La saviesa

Saviesa no vol dir saber moltes coses, acumular molts coneixements, dades, dates, noms, composicions, combinacions, distàncies, sistemes teòrics, grans o petits que, diuen, donen resposta a les qüestions importants de la vida (no escatirem ara què és, el que és important). Saviesa no és haver llegit i escrit molt, haver estat sempre en les primeres files de l’activisme (el que sigui), haver organitzat, haver dirigit, haver encapçalat, haver estat un líder d’aquests que la història recorda amb regularitat o de manera excepcional en pàgines que, suposadament, expliquen d’on venim i, potser, on anem. De tot això, en tinc uns quants dubtes i moltes incerteses, pel que fa a mi.

El sistema en què ens trobem, des de fa pel cap baix dos segles, és basat exclusivament en el triomf de la individualitat. Vivim en una societat en què només és valorat l’èxit, en qualsevol dels seus camps, econòmic, professional, cultural, polític, esportiu, artístic o, simplement, relacional. Només aquell qui destaca, aquell qui brilla per damunt dels altres, és valorat i, per tant, recompensat amb la consegüent fama, notorietat, influència mediàtica i petjada en els historiats paràgrafs que s’escriuran. Només el capità, el líder, el dirigent, el salvador, de pàtries o de desastres juxtaposats, serà reconegut i rebrà el distingit, gens excepcional i prou complex xou, de la memòria conreada pels qui tenen el poder i els mitjans de fer-la. Potser, per alguna improbable casualitat arribarà a surar-ne algun, d’autèntic savi, però fóra solament l’excepció que justifica la regla. Afegim-hi, de passada, que el mateix pot dir-se dels herois.

I el temps, la vida? No atorga experiència, saviesa, el fet d’haver viscut? Hi hagué èpoques, segles sencers, tal vegada mil·lennis, en què sí, haver viscut una vida més o menys sencera (sencera en el més ampli o amplis sentit o sentits), podria haver atorgat una certa saviesa, un coneixement pràctic del que era el món i què se’n podia esperar. Quan la història evolucionava de forma lentíssima, els canvis, si n’hi havia, eren tan graduals i de petites passes, les èpoques, per distintes que fossin entre elles, duraven tant (dels caçadors/recol·lectors a l’edat de bronze o les edats mitjanes), que algú atent al que vivia, ell i la seva comunitat o les veïnes, podia, pel sol transcurs del temps, acumular unes quantes probabilitats bàsiques, com ara que era essencial afilar pedres o disposar de bones i accessibles coves o saber prevenir els maldecaps del fred o de la sequera o que els més hàbils a l’hora de caçar, trobar llocs o conrear o elaborar eines convenia que fossin escoltats, o que unes muralles eren útils, o ho era un Senyor (terrenal o diví) que els protegís i/o compensés de la dificultat i, massa sovint, la misèria de viure. Potser per això hi hagué col·lectivitats i espais que dipositaven l’autoritat en els més ancians, ja que haver viscut els conferia la saviesa necessària per a la supervivència del grup. Sembla que encara en queda algun rastre.

Però una societat com la nostra —parlo, és obvi, de les societats (societat?) nord-occidentals, per més que no costaria gaire estendre-ho a gairebé tot el món—, en què el canvi, per aparent que sigui, és, no tan sols consagrat, sinó l’essència que cal mantenir i reforçar, en què l’ambició de poder i els seus mitjans són més poderosos que mai, i en què un dels seus fonaments, la fragmentació social, l’individualisme a ultrança, és potenciat fins a extrems que la nova religió tecnocientífica dominant i instrumental permet qualificar de tendència a l’infinit, en una societat com aquesta, repetim-ho, és possible encara parlar de saviesa, un concepte que, entenc, és nascut i propi de l’ésser humà i a ell destinat? Quina saviesa acumula ningú avui dia que pugui ser col·lectivament i fins individualment útil si tot queda al capdavall aplanat per l’homogeneïtzació imperant, o encara pitjor, que ha passat de coacció o condició de possibilitat de ser, externa, a consistència interior voluntàriament païda?

I no es tracta pas d’apel·lar a ràncies, si no obsoletes, posicions diguem-ne humanistes que, en el que algú qualifica de postmodernitat i mirant d’evitar transhumanismes de patacada, serien potser conceptes aptes per al seu moment, però no per a l’ara i l’aquí. I és que, qui pot parlar d’essència d’allò humà, quan allò humà —per aclarir-nos, el dasein— no interessa ningú, sinó només les conquestes, materials, espacials, economicotecnicocientífiques, sempre anant enllà, més enllà, sense saber ni voler saber per què, en lloc de plantejar-nos cap on volem anar, amb quins mitjans —en els mitjans hi ha contingudes també les finalitats— i amb quines limitacions, atès que, com a éssers finits, hauríem de ser conscients dels nostres límits, deixant qualsevol mena d’omnipotència per a algun déu, si hi és, i qualsevol mena de perfecció per als absolutismes i els absolutistes, que hi són?

Potser, perquè s’entengui millor, és més útil l’anècdota personal. Quan el meu límit com a mortal era lluny i la meva amor, ens pensàvem, el tenia més lluny encara, en un viatge de descobriment vam arribar a la vall d’Ansó, llavors poc coneguda i transitada, tret d’algun excursionista o amant dels paratges poc contaminats. Vam fer nit a l’única fonda, d’una rusticitat rònega i ombrívola, com tocava. L’endemà, després d’esmorzar, fent temps assegut en un banc de la placeta del poble, vaig conversar amb un home de la terra, ja gran, assegut al meu costat. L’home m’explicava que la seva dona s’acabava de morir, no recordo de quina malaltia, i, tot explicant-m’ho, em va dir: “El metge em deia que no passava res, però jo sabia que sí, perquè jo dormo amb ella“. Aquest era un ésser humà savi.

* Manuel Martínez Ballester és llicenciat en Filosofia i jubilat.