23/01/2020 | 19:00
El sistema esportiu català està revolucionat. Els diferents actors socials que el configuren estan vivint un conflicte intern, que de mica en mica es va engrandint, iniciat fa més d’un any per l’acció unilateral d’una de les entitats més importants del sector esportiu català, la Unió de Federacions Esportives de Catalunya.
La UFEC, presidida per Gerard Esteva, és una entitat històrica recuperada per la Generalitat mitjançant un decret de l’any 1985, amb l’objectiu de ser “un ens representatiu del conjunt de les federacions catalanes”. D’aleshores ençà ha ampliat el seu àmbit d’actuació i, tot i ser estatutàriament una entitat sense afany de lucre, també funciona com una empresa més del sector esportiu. Avui en dia és una entitat amb uns ingressos anuals de més de 9 milions d’euros, que té concedida la gestió de diversos equipaments esportius públics, amb participació en diverses societats mercantils, com ara una corredoria d’assegurances esportives i una empresa de formació universitària privada. Dins els ingressos també cal tenir en compte les subvencions de diverses administracions, principalment la Secretaria General de l’Esport i la Diputació de Barcelona, rebudes per la seva funció representativa. Aquest doble paper—representatiu i empresarial—ha fet créixer la seva capacitat d’influència i pressió política en la mesura que ha incrementat els seus recursos financers, una situació que li ha permès disposar d’una estructura de funcionament molt activa en els mitjans de comunicació i a les xarxes socials.
El maig de 2018, al final de la vigència del 155, la UFEC va iniciar els tràmits per presentar una iniciativa legislativa popular (ILP) per modificar l’actual Llei de l’esport, vigent des de fa vint anys. La voluntat d’adaptar el contingut de la llei de l’esport a les necessitats del segle XXI era un objectiu compartit pel conjunt del sistema esportiu i, així havia quedat recollida en el Pacte Nacional de l’Activitat Física i l’Esport de Catalunya oficialitzat solemnement al Palau de la Generalitat el setembre de 2017. El problema rau en el fet que la UFEC va posar en marxa la seva iniciativa legislativa completament al marge de la resta del sector esportiu, i amb uns objectius exclusivament al servei dels seus interessos estratègics com a entitat.
Amb un gran suport mediàtic, la UFEC va endegar una campanya de recollida de signatures per donar suport a la seva ILP. Durant la campanya van començar a aparèixer les primeres veus crítiques, especialment per dos factors. Un estava relacionat amb el sistema de recollida de signatures i el tipus d’informació parcial que es donava a la ciutadania per recollir el seu suport. L’altre, per la preocupació que arribés a convertir-se en llei un document que ampliaria el poder i la influència de la UFEC en el sistema esportiu, ja que l’essència fonamental de la proposta era la creació d’una nova entitat privada, la Unió d’Esports de Catalunya—que seria governada per la UFEC i les federacions esportives—la qual pretenia substituir al Consell Català de l’Esport, l’organisme públic de la Secretaria General de l’Esport i l’Activitat Física i l’Esport (SGEiAF) que desenvolupa la política esportiva de la Generalitat.
La UFEC ha impulsat una ILP amb la voluntat de privatitzar la política esportiva pública de la Generalitat
Aquesta voluntat de privatitzar la política esportiva pública de la Generalitat va motivar els primers enfrontaments. A finals de 2018, els mitjans de comunicació van reflectir i fer evident la tensió entre Gerard Esteva i Gerard Figueras, secretari general de l’esport, que veia amenaçades les competències de la SGEiAF. El Govern va elaborar un projecte de llei per intentar contrarestar la ILP, però la pressió política representada per una iniciativa legislativa popular que havia aconseguit recollir més de 150.000 signatures presentades al Parlament, va acabar forçant un pacte entre el govern i la UFEC.
