Crític Cerca
Opinió

Les vuit diferències entre Mas i Puigdemont, polític de despatx i polític de carrer

13/12/2016 | 00:05

Qui pot dirigir millor Catalunya cap a la independència? Un líder que vol capitalitzar-ho tot o un líder que aposta per la col·lectivitat? És millor un polític que relativitza o un que veu cada error dels altres com una oportunitat per reforçar el seu discurs i de passada el seu lideratge?

En què s’assemblen Artur Mas i Carles Puigdemont? I en què es diferencien? Tenen un mateix objectiu polític: aconseguir la independència de Catalunya, però la manera de comunicar és molt diferent. El tarannà personal, la trajectòria vital i els fets que han viscut en la seva trajectòria política han anat marcant-ne l’estil. En comunicació, i més en política, la forma és el fons. I les formes de Mas i de Puigdemont són molt diferents.

Apuntem vuit aspectes que mostren i poden ajudar a entendre aquestes dues maneres d’actuar des del punt de vista de la comunicació política:

1. Independentista de tota la vida, independentista per necessitat

Puigdemont ha estat independentista tota la vida. Ho va ser quan era una opció minoritària a Catalunya i testimonial dins de CDC. Artur Mas no era independentista l’any 2012. Com molts altres catalans, s’hi ha anat convertint durant aquests darrers anys, mentre ha estat president de la Generalitat i la tensió amb el Govern del PP ha augmentat. Va comprovar que la negociació que volia dur a terme amb Madrid per aconseguir el seu objectiu era impossible. Quan va considerar que no hi havia una altra sortida, va fer el pas cap a l’independentisme. Un pas totalment legítim; però, a diferència de Puigdemont, és un acte més racional que no pas emocional. Més per necessitat, que per convicció.

2. Objectiu personal o col·lectiu?

Puigdemont, com altres independentistes de tota la vida, té menys pressa per assolir la independència que alguns nouvinguts. Són conscients que és una tendència que ha agafat força els darrers anys i que fins fa poc eren vistos com a il·lusos. Tenen clar que aquest és un camí que requereix paciència per anar sumant persones al projecte. Una mostra d’aquesta transversalitat per sumar seria la nova campanya d’Òmnium Cultural, que van posar en marxa al mes d’octubre passat buscant punts en comú amb col·lectius que potser no coincideixen en el tema nacional. És una campanya integradora: “Lluites compartides”. D’altra banda, Puigdemont ha viscut en primera persona com és de difícil i costós assolir determinats objectius polítics. Va arribar a ser alcalde de Girona després de 32 anys de governs del PSC. La paciència i la persistència el van fer fort.

Mas ha passat de zero a cent en molt poc temps. Va passar de demanar el pacte fiscal l’any 2012 a demanar el dret a decidir el 2013 i a reconèixer el seu independentisme posteriorment. Som al 2016. Només han passat quatre anys. A vegades va bé recordar-ho. Aquest gir de 180 graus en pocs mesos va fer que Mas es convertís en un “dimoni” per al Govern espanyol. I, des del moment en què va començar a forçar la màquina, es va convertir en el centre de molts atacs provinents tant de Catalunya com de Madrid. Aquest fet va fer que Mas s’ho comencés a prendre com un pols personal. Va decidir fer tot el que fos necessari per demostrar, tant als que dubtaven del seu independentisme com als seus rivals polítics, que anava de debò. Convé tenir present que Mas s’havia de treure de sobre l’estigma de “la puta i la Ramoneta” que sempre havia acompanyat CiU.

3. A les urnes o a dit?

Jordi Pujol va designar Artur Mas com el seu successor. L’ombra de Pujol ha estat present en la vida política de Mas fins aquests darrers anys. El lideratge autoritari, individualista i directiu de Pujol va ser allò amb què Mas va conviure durant els anys de conseller. Mas va arribar a la presidència de la Generalitat en les seves terceres eleccions.

En canvi, Puigdemont ha fet un salt directe de l’alcaldia de Girona a la presidència de la Generalitat. De forma excepcional, Artur Mas es va veure forçat a una designació a dit. La posició de sortida de Puigdemont, la legitimitat, no era la mateixa que tindria si hagués guanyat unes eleccions. Però al cap d’un any va aconseguir “validar-se” amb una jugada estratègica: una moció de confiança que li va permetre guanyar una certa autoritat.

4. L’un no volia marxar i l’altre no esperava ser-hi

Carles Puigdemont no esperava ser president de la Generalitat. Ha dit en alguna ocasió que només té previst ser-hi 18 mesos, fins a la convocatòria de les noves eleccions. Mas no tenia cap mena d’intenció de deixar la presidència, però la mateixa situació excepcional a la qual tantes vegades havia apel·lat per justificar algunes de les seves decisions va ser la que el va forçar a cedir davant de la CUP per tal de poder formar Govern. Aquest fet li cou i no l’ha paït bé i és el que el porta a seguir actuant com a president i buscar ser el centre d’atenció constantment. En contraposició amb el seu estil, hi hauria el de la vicepresidenta Joana Ortega, que va deixar la vida política, com a mínim de moment, amb un silenci poc habitual. Ni tertúlies, ni estirabots… només entrevistes.

Aquest afany per no marxar és el que ha portat Mas, per exemple, a fer un vídeo aprofitant la victòria de Donald Trump per dir que el que ha passat a Catalunya també pot passar als Estats Units. Tot, per dir que allò impossible pot ser possible. No hi havia un exemple millor per fer aquest paral·lelisme? Puigdemont es va limitar a fer un tuit de felicitació. No va intentar treure cap rèdit de cap mena de la victòria del candidat republicà.

I Mas fa unes quantes setmanes també va assistir a la inauguració del primer carrer batejat amb la data del 9 de novembre (dia del 2014 en què es va fer una consulta sobre la independència), un carrer que curiosament no té sortida.

Artur Mas amb la seva agilitat discursiva, que la té, i amb el seu recurs preferit, la metàfora, li va donar la volta: “No és que no tingui sortida; és que no té entrada, i la raó és que hem tapiat l’entrada als nostres adversaris i donem la sortida a les nostres llibertats”. Per Mas, qualsevol oportunitat és bona per recordar als catalans: “Encara sóc aquí per al que calgui”.

5. Relativitzar o maximitzar?

Una de les principals diferències entre Puigdemont i Mas és la manera que tenen d’entomar els “cops” que reben. Puigdemont té una gran capacitat per encaixar. Relativitza i treu ferro als temes per restar-los dramatisme i poder gestionar-los sense crispació i, per tant, amb creativitat. Això no vol dir que no respongui amb contundència. Però té clar que el victimisme no és el camí que vol seguir per assolir els objectius que s’ha marcat. Pren distància per tenir una perspectiva més àmplia. Ja ho deia la Mafalda en una vinyeta on el seu company li preguntava: “Com ho fas per estar sempre tan bé?” i ella responia: “Prenc distància”. Puigdemont pren distància.

En canvi, Artur Mas veu cada atac com una oportunitat per fer-se fort, consolidar-se com un referent i demostrar que el seu paper en el procés és imprescindible. Aprofita aquestes situacions per maximitzar la tensió i centrar l’atenció. Van ser molts els dies històrics que es van viure a Catalunya durant el seu mandat. Aquells dies, tots els mitjans públics i alguns de privats seguien en directe, i  si calia modificaven la programació habitual, les seves rodes de premsa, conferències o signatures de decrets com el del 9-N. Catalunya es paralitzava per escoltar el president. Mas gaudia d’aquests moments. Se sabia protagonista únic. Amb cada pas que feia en aquest sentit, el seu lideratge es consolidava. Però no solament el reforçava, sinó que, a més, era una manera de demostrar que el seu independentisme era tan autèntic com el dels de tota la vida.

6. Autenticitat o formalitat?

Puigdemont fa un any que és al càrrec. I el dia més històric que ha viscut el va compartir amb Artur Mas: el dia de la possessió del càrrec. Ha tingut altres dies importants, com el de la moció de confiança o el de la Diada d’aquest any, però en cap d’aquests dos moments no ha aconseguit centrar tant l’atenció com ho feia Mas. Ni aquest Onze de Setembre, quan va decidir assistir a la manifestació de l’11 de setembre a Salt. Mas sense anar-hi aconseguia més atenció mediàtica que Puigdemont anant-hi.

