04/09/2020 | 06:00
Quan CRÍTIC ens va demanar d’escriure un article on poder analitzar l’inici del nou curs, a partir del que hem explicat a ‘Sortim de l’UCI. Proposta per una sanitat pública‘, vam decidir d’esperar fins a l’últim moment per poder fer una anàlisi el màxim d’ajustada d’aquelles mesures que havia pres la Generalitat per tal de fer front a l’evolució de la pandèmia i evitar un nou col·lapse.
Malauradament, s’ha complert el que temíem, ja que la trista realitat és que, més enllà de les dificultats que comporta enfrontar-se a una pandèmia que ha fet saltar pels aires els nostres costums més quotidianes, els poders públics han estat incapaços de preveure els diferents escenaris possibles. I el que és pitjor, des que vam sortir del confinament no hi ha hagut ni rastre d’una planificació acurada pel que fa a la prevenció i control de l’evolució de la pandèmia, ni per tal d’enfortir i garantir el bon funcionament dels serveis essencials com són l’educació o la mateixa sanitat.
Fa mesos que veiem com la Covid-19 obre les portades dels Telenotícies, ja quasi a punt de superar el rècord del “procés”, anunciant mesures arreu del territori en funció del risc de rebrot que es detecta, però alhora aquestes mesures són contradictòries fins a tal punt que demostren una improvisació constant. La darrera mostra, la compareixença de la consellera Vergés recomanant als reusencs i reusenques “no anar al bar si no és estrictament necessari”.
Un altre exemple d’aquesta dinàmica és l’inici de la realització de proves massives de PCR en diferents poblacions. Tant des que va començar la pandèmia com des que va acabar el confinament diferents expertes van alertar que l’única forma de controlar els contagis era la realització d’aquestes proves. Després de mesos sense fer-les, el govern de la Generalitat es decideix a realitzar aquestes proves massives. Tanmateix, només les fa en aquells llocs on ja s’han detectat rebrots importants i, per tant, seguint una lògica reactiva i no preventiva.
Tot i que cada dia el govern, tant el català com l’espanyol, fa rodes de premsa sobre la situació de la pandèmia, tothom sap des del primer moment quina és la qüestió central: el govern de la Generalitat, de la mateixa manera que al seu dia ho va fer el govern espanyol imposant una recentralització de competències amb el pretext de l’estat d’alarma, pretén fer front a la crisi sanitària evitant al màxim efectes negatius en l’economia -o millor dit, en els beneficis dels grans empresaris, els quals han disminuït però es mantenen- i, alhora, en el cas de la Generalitat, comptant amb uns recursos insuficients.
L’àmbit sanitari presenta les mateixes mancances de planificació i de recursos de cara als rebrots importants que s’esperen a la tardor
Una mostra d’això darrer l’estem veient aquests dies amb la presència creixent del conseller i càrrecs directius del Departament d’Educació als mitjans. Si bé en acabar el curs escolar de forma precipitada es va plantejar la necessitat de reduir les ràtios de cara a poder garantir l’accés a l’educació de tots i totes les alumnes el pròxim curs, darrerament, aquests responsables continuen donant evasives als requeriments públics d’associacions de mares i pares, professorat, estudiantat… i d’aquí a una setmana, començarà un nou curs exactament amb les mateixes ràtios alarmants que hi havia abans de l’esclat de la crisi sanitària.
L’àmbit sanitari presenta les mateixes mancances pel que fa a la planificació i la necessària dotació de recursos de cara als rebrots importants que s’esperen a la tardor. No només no s’han depurat responsabilitats per la vulneració dels drets del personal dels hospitals, CAP i residències, el qual recordem que va treballar en condicions absolutament precàries, posant en risc la seva salut i la de la població a la qual assistien, sinó que ni tan sols s’ha reforçat el sistema de forma que es recuperi tota l’activitat que ha estat ajornada.
