17/05/2021 | 06:00
Passen els mesos, evolucionen la pandèmia i els seus efectes, però seguim atrapats en els mateixos bucles informatius i en l’impacte del confinament en diversos sectors. Aquesta època distòpica està absorbint debats públics, hiperespecialitzant la informació i alterant els contextos. La persistència informativa i l’excés poden acabar deformant la realitat, alterant les percepcions, o desviant l’atenció.
Fruit d’aquesta alteració informativa han emergit reflexions sobre el sistema econòmic, social i de valors que quedaven habitualment fora del menú, però que ara ens hem hagut de prescriure. La importància dels serveis públics, del valor dels professionals de la salut, l’escola com a pilar de la igualtat d’oportunitats, les càrregues reproductives entre homes i dones o la cultura com a aliment de l’ànima són avui debats que no hem pogut esquivar i fan trontollar dogmes i conviccions.
Observo amb tristesa que en aquestes reflexions hem parlat de les cures i dels serveis públics, però no sabem reconèixer el paper dels serveis socials. Potser perquè els manca glamur o reconeixement, o els manca un lideratge que alci la veu reivindicant el seu paper. Perquè arrosseguen un estigma injust d’assistencialisme o força de coerció del sistema, però el cert és que són motor de transformació i d’apoderament de persones que la resta deixen al marge.
Ens omplim la boca de l’economia de les cures; però, en canvi, els serveis socials són els grans invisibles
Ens omplim la boca de l’economia de les cures, que són essencials i imprescindibles; però, en canvi, els serveis socials són els grans invisibles en el reconeixement. No els volem mirar als ulls perquè sovint són un mirall de què falla a la nostra societat i és més fàcil convertir-los en una diana per disparar quan la resta dels sistemes fallen.
Escric aquestes ratlles perquè vull parlar dels riscos de seguir fent invisible allò essencial. Així anem colpejant i destruint una d’aquelles xarxes més resilients i de proximitat que tenim. Em van saltar les alarmes en una trobada amb un grup de treballadores socials del Prat de Llobregat. Se sentien esgotades i incompreses. Fartes de ser essencials, però invisibles. Després d’un any sense parar. Després d’una dècada de la crisi anterior on no han parat de créixer les demandes i les exigències.
L’última provocació l’hem tingut aquesta setmana: després de més de 3 mesos d’haver donat la llista de les professionals per vacunar, ens han dit que ara mateix no seguiran vacunant els essencials. Mentre assistim a la polèmica de la discriminació entre la Guàrdia Civil i els Mossos i com ràpidament des del conseller d’Interior a la delegada del Govern han sortit a defensar els seus herois. En canvi, qui alça la veu per les treballadores i educadores socials? Així, que elles, romandran invisibles. Ha donat temps a vacunar els cossos de seguretat, els mestres, les entitats i molts altres funcionaris… però no els serveis socials. Ni TV3 els cita en la llista d’essencials.
No plantejo una competència entre professionals, sinó el símptoma d’un sistema feble perquè no valora les cures. Soc molt conscient de les dificultats d’organitzar un pla que administri l’escassetat i els canvis constants en subministraments de vacunes. Però l’ordre expressa prioritats. I ens diu coses. Les treballadores socials no han estat les primeres de la cua malgrat ser les últimes a resistir.
Per això vull alçar la veu i explicar que els serveis socials bàsics van seguir treballant mentre tot tancava i abaixava la persiana. Davant el desconcert, la por, les impossibilitats materials de moltes famílies d’adaptar-se a la nova situació, milers de professionals les van sostenir davant el replegament, la limitació o la ineficàcia de la resta dels sistemes. Així, d’un dia per l’altre, vam improvisar milers de trucades diàries a famílies, persones grans, mestres; vam fer domicilis, repartint targetes de menjador, reallotjant famílies o persones sortides de la presó en ple confinament; vam habilitar suports a persones cuidadores que quedaven presoneres perquè el centre de dia havia tancat o vam fer seguiment de les residències per oferir suport i material.
Els serveis socials van obrir les portes, mentre la majoria les tancaven
Els serveis socials van obrir les portes, mentre la majoria les tancaven. En plena emergència social, el Departament de Treball i Afers Socials tancava les oficines i deixava de tramitar la renda garantida, o va paralitzar durant mesos el reconeixement dels graus de dependència a persones grans.
I des de l’Administració de l’Estat es prenien decisions però sense mitjans per gestionar-les, com l’ingrés mínim vital. Així, les professionals es convertien una vegada més en tramitadores de prestacions contenint el que les oficines del SEPE es van declarar incapaces d’atendre.
Des d’aquell mes de març, el malestar social, familiar, psicològic, ha anat creixent. Els serveis socials inventen noves maneres d’acompanyar adolescents i joves que desborden les urgències en salut mental, combaten la solitud o busquen solucions residencials davant una política d’habitatge inexistent per part de la Generalitat. Així, les professionals ens explicaven els periples de treballar mentre tot s’enfonsa. Elles hi han estat, hi són i hi seran. Sense aplaudiments i sense vacunes, veuen com se’ls diu que s’han de preparar per a la que vindrà.
Totes en la vida necessitem ser cuidades. Els serveis socials són un servei d’accés universal que acompanya persones i comunitats per a l’autonomia personal i familiar. Totes ens podem trobar en una època de fragilitat material o laboral, o perquè ens sentim aïllades o dolorosament soles, o perquè necessitem suport per a les activitats de la vida diària. I això són els serveis socials bàsics. Un exèrcit de filadores d’una xarxa d’empatia, de tendresa, de sensibilitat i d’articulació comunitària de valor incalculable. Construeixen una malla fina, no estrident però essencial. Malgrat que sigui amb el cor, com s’hi veu clar, potser que les mirem als ulls. Potser que passem de la retòrica del paper central de les cures al reconeixement del sistema que les sosté. Que no siguin la trinxera ni l’escut per parar la ira d’una societat empobrida, que només troba una porta oberta per escridassar o per buscar una abraçada.
