Tot esperant la transició ecosocial

Tenim la capacitat i la necessitat urgent de posar en marxa una transició ecològica socialment justa. Una infinitat d’informes i estudis científics disponibles no deixen dubtes sobre les grans amenaces a curt termini per a la nostra supervivència: l’emergència climàtica i ecològica, o la crisi energètica, la bombolla de l’especulació financera o els riscos imminents de pandèmies originades per nous virus -entre d’altres-, han estat abastament anticipats des d’àmbits científics i socials amb molt marge de temps.

Sobre l’emergència climàtica i ecològica, per exemple, fins i tot la part més optimista de la comunitat científica adverteix que la diferència entre una pujada inferior a 2 ºC o superar els 4 ºC són uns quants milers de milions de morts i el col·lapse total d’aquesta civilització. Fins i tot les conegudes previsions de l’IPCC sobre que tan aviat com el 2030 es podria superar el llindar límit de l’increment d’1,5 °C, es veuen desbordades per nous informes com el recent de l’Organització Meteorològica Mundial i el Met Office britànic, que adverteixen que, al ritme actual, això podria succeir ja el 2024. Tots els governs n’eren, i en són, perfectament conscients d’aquestes amenaces, però fins ara cap d’aquests reptes ha rebut una resposta adequada –ni en el temps, ni en la forma, ni en l’abast– per part de les institucions polítiques.

Transició ecosocial del treball: una revolució cultural

Davant l’evident urgència d’una transició ecosocial ens trobem la mateixa mostra de pertinaç procastinació política. Tothom sap que grans sectors econòmics, actualment vitals pel manteniment de centenars de milers de llocs de treball, estan condemnats a perdre vigència o rellevància en els propers anys. Tanmateix, anuncis com el del tancament de Nissan a Catalunya ens segueixen agafant “per sorpresa”. I, fins i tot, un cop trampejat el conflicte de Nissan –llençant pilotes cap endavant i eludint la situació de les empreses subsidiàries–, es torna a una indolent “normalitat”, fins que aparegui el proper embat, que ens tornarà a agafar sense alternatives per a la gent que en resulti afectada. I això per no parlar del panorama d’altres sectors com el del monoconreu turístic…

A ningú se li escapa que la transició ecosocial demanda canvis profunds i complexos en la cultura i la gestió del treball –remunerat i no remunerat–. Sabem que tot plegat porta el seu temps, per això és tant urgent! Alternatives no en falten des de fa temps, el que cal és voluntat i capacitat política.

Reduir les emissions bruscament requereix molta acció i intel·ligència col·lectives per mitigar els problemes i maximitzar les oportunitats. Implica llocs de treball en instal·lacions de renovables, en infraestructures sostenibles, en rehabilitació d’edificis, en reforçar serveis públics, en el sector primari, en els serveis de cures a les persones… S’ha de relocalitzar l’economia, potenciar els sectors intensius en mà d’obra, reduir i redistribuir hores de treballs i de cures –remunerades i no remunerades–, assegurar serveis bàsics i ingressos mínims per a tothom, reduir la desigualtat i els privilegis.

Sabem, per exemple, que cal canviar radicalment la mobilitat, afavorint els mitjans més sostenibles, com el transport públic, la bicicleta o el cotxe compartit elèctric – perquè canviar tota la mobilitat de combustió per cotxes elèctrics, és una quimera errònia a més d’inviable-. Això implica, igual que amb la resta de sectors de l’economia, destinar els diners públics a fer o afavorir aquesta profunda reconversió. La política s’ha de guiar per protegir i oferir sortides a les persones treballadores, més que a protegir llocs de treball concrets.

El que no és viable és fer que tot continuï igual, anar reaccionant tard i malament a remolc dels diferents esdeveniments (tancaments d’empreses, fenòmens climàtics extrems, etc.). Fer declaracions d’emergència climàtica i de transició ecològica, i al mateix temps continuar amb polítiques com l’ampliació de grans infraestructures fòssils –com la C-32, el port o l’aeroport– també és negacionisme.

La ciutadania hem de donar un pas al davant

Però, com és que, malgrat tants acords, declaracions, “Agendes 2030”, “Green New Deals”, plans de reactivació post-COVID, l’economia i la societat reals segueixen lliscant en direcció contrària als canvis necessaris? Com hem arribat a aquesta gran fallida del sistema polític per complir les funcions que justifiquen el seu paper en la societat? Les raons són diverses:

– La creixent desigualtat i l’acumulació de cada vegada més poder econòmic per part d’algunes poques companyies transnacionals fa que aquestes siguin, en molts casos, més poderoses que la majoria d’estats, i tinguin capacitat per condicionar i capturar institucions polítiques.

– Aquestes elits econòmiques volen seguir augmentant els seus privilegis i fortunes per sobre de tot. Per això bloquegen els canvis. Els lobbies dels combustibles fòssils en són la mostra més clara, però no l’única. Aquesta elit global sociòpata, que saben perfectament des de fa temps el desastre que tenim al davant, pensen que se’n podran mantenir a resguard.

– Una economia dirigida per les borses, addicta al creixement econòmic, on l’únic criteri és el benefici a curt termini, i una política guiada per l’objectiu d’assolir o mantenir-se en el poder a les properes eleccions, no permeten fer els canvis a mig i llarg termini.

Davant de tot aquest panorama tenim dues eines a les nostres mans:

Hem de deixar d’engreixar les multinacionals que bloquegen canvis, exploten treballadores i destrueixen la natura

– En les nostres opcions quotidianes hem de deixar d’engreixar les grans multinacionals que bloquegen canvis, que exploten a les treballadores, que destrueixen la natura i que a més no paguen gairebé impostos. En canvi, els beneficis socials, ambientals i polítics de la producció local i de proximitat són evidents.

-Però tant important o més que això és regenerar aquesta democràcia capturada, incapaç de prendre les mesures necessàries. No es pot deixar durant més temps en mans exclusives d’aquest sistema polític la pressa de les decisions més urgents i estratègiques a les que s’ha enfrontat mai la humanitat. Per això fem la proposta de constituir assemblees ciutadanes, un mecanisme que podria desbloquejar les mesures que la classe política no s’atreveix a prendre, però que la societat ja està preparada a assumir. Aquestes assemblees han de complir un seguit de requisits, que garanteixin la seva eficàcia i independència. Principalment, ser escollides per sorteig representatiu i rebre assessorament per persones i organitzacions expertes i independents. Proposaran i supervisaran mesures, que han de ser vinculants pels governs. Cal que la ciutadania fem un pas endavant, rebel·lant-nos i desobeint aquest sistema tòxic, i construint mecanismes que permetin la participació directa.

Sabem que la lluita climàtica i la social han d’anar de la mà i per això manifestem tota la nostra solidaritat amb les víctimes del capitalisme global. Hem d’aconseguir transformar la por en ràbia i rebel·lió contra un sistema que ens encadena a un camí suïcida. Necessitem una revolució cultural i la necessitem ara perquè el temps s’esgota. La tecnologia sola ni ens ha salvat ni ens salvarà i els discursos de respostes simples, dilatòries, les trampes al solitari, no serveixen perquè la natura i el clima no negocien.

Jaume Osete, Clàudia Bosch i Àlex Guillamón, membres de Rebel·lió o Extinció Barcelona (Extinction Rebellion)