vendre’l per només 25 dòlars.

A casa nostra també tenim exemples del gran impacte que poden tenir iniciatives que van en la mateixa línia que aquesta farmacèutica pública americana. Sense anar més lluny, l’any passat, l’Hospital Clínic va desenvolupar una nova teràpia CAR-T, dirigida a adults amb leucèmia limfoblàstica aguda en estat avançat, que es va convertir en el primer tractament d’origen públic, i on també es va renunciar a l’ànim de lucre.

Aquest fet, que pot semblar anecdòtic, ha permès estalviar una quantitat ingent de recursos a l’erari públic i ha agilitzat la preparació de la teràpia. Fins llavors, l’Estat pagava uns 320.000 euros a Gilead o a Novartis per cada pacient que necessitava el tractament. Ara, i gràcies a l’èxit aconseguit per l’Hospital Clínic, el preu per usuari s’ha reduït en més 120.000 euros. I encara n’hi ha més: al desembre del 2021, el Cínic va tornar a desenvolupar una nova teràpia CAR-T, l’ARI-0002h, aquest cop contra el mieloma múltiple, un tipus de càncer resistent als tractaments habituals.

Una farmacèutica pública ens permetria canviar el paradigma actual de la salut, començant per la investigació

És precisament en aquests exemples tangibles on podem veure com la investigació pública encarada a buscar el benestar col·lectiu en comptes del lucre no només és real, sinó que és immensament necessària.

Actualment, una farmacèutica pública basada en criteris de salut pública ens permetria canviar el paradigma actual de la salut, començant per l’origen de qualsevol medicament: la investigació. La indústria privada només estudia aquells productes que han mostrat eficàcia durant el procés de recerca; un procés, és important remarcar-ho, que compta amb una primera part costosa i arriscada que va a càrrec de l’Administració pública. De fet, la major part de la investigació biomèdica és pública: representa més del 60% del total.

En aquest sentit, estudis realitzats pel Parlament Europeu assenyalen que aquesta inversió pública en investigació no té cap mena de retorn, i no només això, sinó que també alerta que, quan es venen els productes derivats de la investigació pública, se’n cedeixen tots els drets i no es disposa de cap mecanisme que permeti vetllar pel fet que després es venguin a un preu accessible.

Davant d’aquesta —àmpliament coneguda— falta de transparència de l’actual indústria farmacèutica, el que ens cal és disposar d’una farmacèutica pública que ens permeti, d’una banda, tenir una major traçabilitat de tot el circuit del medicament i dels assajos clínics que se’n deriven i, de l’altra, combatre el desabastiment de medicaments —alguns, d’extrema necessitat— que massa sovint pateixen tant els hospitals com les oficines de farmàcies de casa nostra.

Més enllà d’això, la farmacèutica pública ens donaria els instruments necessaris per permetre’ns deixar de tenir un paper secundari subordinat a les lògiques del capitalisme corporatiu, per passar a ser-ne els protagonistes principals; uns protagonistes que, en cas de necessitat —tal com ha passat amb la pandèmia de la Covid-19—, emetríem llicències obligatòries o expropiaríem les patents d’aquells medicaments essencials per dotar-nos de sobirania sanitària com a poble.

Així doncs, què (o, més ben dit, qui) evita que l’engranatge per iniciar el canvi es posi en marxa? Ni més ni menys que aquells partits que s’anomenen d’esquerres, que de manera sistemàtica hi voten en contra, tot fent seguidisme d’un discurs marcat de tòpics i mantres (o mentides, directament) al voltant de la indústria farmacèutica privada i sense gens d’interès a tenir dades objectives que permetin un debat que vagi fins al fons de la qüestió. La negativa constant a crear aquesta eina imprescindible és una irresponsabilitat política en tota regla, i més quan tenim els mitjans necessaris per portar-la a terme.

Aquesta pandèmia ha escenificat d’una manera molt crua que les necessitats més bàsiques no es poden satisfer adequadament en un sistema basat exclusivament en la recerca de beneficis, per molt que des de les esferes mediàtiques s’insisteixi a dir que no hi ha alternativa a aquest sistema depredador que prioritza el lucre a la vida. Però l’alternativa hi és, existeix, és evident i està ben viva. Lluitar per una farmacèutica pública és també lluitar per una societat més democràtica, més igualitària i, sobretot, més saludable.

* Carles Muntaner és doctor en Psicologia, especialista en addiccions i epidemiologia psiquiàtrica. Catedràtic de la Facultat d’Infermeria Bloomberg i de l’Escola Dalla Lana de Salut Pública, Universitat de Toronto, al Canadà.

Jordi Trapé és farmacèutic especialitzat en neurotoxicologia i diplomat en Salut Pública, actualment milita a la CUP Manresa i és regidor a l’Ajuntament de Manresa per Fem Manresa.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les dues últimes revistes publicades i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies