Crític Cerca
Opinió

La situació de l’Espai Mescladís: un perill i un símptoma

La situació de perill en què es troba l’Espai Mescladís és un símptoma preocupant dels obstacles a la gestió democràtica i participativa que estan trobant els béns comuns

06/05/2019 | 18:39

El menjador de l'Espai Mescladís, al carrer dels Carders, de Ciutat Vella / MESCLADÍS

Recordo que fa uns quants anys, acabada la lluita veïnal per recuperar el “Forat de la vergonya” —segons el nomenclàtor oficial, Pou de la Figuera— el districte de Ciutat Vella ens va oferir, a la Xarxa de Consum Solidari, de gestionar la guingueta que hi havia a un extrem del nou espai recuperat per al barri. La proposta era portar un bar, amb criteris de consum responsable, per donar vida a l’espai i evitar-ne el perill de degradació. Pensaven que, el que no era atractiu per a les empreses amb afany de lucre, ho podia ser per una ONG amb voluntat de treball comunitari. La XCS, que desconeixia i desconeix el terreny de la restauració, no es va veure capacitada per dur a terme aquell projecte i va proposar que es fes l’oferta a Mescladís, que ja eren al barri, que tenien un projecte social que valoràvem de molt positiu i que coneixia el tema de restauració.

Mescladis i el govern de la ciutat, en aquells temps en mans de CiU, van arribar a un acord. Anys després, amb un magnífic treball, l’espai Mescladis s’ha convertit en un espai de consum responsable, d’inserció social, de treball comunitari al barri i, a més, viable econòmicament.

Aquesta historia d’èxit està en perill de ser truncada. Ara que s’ha aconseguit un projecte viable que dóna sostenibilitat econòmica a una tasca comunitària i d’inserció social, correm el risc que l’espai Mescladis desaparegui. El motiu: que ha perdut un concurs de concurrència pública. Un ampli moviment de solidaritat, del qual participem la XCS, s’ha desenvolupat per impedir-ho. Fins i tot la regidora del districte, Gala Pin, que es qui ha impulsat l’esmentat concurs, reconeix que el projecte del Mescladís “és un projecte d’un alt valor que fa una feina necessària. Per nosaltres és molt trist que no pugui continuar“.

A primera vista, el més cridaner és que el concurs s’ha perdut, encara que, com afirma la mateixa Gala Pin en la seva resposta a Mescladis, el concurs va “incorporar clàusules perquè el projecte que guanyés estigués obligat a seguir amb la tasca social i d’integració, com ara que la contractació ha de ser amb criteris de comerç just i mediambientals i foment de l’ocupació”, i que “es puntuava molt també la inserció de persones en risc d’exclusió, la proposta de treball amb joves en risc d’exclusió, així com l’obligatorietat de treballar amb el Casal del Forat i altres qüestions referents a la dinamització cultural del barri”.

El concurs, l’ha guanyat l’empresari Sam Karin, sense cap trajectòria ni social ni comunitària, propietari d’una empresa amb afany de lucre, que ha acumulat en menys de quatre anys la gestió de la terrassa del CCCB i la de Rubió i Lluch al Raval i ara pretén gestionar la de l’Espai Mescladís al barri de Santa Caterina.

El motiu és molt simple: per tenir el màxim de puntuació d’aquestes anomenades “clàusules socials”, nomes cal escriure que es compliran. No cal demostrar cap pràctica anterior en aquest sentit. Així, Sam Karin ha pogut obtenir la puntuació màxima en aquest apartats. És més, el fet d’haver signat aquestes clàusules no dóna cap garantia que es compleixen, ja que no hi ha capacitat de control per part de l’administració. Fins i tot en el cas que l’administració tingués el convenciment que no s’estan complint algunes clàusules, només podria rescindir l’adjudicació després de guanyar un judici al qual segurament el portaria l’adjudicatari. El convenciment que no s’han complert les clàusules tampoc pot sevir per no renovar el contracte, tret que hi hagi una sentència que ho avali. Així doncs, Sam Karin ha tingut el màxim de puntuació en aquestes clàusules “socials“ encara que tots sabem que ni les ha complert mai ni s’espera que ho faci.

Aquesta perversió és un clàssic en les licitacions de concurrència amb plecs. En un recent seminari sobre menjadors escolars que vaig dinamitzar, un responsable d’un municipi mitjà de l’àrea metropolitana de Barcelona comentava que va haver de puntuar els plecs d’una licitació sobre els aliments que s’oferien en uns menjadors escolars i que encara que ell sabia que l’empresa que estava puntuant ni havia fet mai, ni faria, el que havia escrit en els plecs, els va haver de donar la puntuació màxima ja que l’únic sobre el que podia puntuar era el que estava escrit en el plec i, en cas de no haver-ho fet, hauria estat impugnat el seu treball.

Amb el màxim de puntuació que dóna una bona literatura sobre les clàusules socials, les ofertes econòmiques o aquelles lligades a la potència de l’empresa concurrent esdevenen decisives. Poc importa que l’oferta econòmica es redueixi “només al 17% de la puntuació”, si aquest percentatge esdevé el diferencial (ja que les clàusules de retorn social s’igualen amb fantasioses redaccions) que la converteix en la determinant.

Una argumentació clàssica és que aquest concursos són l’única forma possible de fer partíceps entitats no-públiques en la gestió dels béns o serveis comuns. En el terreny municipal, l’experiència de Can Batlló demostra que altres formes de contractes de gestió de l’espai o dels serveis públics són possibles. El Programa de Patrimoni Ciutadà d’ús i gestió comunitàries, impulsat per la mateixa Gala Pin, mostra un bon camí, encara que a la pràctica no s’està desenvolupant gaire. En altres nivells de les institucions publiques, com per exemple, els espais del migdia de les escoles públiques, la primera argumentació del Departament d’Ensenyament que la licitació pública en lliure concurrència es l’única possibilitat, queda desmentida per la pràctica de centenars d’escoles gestionades per les AFEs / AMPEs que, lluny de ser una situació excepcional i il·legal, es reconeix com un camí transitable quan les mobilitzacions contra projectes de decret així ho imposen.

Convenis, cessions d’us… hi ha múltiples fórmules per permetre la gestió democràtica participativa de béns i serveis públics. El que cal és voluntat política. I per desgracia aquesta no sempre hi és present.

Que les grans empreses siguin fans de les licitacions de “lliure” concurrència convocades mitjançant plec de condicions no és estrany. Com hem analitzat i comproven cada dia, aquest mecanismes porta a que siguin les capacitats econòmiques, financeres, de preus… les que decideixen qui és l’adjudicatari. El serveis i els béns públics generen grans oportunitats de negoci. Reproduir les condicions del mercat en els concursos públics afavoreixen les grans empreses amb afany de lucre, “les competitives” en termes de mercat… No és d’estranyar que aquest mecanisme de caire neoliberal compti amb la defensa aferrissada de les patronals fent el seu treball de ‘lobby’ per forçar lleis, decrets i reglaments a tots el nivells, fent importants campanyes publicitàries per difondre la fal·làcia que es l’únic mecanisme transparent i democràtic, tot amagant que aquestes licitacions no han impedit l’immensa quantitat de corrupteles que, dia sí i dia també, es destapen en innombrables concursos públics de “lliure concurrència”.

Podríem esperar que aquest conservadorisme burocràtic, aquesta por a la crítica publica, no fes efecte en els que venen a canviar les coses

Més preocupant és que polítics, especialment aquells que deien que venien a canviar les coses, assumeixin aquests arguments, com demostren les declaracions del conseller d’Educació Josep Bargalló qualificant la gestió democràtica dels espais de migdia per part de les AFES/AMPES com el “dedazo” enfront del mecanisme “transparent“ de la lliure concurrència mitjançant concurs públic. Per sort, després de les mobilitzacions sembla que ha canviat d’opinió, encara que en les comarques se segueix intentant treure a les AMPEs la gestió dels espais de migdia.

Encara que no s’accepti el discurs que l’únic mecanismes transparent és el concurs públic, hem de convenir que la comoditat juga al seu favor. Arriscar-se a possibles demandes i/o campanyes dels poderosos que vegin en perill les seves possibilitats de negoci s’oposa al comfort tant propi del funcionament burocràtic, sigui del funcionari o del polític. Però podríem esperar que aquest conservadorisme burocràtic, aquesta por a la crítica publica, no fes efecte en els que venen a canviar les coses i que haurien de saber que no tindran zones de comfort quan toquin interessos dels que dominaven fins al moment.

I crec que aquesta exposició a la crítica que sempre comporten els canvis val la pena al menys per diversos elements que hi ha en joc. En primer lloc, la participació democràtica dels sectors de la població en la gestió dels béns o serveis públics significa un enriquiment de la democràcia, de la implicació de la població amb allò públic i de l’educació en la solució democràtica dels diferents afers públics. És un element de la radicalitat democràtica que propugnem.

En segon lloc, si volem una població apoderada, amb capacitat de fer, de ser activa en la construcció de relacions socials gestionades democràticament, la gestió d’allò comú és, sens dubte, un element que afavoreix aquest enfortiment de les xarxes socials. Els efectes d’aquest enfortiment són tant d’una major cohesió social com d’unes més grans possibilitats de millora de la situació de la gent. Això hauria de ser obvi pels qui creiem que els canvis necessaris per millorar les condicions de vida de la gent requereixen d’una situació activa de la mateixa gent. Les proves de l’experiència també avalen aquesta posició. No per casualitat l’estratègia de la Via Camperola d’una alimentació suficient, sana, adequada, respectuosa amb la natura i amb les cultures ha centrat la seva lluita en el control democràtic de l’alimentació, en la sobirania alimentària. Experiències més locals ens corroboren que quan els menjadors escolars han estat gestionats democràticament per la comunitat educativa mitjançant les AMPES / AFES ha millorat la qualitat de l’alimentació i del espai pedagògic del migdia.

Per tots aquets motius, la situació de perill en què es troba l’Espai Mescladís no es només una mala noticia. És també, un símptoma preocupant dels obstacles a la gestió democràtica i participativa que estan trobant els béns comuns.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'El director' de David Jiménez (en català)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació