‘Matxis’ en campanya

N’hi ha per a totes. “Pija sarrianenca”. “Senyora de fer feines brutes”. “Es comporta com qualsevol nina de Famosa”. “Tint capil·lar ataronjat estil poligoner del que posa calentons els marits de les pijes sarrianenques quan el veuen a la closca d’una caixera”. “La niñita virginal del banquillo”. Classisme i masclisme desacomplexat, groller, llefiscós. Comentaris signats, amb nom i cognom, per senyoros que tenen la seva tribuneta als mitjans de comunicació – en el cas d’algunes de les perles que reprodueixo amunt, en digitals que reben subvencions públiques. Just saying.

Masculinitats fràgils que es curtcircuiten davant l’eventualitat que una dona ocupi un rol de poder que havia estat patrimoni exclusiu dels homes, fins al punt que han de dedicar opinions senceres a insultar-les. No a partir del que diuen; això és secundari: l’important és arrencar parlant de la roba que llueixen, de com es mouen o del color dels seus cabells.

El menysteniment de les candidates per mitjà d’estereotips masclistes no és un fenomen nou que hagi aparegut en aquesta campanya, ni que se circumscrigui només a l’àmbit polític. No és producte d’un tio desubicat que pretén ser el més irreverent dels articulistes perquè li donin copets a l’esquena: “Com l’has clavat aquí, campeón! Juas, juas, unga-unga”. És un patró emparat pel patriarcat. Es nodreix i xucla d’un sistema a partir del qual la mirada masculina, i en particular la dels homes guais, aquells amb tropocientos palmeros per aplaudir-los cada cop que parlen ex cathedra, esdevé un recordatori del fet que les dones sempre estem sotmeses a una doble auditoria.

Totes. Des de les que tenen un lloc de privilegi, com les polítiques de primera línia, passant per les periodistes, les estudiants o les caixeres. Quan parlem, no solament es jutja el contingut del que diem, sinó també la forma: el pentinat, el cos, la indumentària (va massa curta, massa decorosa, massa elegant, massa informal, massa, massa, massa…). Si tens les idees clares, és que ets molt vehement; si dubtes: ai, pobreta, no estàs prou preparada. I, sobretot, es jutgen les pors i les inseguretats. Només cal veure els comentaris d’alguns usuaris de Twitter durant el debat de TV3 respecte a Dolors Sabater, menys acostumada a aquest format televisiu i que, en algunes ocasions, va fer servir un to diferent i un ritme més pausat. “És que, és clar, alguns candidats també era la primera vegada que anaven a un debat a la tele i no van mirar els papers, saps?”. Sí, ja, ahà. I què?

El mer protagonisme femení turmenta els ‘tribuneros’, fa tremolar la seva existència i els aboca a vomitar bilis

Judicis, crítiques, simplificacions. És temps d’eleccions i afloren els matxis. Sempre hi són; però, quan les dones guanyen visibilitat, fan més soroll. El perquè és bastant elemental, una mica en la línia de les seves estratègies. Ara, per primera vegada, hi ha quatre candidates a presidir la Generalitat de Catalunya. Que una dona arribi al poder no vol dir necessàriament que sigui una dona feminista disposada a fer trontollar els seus privilegis, però ni tan sols cal plantejar aquest escenari per tal d’irritar alguns senyors.

Estan nerviosos. El mer protagonisme femení els turmenta, fa tremolar la seva fràgil existència i els aboca al teclat per vomitar bilis. I vinga a fer articles, que si “pija”, que si “poligonera”. Que si els “bolsos d’Armani” de la Borràs, que si el “tint capil·lar” de l’Albiach. Un calfred recorre l’espina dorsal dels tribuneros: veure les candidates agafant les regnes del poder, sigui de manera brillant o amb la mediocritat amb la qual molts homes han pogut fer carrera sense que ningú els fes ombra, ha de ser una sacsejada guapa.

Però sabeu què, homes-que-cobreu-un-sou-per-matxucar-les-ties? Que la vostra estratègia és tan simplona que abans de començar a desplegar-la ja sabem per on aniran els tiros. Que cada cop ens rellisca més si aproveu les nostres formes, el pentinat, el cos o la indumentària. Que, quan abundeu en les inseguretats que tenim, conformem xarxes de sororitat i ens riem de les vostres fragilitats, que, de tan evidents com són, ens resulten fins i tot ridícules. Que heu quedat retratats. Que ens teniu de cara, fent front comú, i que seguirem avançant per molta pupa que us faci.