El pacte es va plasmar en un text d’acord on es fusionaven, pràcticament, els dos textos. El resultat implicava un triomf per a la UFEC en el seu objectiu de privatitzar l’esport i posar-lo sota el seu control, ja que, tot i que el govern mantenia l’existència del Consell Català de l’Esport, el document seguia proposant la creació de la Unió d’Esports de Catalunya com a nou organisme amb importants funcions públiques delegades, entre les quals hi hauria el control jurídic de les normatives públiques i la gestió de recursos públics destinats a l’esport. El pacte va donar peu a una nova fase del conflicte, ja que era evident que el text acordat, en cas de convertir-se en llei, ampliaria el poder i influència estratègica de la UFEC en el sistema esportiu català, a través de la nova entitat.
La nova fase es va iniciar el 13 de novembre, quan el Parlament va acordar posar en marxa els tràmits parlamentaris per a l’elaboració de la llei d’acord amb el document pactat, que va ser presentat com a proposició de llei pels grups parlamentaris que donen suport al govern, JxCat i ERC, i el suport del grup socialista, que volia ajudar a solucionar una situació que s’havia anat complicant progressivament.
Efectivament, en la sessió parlamentària d’aquell dia es va fer evident la incomoditat que representava—per a pràcticament tots els grups parlamentaris—la creació de la UEC i de les funcions públiques que podria desenvolupar, així com pel procés pel qual s’havia arribat a elaborar el text presentat. En aquest sentit, la principal preocupació dels representants polítics va ser posar de manifest la importància que el text jurídic final sortit del Parlament, fos un document de consens amb participació de tot el sector esportiu.
La falta de participació en l’elaboració de la nova llei ha portat al naixement de la plataforma unitària ‘Esports som tots’
Precisament aquesta falta de participació en l’elaboració d’una nova llei és la que ha portat a la darrera fase del conflicte. Aquests dies s’ha donat a conèixer una plataforma unitària que, amb el lema ‘Esport som tots‘, critica el contingut bàsic de la llei quant al procés de privatització de les polítiques públiques, així com pel sistema de finançament plantejat a partir de la creació de noves taxes per a la realització d’esdeveniments esportius i de l’obligació de tot practicant esportiu no federat de pagar una llicència i una assegurança per fer activitat física, encara que no sigui competitiva. Però no és l’única crítica. La principal reivindicació dels seus promotors és que no s’han sentit reconeguts, escoltats ni representats en el text que es proposa com a llei.
Entre els promotors d’aquesta plataforma hi ha una gran part del sector d’activitat física dedicat al fitness i altres activitats físiques relacionades amb la salut; el col·legi professional, COPLEFC; l’INEFC i les facultats de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport; els consells esportius i la Unió de Consells Escolars de Catalunya, que representen a l’esport escolar; representants de l’esport universitari; representants municipals, etc. És a dir, pràcticament la resta del sistema esportiu que no està dins el món federatiu.
Arribat aquest punt, el conflicte en el conjunt del sistema esportiu és ben evident. Una important part d’aquest sistema no es veu representada ni en el contingut de la proposta ni en la forma en què s’ha elaborat. I aquest fet posa en perill la fluida sintonia que ha tingut l’esport català en els darrers quaranta anys. Des de 1979, amb l’inici de les polítiques esportives públiques, el sistema esportiu català ha anat creixent de manera exitosa partint d’un model de cooperació i col·laboració pública i privada. Aquest model ha estat capaç d’organitzar uns Jocs Olímpics i de fer créixer la pràctica esportiva de la ciutadania, democratitzant i fent realitat el dret de tothom a l’esport, gràcies a la suma de les iniciatives de tots els actors públics i privats: la Generalitat, les administracions locals, els clubs, les federacions, els consells esportius, les universitats, les empreses esportives, les associacions de famílies d’alumnes, etc. L’èxit s’ha basat en el fet que cada agent ha procurat fer de la millor manera possible el que estava sota la pròpia responsabilitat i cooperar en tot allò que fos factible amb els altres actors del sistema.
El món de l’esport es troba davant el gran repte de convertir un conflicte creixent en una oportunitat. La d’elaborar una nova llei del segle XXI on tots els sectors de l’activitat física i l’esport se sentin representats i on cadascú ocupi el lloc que li correspon dins el ric i variat sistema esportiu català. Aprofitem l’oportunitat i fem-ho bé entre tots.
*Joan Carles Burriel i Paloma és professor de l’INEFC de Barcelona