Feia només nou mesos que Puigdemont era al càrrec quan es va celebrar la Diada d’aquest any 2016. No va dubtar i hi va anar. Li va semblar coherent i va decidir que, tot i ser el president i representant de tots els catalans, ell hi volia participar. Artur Mas, que tendeix a fer de qualsevol decisió una decisió transcendental de la qual treure rèdit per mostrar-se com un home d’Estat molt coherent i responsable, no va assistir mai a cap manifestació mentre era president.

La formalitat, el deure i la responsabilitat li impedien assistir-hi. Era tan greu que el president de la Generalitat anés a la manifestació de la Diada? Pel que sembla, a Puigdemont no li ha passat cap mena de factura. També és cert que la fixació d’alguns mitjans i polítics amb Mas no és la mateixa que amb Puigdemont. Què veuen en l’un i en l’altre que justifiqui aquesta diferència de tracte si tenen el mateix objectiu?

7. Seriositat o sentit de l’humor?

Artur Mas, en general, somriu menys que Puigdemont. Està més tens perquè tot és molt transcendental i el procés és un tema molt seriós amb el qual no es pot fer broma. Fa la sensació que pensa que, si es relaxa o flueix amb una certa naturalitat, perdrà força. Es mostra com una persona dura, forta i infrangible. En canvi, Puigdemont, com que tendeix a relativitzar, opta per utilitzar el sentit de l’humor com una eina més de la seva comunicació. Ho va demostrar des del primer moment amb una clara declaració d’intencions, el dia de la seva presa de possessió.

Tot i el dramatisme amb què ho vivia Mas, que havia hagut de tirar la tovallola per la pressió de la CUP, Puigdemont no va dubtar a fer broma amb Anna Gabriel i va aconseguir el somriure de tot l’auditori, llevat de Mas. I va fer el mateix amb Lluís Rabell, a qui va fer riure amb la seva rèplica.

Els mitjans van destacar que Puigdemont ja marcava un estil molt diferent del de Mas. Una de les frases que es van dir aquell dia va ser: “Amb Puigdemont ens ho passarem bé”. El sentit de l’humor és una mostra d’intel·ligència emocional, és un connector comunicatiu, promou la confiança en el receptor i genera que, en baixar la tensió, s’estableixin més fàcilment ponts i diàleg. Quin sentit té pensar que no es pot abordar amb un cert sentit de l’humor allò transcendental?

Mas, en comptes del sentit de l’humor, aposta per les metàfores èpiques, que van més d’acord amb el seu estil seriós i greu. D’aquesta manera reforça la idea que cal seguir lluitant i també manté el seu rol de personatge necessari per superar totes les adversitats que puguin anar sorgint. Les va utilitzar quan li va tocar fer retallades: “Si no fem els deures, acabarem com el ‘Costa Concordia’”. Però el repertori ha estat especialment desplegat quan parla del procés. Les metàfores marineres són la seva especialitat: “No podem canviar els vents, però sí moure les veles”. També ha utilitzat metàfores ferroviàries: “Molta gent d’aquest país ja no circula per la via del xoc de trens, sinó que circula per una altra via”.

8. Polític de despatx o polític de carrer?

Artur Mas té molt clar què s’ha de fer i com. I no surt del camí. La formalitat, la transcendència del càrrec i l’autoexigència no li permeten deixar-se anar, fluir. No hi ha alternatives. Les coses s’han de fer d’una única i determinada manera. Mas és impacient, només escolta allò que li convé. Vol anar per feina. S’intueix poca flexibilitat a l’hora de prendre decisions. Ho té tot controlat. Té molt clar que tot comunica. Tot. No deixa res a la improvisació: discursos, gestos, posades en escena, vestimenta… Cuida sempre tots els detalls.

És un polític de despatx i de laboratori. Dóna un pes molt important a tot allò que fa referència a la comunicació. Analitza tots els efectes que tenen les seves decisions i les seves accions. Per aquesta raó, Artur Mas ha volgut que la seva dona, Helena Rakosnic, tingués un paper molt important en la vida pública i en l’ecosistema del president. En aquest cas, va seguir els passos de Jordi Pujol, encara que possiblement les raons de l’un i de l’altre no eren exactament les mateixes.