Algú podria pensar que els homenatges realitzats a principis d’estiu van ser la fórmula emprada per donar per liquidat un greu problema de salut pública que és evident que persisteix. Comencem el nou curs, doncs, intuint que es repetirà la improvisació que ha caracteritzat la gestió de la Covid-19 amb una gran diferència: és molt probable que ni les famílies ni els escolars puguin suportar novament una suspensió de l’activitat educativa, ni les professionals dels serveis essencials puguin repetir l’esforç realitzat en el moment àlgid de la pandèmia. I el que és més preocupant, és més que probable que el personal dels centres sanitaris no estigui disposat a aguantar tot el que va aguantar entre el març i el maig passat, “guanyant-se” el títol de «kamikazes» per part de la premsa internacional.
Desafortunadament, es compleix aquella màxima que la història es repeteix primer com a tragèdia i després com a farsa. No podem saber si quan comenci el nou curs s’aconseguirà evitar un nou col·lapse dels centres sanitaris i les residències, però sí que podem afirmar que no s’ha produït cap canvi estructural ni s’han pres les decisions polítiques necessàries per encaminar-nos cap a aquest canvi que és l’únic que pot garantir que no ens trobem amb nous col·lapses, sigui a causa del coronavirus o de qualsevol altre element. O potser hem oblidat els col·lapses de les urgències dels centres hospitalaris que es repeteixen cada hivern, des de fa dècades, a causa de la grip comuna?
Les mútues i les privades no només s’han rentat les mans, sinó que han aprofitat la crisi sanitària per fer negoci
De tot plegat, l’única cosa que dóna una mica d’esperança és que veient el patiment de tot el conjunt de persones que treballaven i que treballen en centres sanitaris i a les residències de gent gran, la població hagi començat a prendre consciència sobre la importància de disposar d’un sistema sanitari públic. Perquè, un cop més, les mútues i les privades no només s’han rentat les mans, sinó que han aprofitat la crisi sanitària per fer negoci. De la mateixa manera que durant les retallades, quan es va reduir la inversió pública en un 6% (despesa que després d’una dècada encara no s’ha recuperat), les mútues van augmentar els seus beneficis en un 16%, van aprofitar la pandèmia per aconseguir més beneficis fent proves PCR a qui s’ho podia pagar, quan ni tan sols les professionals del sistema sanitari se’n podien practicar.
És imprescindible eliminar la prestació privada en el sistema sanitari si volem que l’únic objectiu de la prestació sanitària sigui garantir la salut de la població. Mentre el 70% del pressupost sanitari de la Generalitat continuï estant en mans d’empreses externes, siguin públiques o privades, o tinguin forma de fundacions i fins i tot menteixin afirmant que pertanyen al tercer sector, la major part de l’erari públic destinat a sanitat servirà perquè uns intermediaris es lucrin a costa de la nostra malaltia.
Mantenir la cohabitació publicoprivada en el sistema sanitari té repercussions realment nocives tant per al conjunt d’usuàries com per als treballadors i treballadores. D’una banda, cronifica un sistema classista en el qual les persones malaltes reben un tracte diferent en funció de la seva riquesa, en forma de dobles i triples llistes d’espera. D’altra banda genera greuges salarials i de condicions laborals entre el personal en funció de l’empresa per a la qual treballa.
Cal fer una aposta clara per les polítiques de Salut Pública, en clau preventiva i comunitària
A més, però, si no eliminem l’ànim de lucre de la prestació sanitària no aconseguirem capgirar la lògica perversa d’un sistema que té més interès a tenir moltes persones malaltes per poder curar (i facturar!) en lloc de més persones sanes.
En aquest sentit, cal dissenyar polítiques que afrontin els determinants socials de la salut, en el sentit que garantir l’accés a l’habitatge és una política de salut molt més necessària que l’obertura d’un nou macrohospital. Per això pensem que cal fer una aposta clara per les polítiques de Salut Pública, en clau preventiva i comunitària, fugint de l’hospitalocentrisme i atorgant a l’atenció primària la centralitat que mereixen pel seu paper imprescindible. Aquesta doble idea d’apostar per un model preventiu, comunitari i per un model que sigui 100% públic és l’única que pot garantir que es vetlli per la nostra salut.
*Laia Estrada i Xavier Milian són autors del llibre ‘Sortim de l’UCI. Proposta per una sanitat pública‘ (Tigre de Paper, 2020).
