Que pagui Ferrusola!

Ha mort Marta Ferrusola, i, com calia esperar, les xarxes s’han omplert de missatges contradictoris. Hi ha qui en fa mofa i es riu del mort (i sobretot de qui el vetlla), hi ha qui ret homenatge sincer, i hi ha qui, aclaparat per la culpa cristiana que la mort ens planta davant dels morros, perdona els pecats i enalteix les qualitats del difunt.

La figura de Marta Ferrusola, esposa de Jordi Pujol i primera dama, ha estat sovint venerada com la “mare” d’una catalanitat concreta. Una catalanitat pujolista, en una època en què les persones més importants de Catalunya eren bàsicament Jordi Pujol i Josep Lluís Núñez. Una catalanitat grisa, moderada, de silencis i clarobscurs, ben lluny de l’esclat d’eufòria que podria haver suposat el final de la dictadura franquista. Aquesta Catalunya de valors estrictes i maneres rígides, que per sopar menja mongeta tendra, va resultar ser la que guanyava eleccions al Parlament per majoria absoluta. Aquesta Catalunya és la que ha imperat durant dècades.

Quan jo tenia tres anys, i ja em perdonareu que parli de mi, s’explica a casa meva que vaig dir al meu avi (en aquell moment, un pujolista empedreït) que aquell senyor no estimava Catalunya. Així, doncs, jo vaig créixer i creure en el meu país malgrat aquell senyor, malgrat l’orgull i el despotisme convergent que considerava que tot el país els pertanyia. Soc catalana i me’n sento des que tinc ús de raó, malgrat la catalanor definida i delimitada per la família de Pujol i pel pujolisme, malgrat aquesta identitat excloent en la qual ni jo ni tantíssima altra gent no hi cabíem: per estridents, per pobres, per contestataris, per arrauxats, per comunistes.

Per això, quan llegeixo missatges exculpatoris o, pitjor encara, desmemoriats i amnèsics respecte al paper i la influència de les idees de Ferrusola sobre la nostra societat, m’indigno i m’exaspero. Sempre és deshonest maquillar i falsejar la trajectòria d’una persona; però, quan es tracta d’una persona pública, el dany va més enllà. Implica, també, trair la memòria de tantes altres persones anònimes que també han anat marxant i que, en molts casos, van dedicar la seva vida a lluitar contra tot això que ara s’ignora.

Així que no, Ferrusola no és l’àvia de Catalunya. Per sort, tenim un país divers, amb un fil roig de lluitadores i comunitats que resisteixen a la desmemòria. Som el país del “Que pagui Pujol!”, dels espais de resistència, de l’alliberament LGBTI, de les avortistes, de les sindicalistes i de l’independentisme combatiu. Ferrusola no és l’àvia de Catalunya perquè la majoria de nosaltres tenim àvies ben dignes, amb el nom catalanitzat o no, que s’estimen aquest país i la seva gent. Ferrusola no és l’àvia de Catalunya: és la senyora que explotava les nostres àvies i per culpa de la qual ara elles no poden cobrar la jubilació.

La imatge d’austeritat era una operació de maquillatge per amagar opinions xenòfobes i homòfobes i negocis bruts

Aprofito la mort de la senyora Ferrusola, doncs, per reivindicar aquesta catalanitat expansiva, de revetlles i sobretaules. Renego, apostato, renuncio a una identitat que no és nostra, la de la mare austera, la dona freda que aguanta, la Marta que treballa el doble per pagar el senyor feudal. Reivindico la Motta i la Santpere, en Manelic cridant cofoi que ha mort el llop. No vull ni puc ser una senyora victoriana, estoica, amb la processó que va per dins, que es posa drapets (ben cars) de colors neutres i unes joies discretes que no brillin gaire. Qui s’ho pot permetre això? Cal tenir molts diners i un llarg llinatge per aguantar aquesta compostura de musa soporífera. Jo, francament, no tinc ni els cognoms ni les propietats.

Però resulta, per a més inri, que aquesta imatge d’austera i bona dona que ens va imposar a la resta de catalanes era només màrqueting, una operació de maquillatge per amagar els negocis bruts, les opinions xenòfobes i homòfobes, els donatius a la mare superiora. Aquest posat de diva estoica era la gran rentada de cara que avui serveix també perquè alguns oblidin tota la resta. En diran patriotisme conservador, en diran elegància i bones maneres, fins i tot, però no era res més que creure’s la mestressa del cortijo tot definint un nosaltres tan petit que ens deixava sense aire.

En definitiva, Marta Ferrusola representa una Catalunya fosca, trista, on no tinc lloc i on em sentiria estranya. La seva figura, lluny de ser un emblema unificador, és un recordatori de les exclusions que han marcat la història recent del nostre país, és el llegat d’un relat que no fa justícia al nostre poble. Per sort, la Catalunya que conec és molt més rica, diversa i viva, una terra on la rebel·lia i el gaudi es colen per qualsevol escletxa. Mentre existeixin aquestes escletxes, no hi haurà desmemòria possible.

Nosaltres sempre recordem; és el llegat popular de les nostres històries.