Puigdemont prové d’una alcaldia. De trepitjar carrer. Aquest fet requereix tenir més flexibilitat, més capacitat d’improvisació i més tracte personal amb els ciutadans. I grans dosis de paciència i una gran capacitat d’escolta activa per atendre bé les demandes dels veïns. Puigdemont no esperava ser president de la Generalitat i, quan s’hi ha trobat, ha mantingut el seu estil informal, espontani i proper amb els seus interlocutors. Viu menys tensionat que Mas. Puigdemont és més lleuger. Dóna menys importància a la posada en escena, a la vestimenta, al paper de la seva família com a part del seu rol polític… A diferència de Mas, el paper públic de la dona de Puigdemont, Marcela Topor, de moment s’ha reduït gairebé només a l’assistència al Parlament el dia de la presa de possessió.

Reconvèncer els convençuts o ampliar mires?

artur-mas-messies
Cartell electoral d’Artur Mas / CONVERGÈNCIA

Tots dos són polítics molt professionals i bons comunicadors. Cadascun amb el seu estil. Però quin estil de lideratge és el més òptim per a l’objectiu que persegueixen? Artur Mas té un estil personalista, reptador i un punt arrogant. Aquesta manera de fer genera una gran admiració entre els seus seguidors. El veuen com un referent. Un guia a qui seguir. Una persona entregada a la seva causa. Ell també s’agrada en aquest paper. Transmet aquesta sensació de “messies” que reflectia un dels seus cartells electorals. Com a bon messies, està disposat a convertir-se en màrtir, si és necessari. Aquest fet agrada els seus seguidors.

Però què passa amb els que no estan alineats amb el seu projecte polític? Genera l’efecte contrari. Per què? Per la poca flexibilitat, la impaciència, la falta d’escolta i de diàleg serè i sincer i perquè transmet una certa prepotència que ha portat sempre al seu ADN i que ha intentat cuidar aquests darrers anys. L’estil de Mas és molt potent per als seus seguidors, però genera força anticossos en els seus adversaris. Aquesta manera de fer i els efectes que se’n deriven també els generen Carme Forcadell o Gabriel Rufián. Tenen molts adeptes entre els seus, però és complicat que sedueixin algú que no pensa com ells. Tot és tan automàtic, que hi falta naturalitat.

Carles Puigdemont aposta per un lideratge més col·laboratiu, compartit i més empàtic. No té la necessitat de ser sempre el protagonista. El nosaltres va per davant del jo perquè no sent que el procés sigui un tema personal. S’orienta i s’inspira en la col·lectivitat. Aquest fet pot ajudar a entendre que hi hagi menys diferències i recels a Junts pel Sí des que Puigdemont és president.

Puigdemont, amb un tarannà més conciliador, té millor entrada en els col·lectius que discrepen de la seva ideologia. Els seus interlocutors se senten respectats. Parla de forma molt clara i directa, però no és agressiu. És dur en els objectius i suau en les formes. És més natural i espontani. Aquests trets transmeten un valor fonamental per a un polític: autenticitat. És un cas semblant al de Joan Tardà, d’ERC. Un polític que discrepa de qui no és independentista, però respecta la diferència i no alliçona ni “renya” els seus interlocutors si no pensen com ell. En aquest grup també podríem incloure-hi Miquel Iceta, Muriel Casals o Jordi Cuixart. Pots no coincidir amb ells, però ve de gust escoltar-los.

Els ciutadans no militants d’un partit, que són la gran majoria, s’estimen més perfils com el de Puigdemont o Tardà perquè generen proximitat, credibilitat i més respecte a la diferència. Perquè, com ens sentim quan ens alliçonen? Ens agrada que ens convencin? Què pensem de qui va per la vida dient el que està bé i el que està malament? És millor convèncer o seduir? Això va d’escoltar o d’escoltar-se? Quin es l’objectiu: sumar o reafirmar-se?

David Espinós és consultor en comunicació i facilitador a Khimera Comunicació i Mediació.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies