06/05/2019 | 18:39
Una ciutat produïda per la ciutadania
El municipalisme democràtic a Barcelona neix de les institucions socials, culturals i veïnals. La història de Barcelona ens diu que les polítiques més redistributives provenen de conquestes de la ciutadania. La capacitat innovadora i creativa no és patrimoni de les administracions públiques. Difícilment aquestes faran canvis cap a unes polítiques més emancipadores si abans no hi ha una transformació social i cultural en la societat. El municipalisme és, doncs, una paraula buida sense les pràctiques i el poder transformador del cooperativisme republicà, les lluites socials, el moviment feminista i el teixit associatiu i veïnal.
A Barcelona -a diferència d’altres ciutats- hi ha hagut molts vasos comunicants entre el carrer i les institucions públiques. Han sigut els moviments veïnals qui, a través del coneixement situat i de les lluites socials, han prefigurat moltes de les polítiques públiques municipals. Aquesta relació però, no ha estat orgànica ni s’ha traduït en una governança basada en la col·laboració públic-comunitària. A voltes ha servit per cooptar als moviments i condicionar les seves demandes i, posteriorment, neutralitzar el control social sobre la política local, mentre es tancaven pactes amb el sector privat per a l’externalització de la gestió de serveis municipals.
Un dels exemples clars d’aquesta pràctica ha estat la política d’equipaments culturals. La xarxa actual i el model de gestió dels centres cívics són succedanis dels Ateneus populars que es reivindicaren en els primers anys dels ajuntaments democràtics. Aleshores la ciutat estava encara per fer. En vista de la mancança d’infraestructures culturals i amb la vista posada al patrimoni municipal desaprofitat, el moviment veïnal va començar a ocupar edificis en desús i a reivindicar la intervenció pública per a l’habilitació d’aquests espais com a equipaments culturals de gestió veïnal.
Elinor Ostrom deia que, tot i la insistència a implementar polítiques on el monopoli per a gestionar recursos ha estat en mans de l’Estat i el mercat, l’autogestió i la gestió comunitària han continuat existint. Es referia als recursos naturals gestionats per comunitats, però un procés de resistència molt semblant també l’hem viscut a la nostra ciutat. La potència comunitària i autogestionària ha continuat latent, i va tenir una explosió en el 15M. Entre altres llegats, va emergir de nou la defensa dels béns comuns i les pràctiques d’autogovern. Una vegada més, un cicle d’acumulació social d’idees, processos i models de producció i gestió que marcaven l’agenda social i prefiguraven polítiques públiques. Diverses preguntes, aleshores, es van posar sobre la taula: és possible construir una nova governança que retorni el poder a la ciutadania? Podem dissenyar mecanismes reals de redistribució urbana? Com es poden ampliar les formes de gestió pública amb models de col·laboració públic-comunitaris?
El repte públic-comunitari
Un dels reptes del municipalisme és construir una nova forma d’institució pública basada en la confiança i compromís entre institució i ciutadania per al desenvolupament d’un marc de col·laboració públic-comunitària. Una col·laboració que mantingui i respecti l’autonomia de les comunitats, i al mateix temps garanteixi la funció pública dels recursos sota criteris d’accés, sostenibilitat, retorn social, arrelament territorial i governança democràtica dels béns comuns.
Un dels reptes del municipalisme és construir una nova forma d’institució pública basada en el compromís entre institució i ciutadania
Un cas paradigmàtic i que descriu aquest horitzó de nova institucionalitat pública-comuna és Can Batlló. El conveni de cessió aprovat aquest mes de març a favor de l’Espai comunitari i veïnal autogestionat de Can Batlló de més de 13.000 metres quadrats per a un període de 50 anys, és un cas inèdit a la nostra ciutat. Per primera vegada s’aplica la fórmula de la concessió d’ús privatiu a un projecte social sense ànim de lucre, en considerar que el retorn aportat per Can Batlló a la ciutat és social i no mercantil, gràcies al seu projecte de dinamització comunitària, social i cultural.
Una via per a valorar el retorn social és comptabilitzar econòmicament el valor d’un projecte comunitari. Per exemple, fent una comparativa amb el que hagués costat si la construcció d’espais i la provisió de serveis l’estigués realitzant directament l’Ajuntament.
Segons els càlculs, aquest retorn social suposa 1,4 milions d’euros anuals que Can Batlló està aportant a la ciutat de manera autogestionada i que per cada euro que les institucions públiques aporten, Can Batlló en genera quatre. El missatge polític és inequívoc: la gestió comunitària a Can Batlló té una capacitat incommensurable, però si la valorem econòmicament, resulta ser més virtuosa que l’Estat o el mercat.
El compromís contempla que l’Ajuntament assumeix les despeses bàsiques de la infraestructura (subministraments i rehabilitació) i Can Batlló tot allò que fa referència al manteniment de l’espai, dels seus usos i de la sostenibilitat del projecte. S’ha creat també una comissió paritària que per primera vegada posa al mateix nivell a les dues parts (Can Batlló i Ajuntament), que han d’establir consensos sobre aquells temes que els impliquin mútuament.
Can Batlló ha estat possible per la legitimitat que ha construït entorn del projecte, però també per l’experiència acumulada de projectes d’arrel autogestionària que venen sostenint espais de gestió comunitària com l’Ateneu Popular Nou Barris, Casa Orlandai, L’Harmonia, Germanetes i molts més.
Però d’Ateneus i Can Batllós no hi ha tants i no tots els projectes tenen la mateixa capacitat d’incidència ni resistència. Segurament a Can Batlló no li era imprescindible un contracte per seguir gestionant i mantenint viu l’espai on està, de fet, ja era així de facto. La fita aconseguida és un moment històric per Can Batlló, un altre més en la seva trajectòria autogestionària. Però també s’obre una altra fita on la conquesta de Can Batlló és important no només pel barri de La Bordeta, sinó per a tota la ciutat. Aquest antecedent i la seva legitimitat genera marcs d’oportunitat perquè altres projectes d’índole més petita tinguin possibilitat també de créixer i desenvolupar-se. Es distribueix el poder públic dintre de Can Batlló, i alhora s’obre l’oportunitat de redistribuir poder públic a altres nodes comunitaris de la ciutat.
El programa Patrimoni Ciutadà
El procés de construcció de marcs conceptuals, normatius i administratius, està servint també per a consolidar i millorar la gestió comunitària d’equipaments de proximitat, legitimar la cessió de patrimoni municipal a comunitats locals, i recolzar els serveis d’iniciativa ciutadana per democratitzar i fer més transparent la gestió i cessió de béns municipals.
Això és el què s’està construint amb l’estratègia de Patrimoni Ciutadà desenvolupada per l’Ajuntament en aquests darrers quatre anys. La premissa és clara: allò públic pot esdevenir comú amb el suport d’una arquitectura institucional dotada d’òrgans, nous criteris i mètriques que facin valdre l’arrelament territorial i sectorial, el retorn social i la governança democràtica.
Allò públic pot esdevenir comú amb el suport d’una institució que faci valdre l’arrelament territorial, el retorn social i la governança democràtica
Amb aquesta lògica s’ha elaborat el Balanç Comunitari. Aquest parteix del Balanç Social de la XES i ha estat creat per i des de les mateixes comunitats a partir de la necessitat d’explicar-se des d’una nova mirada. Aquesta eina és important perquè visualitza i mesura el treball dels projectes socials des d’una lògica comunitària i no mercantil, posant en relleu el retorn social i l’impacte que aquests projectes tenen en el barri i les comunitats.
Hi ha però un gran repte al davant que serà definidor d’aquesta nova mirada, i que fa referència a la forma de governança del Balanç. I és que el perill rau en què aquest es converteixi en una mètrica més dins la burocràcia administrativa. Perquè això no succeeixi és imprescindible que les comunitats se’l facin seu i que sigui una eina política per contrarestar i rebatre el sotmetiment dels projectes a les lògiques del mercat. Cal també innovar en altres formes de governança que permetin compartir responsabilitats i compromisos posant a l’abast els mecanismes de seguiment, balanç i control de la gestió pública. L’avaluació dels béns comuns, tant la seva potència comunitària com la seva funció pública, ha de ser conjunta. Repetiríem errors històrics si desposseïm als moviments del control d’aquestes eines.
A falta de definir com volem que sigui aquesta governança, de moment el Balanç està en mans de la XES i amb un conveni de cessió a l’Ajuntament perquè aquest pugui fer ús de la base de dades i de la informació obtinguda. I és que si realment es vol impulsar una política pública del Patrimoni Ciutadà, s’ha de fer assumint que sense comunitats no hi ha béns comuns. I que la funció dels governs locals és justament la d’acompanyar i facilitar l’enfortiment dels projectes de base comunitària.
Conjugar autonomia i funció pública
La història ens serveix per aprendre dels processos. Can Batlló o el Balanç Comunitari ens ensenyen que són resultats de pràctiques i sabers acumulats i que provenen d’accions prefigurades per la pràctica de les comunitats. Són exemples d’una voluntat de fer i ser que no és casual i que els ha permès la legitimitat i incidència que avui dia encara els sosté.
Si es vol construir una política pública dels béns comuns, aquesta haurà d’aprendre una nova manera de fer que necessàriament passa per saber conjugar espais d’autonomia amb la funció pública. Una autonomia que dóna la capacitat a les comunitats per fer polítiques emancipatòries, sumada a la capacitat de la funció pública de l’ajuntament. Construïm un municipalisme que entengui que si aquesta suma no es dóna, difícilment podrem parlar d’una col·laboració pública-comunitària que avanguardi polítiques transformadores. Construïm un municipalisme que entengui que en la rereguarda és on es guanyen les batalles.