Crític Cerca
Opinió

L’independentisme català: simple desig o autèntica determinació?

07/02/2017 | 14:13

Manifestació independentista a Barcelona / JORDI BORRÀS

A Catalunya i a Espanya tothom sembla pendent de la resolució d’una incògnita: l’independentisme és o no és majoritari entre els ciutadans de Catalunya? És una pregunta important, sense dubte, però a mi em sembla que n’hi ha una altra que encara ho és més: aquest independentisme presumptament majoritari, és l’expressió d’un desig més o menys concret o és una autèntica determinació amb ganes de ser portada a la pràctica?

Perquè, segons el meu parer, el més important no és el referèndum, ni tan sols el seu resultat: el més important és si hi ha prou gent al país amb el convenciment i la motivació necessaris per superar les dificultats i els obstacles amb què es trobarà l’independentisme abans del referèndum i, sobretot, després d’una encara hipotètica victòria a les urnes. Evidentment no tinc la resposta a cap de les dues preguntes —no la té ningú, de fet—, però durant les últimes setmanes m’han passat pel cap algunes reflexions que crec que poden ajudar a trobar les respostes, i per això les exposo en aquest text. Aquestes reflexions agafen com a base conceptes de dos autors, un de força conegut, Antonio Gramsci, i un altre que ho és bastant menys, Gregory Bateson.

Hegemonia vs. subalternitat

Gramsci, poc o molt, el coneix tothom, i també el concepte central pel qual és més conegut: hegemonia. Tal com l’entenc, aquest concepte defineix allò que és generalment acceptat com a normal o normatiu en una societat, s’hi estigui o no d’acord, i seria l’equivalent d’allò que ara molt sovint s’anomena “pensament únic”. És un concepte que té una dimensió més ideològica i cultural que no pas estrictament política, però potser és en la política on s’expressa de manera més clara.

El que potser no és tan present és que l’hegemonia té un company de viatge complementari força menys conegut: el concepte de subalternitat. És a dir, que al costat d’allò hegemònic sempre hi ha allò subaltern, que són les altres opcions ideològiques que aspiren a ser hegemòniques, però que queden apartades per la “guanyadora”, la que aconsegueix l’hegemonia. Gramsci va fixar aquests conceptes pensant en la lluita de classes a l’interior de les societats capitalistes, però són també útils per aplicar-los a altres àmbits anàlegs.

Seguint això, podríem dir que actualment a Espanya la idea d’Estat unitari més o menys autonòmic que defensen tres grans partits polítics, el PP, el PSOE i Ciutadans, és l’hegemònica, mentre que la resta d’opcions, des de l’Estat completament centralitzat fins al federalisme més o menys autèntic o la federació d’entitats sobiranes, són subalternes. I també podríem dir que, en canvi, a Catalunya des de fa alguns anys la idea unitària d’Espanya —amb Catalunya inclosa, és clar— és clarament subalterna, mentre que l’hegemonia la té el sobiranisme, i potser fins i tot el seu component més radical: l’independentisme.

Però com que el marc de referència, des d’un punt de vista jurídic, polític i, en últim terme, fàctic, no és Catalunya sinó que és Espanya, és un independentisme que, a hores d’ara és, ‘de facto’, subaltern en l’àmbit en què es prenen el gruix de les decisions polítiques més importants. Les implicacions psicològiques que té això són múltiples, i podríem especular-hi molt. El cert és que els sobiranistes, tant els que ho són des de fa dècades com els que s’hi han “convertit” els últims anys, tant si són representants polítics com si són activistes o, simplement, ciutadans convençuts, viuen això en una mena d’esquizofrènia que els pesa força: d’una banda, estan eufòrics perquè senten que la seva opció és plenament hegemònica, però alhora se saben plenament subalterns.

Cismogènesi complementària i cismogènesi simètrica

Per portar l’anàlisi una mica més lluny, pot ser molt útil un altre concepte, encunyat als anys trenta del segle passat per l’antropòleg i expert en comunicació Gregory Bateson: la cismogènesi. Una cismogènesi és un procés en què dues parts s’enfronten en un conflicte en el qual hi ha un augment progressiu de l’agressivitat mútua. És a dir: és un conflicte que es retroalimenta, perquè cada part està molt pendent dels actes de l’altra i hi reacciona, cosa que genera un cicle d’accions i reaccions cada vegada més pujades de to per les dues bandes.

Bateson va encunyar el concepte definint dues variants: la cismogènesi complementària i la cismogènesi simètrica. En el primer cas, les dues parts s’enfronten des de posicions desiguals i l’aprofundiment del conflicte reforça el paper dominant de la més forta i el paper dominat de la feble. En aquesta variant es pot parlar, per tant, de dos rols clarament diferenciats, amb una part que es reivindica en tot moment com a hegemònica i una altra que, poc o molt, assumeix la seva subalternitat.

Per tant, la dinàmica resultant tendeix a un reforçament de la complementarietat entre els dos rols, de manera que el conflicte pot semblar que es desenfrena, però el cert és que sol tendir a l’estabilitat, a pesar de la conflictivitat aparent. És un esquema conceptual que es pot aplicar a moltes situacions humanes, per exemple, a les relacions de parella conflictives dins d’un esquema masclista. El fet que algunes acabin com acaben, amb la dona morta, no treu que la immensa majoria es puguin mantenir força estables al llarg del temps.

En la cismogènesi simètrica, en canvi, els rols de les dues parts són equivalents, de manera que el conflicte tindrà més tendència a desenfrenar-se, en una dinàmica d’escalada bèl·lica progressiva, perquè cap de les dues parts accepta un paper subaltern. Aquest concepte és força útil per analitzar l’origen de les guerres, siguin civils o entre països. Precisament Bateson el va concebre fixant-se en els processos prebèl·lics en marxa a l’Europa els anys trenta.

La cismogènesi Catalunya/Espanya: complementària o simètrica?

El conflicte que ens ocupa em sembla que parteix clarament d’una cismogènesi complementària en la qual, almenys en els segles i les dècades recents, el paper dominant el té la idea hegemònica d’una Espanya unitària i homogènia i el paper dominat i/o subaltern l’ostenta la idea d’una Catalunya amb veu política pròpia i plenament sobirana, independent o no. El catalanisme moderat imperant fins fa pocs anys era el resultat d’això. Però en els últims anys el sobiranisme ha desplaçat completament aquesta moderació, qüestionant l’esquema complementari.

En canvi, des de l’altra banda s’han omplert la boca amb la paraula “diàleg”, però s’han mantingut sempre inalterables en l’esquema complementari, negant la possibilitat d’una relació plenament bilateral que, de fet, comportaria acceptar la simetria. Aparentment tenim, doncs, una cismogènesi que pot ser vista, alhora, com a complementària i com a simètrica, depenent de quin punt de vista adoptem. Però, com que els que la veuen i la viuen com a simètrica estan encara en posició subalterna, de moment podem afirmar que encara és una cismogènesi complementària.

Cal remarcar que l’anàlisi que faig és per intentar comprendre una dinàmica històrica de mitjà i llarg abast, més enllà de les creences i dels interessos polítics dels actors implicats i de les tàctiques i estratègies conjunturals amb què defensen aquests interessos i creences. Evidentment, per fer aquesta anàlisi, també analitzo tots aquests elements, però només per poder veure quina dinàmica històrica hi ha al darrere. Perquè aquesta dinàmica és la que, potencialment, pot assenyalar les possibilitats reals de canviar aspectes substancials de l’arquitectura institucional, política, psicològica i fins i tot moral de l’espai físic i humà actualment delimitat per l’Estat espanyol.

Els polítics independentistes segueixen l’esquema complementari

Un cop plantejat això, pot ser molt útil recordar el consell donat per un personatge curiós, el diplomàtic anglès Shaun Riordan. En una entrevista recent, Riordan deia als catalans: “Si voleu ser independents, actueu com si ja ho fóssiu”. És a dir, i traduint-ho als conceptes desenvolupats aquí: si de debò voleu la independència, abandoneu la subalternitat i l’esquema complementari. Aparentment, però, els gestors polítics del sobiranisme encara són lluny de seguir aquest consell.

El president Puigdemont i el vicepresident Junqueras / PARLAMENT

Perquè els components de Junts pel Sí que tenen majoria al Parlament i que governen la Generalitat, ERC i l’actual PDECat, a banda de les declaracions, dels gestos legislatius fets al Parlament i d’una incipient activitat internacional —i també de les “revelacions” d’en Santi Vidal, sempre que estiguin d’acord amb la realitat—, no han fet encara passos substancials en aquest sentit: entre altres fets, es continuen presentant a les eleccions generals per tenir representació al Congrés i al Senat, dediquen esforços considerables a l’activitat que s’hi fa, i elaboren pressupostos que segueixen fil per randa les condicions marcades pel Govern espanyol.

Aparentment, l’altra força política sobiranista, la CUP, està més avançada en l’abandonament de la complementarietat, perquè ja no opta a buscar representació en les institucions de l’Estat espanyol. Però ho fa molt centrada en el concepte de desobediència, i en uns àmbits més simbòlics que substancials. El resultat és un esquema que es podria arribar a qualificar de simetria limitada, de fet quasi complementària, com si un ens adolescent estigués començant a emancipar-se d’un ens pare o mare.

Evidentment, el paper d’aquests gestors polítics no és gens fàcil, perquè han de governar la realitat autonòmica actual alhora que han d’avançar en la seva superació, però segur que podrien fugir dels àmbits més convencionals, on hi ha conflicte directe assegurat, i buscar terrenys nous que els permetessin superar aquests condicionants i anar abandonant la subalternitat, de manera simbòlica i fàctica alhora.

En aquest sentit, en l’entrevista citada, Riordan acompanyava el seu consell amb suggeriments de com portar-lo a la pràctica. Per exemple, una proposta imaginativa i interessant que feia era que el Govern català ajudés el govern de Kosovo a desenvolupar la seva política turística, amb l’objectiu doble de guanyar projecció internacional i de deixar en evidència el Govern espanyol, històricament oposat a la independència d’aquest nou país europeu.

Ens trobem, doncs, amb una acció política que, tot i la radicalitat dels discursos utilitzats, continua seguint, en els aspectes essencials, l’esquema complementari. Tot això està fent dubtar força gent de la intenció real d’aquests partits polítics i del sobiranisme i l’independentisme en general. Fins al punt que personatges com l’Alfons López Tena no s’estan d’afirmar categòricament que el sobiranisme és només una pastanaga que aquests partits posen davant dels catalans per tenir-los entretinguts i els acusen obertament d’estar còmodament instal·lats en un processisme que volen que duri com més temps millor.

Incògnites, obstacles i també moltes inèrcies

Tot i que comparteixo una part de l’argumentari d’aquestes crítiques, penso que són injustes, almenys parcialment. La raó és que els reptes del sobiranisme català, amb la independència com a objectiu, no són gens fàcils; de fet, són enormes. I ho són per tot el que he explicat fins ara: perquè impliquen la transformació d’un conflicte “menor” en un de “superior”, és a dir, el pas d’una cismogènesi complementària a una de simètrica.

Aquesta transformació ha de superar obstacles enormes, els exteriors, els ja coneguts que comporten la bel·ligerància i la resistència lògica i rotunda de l’aparell institucional espanyol, però també altres d’interiors, i que no són menors. Un dels principals obstacles interiors són les inèrcies, molt poderoses. La més important d’aquestes inèrcies potser és la que generen els hàbits adquirits i automatitzats durant dècades de subalternitat i que tenen una força descomunal perquè actuen en nivells inconscients, i gairebé obliguen a actuar en clau subalterna i complementària. És una inèrcia que afecta els individus, un per un, però també les organitzacions i institucions, de manera que és un fre repartit arreu.

Una inèrcia germana d’aquesta, però que no s’hi ha de confondre, és la que comporta la lògica de la cismogènesi. Em refereixo a la dinàmica acció/reacció que la domina, i que força literalment les dues parts a reaccionar davant de les accions de l’altra, de manera que es crea una cadena d’accions i de reaccions que també té una inèrcia enorme. Aquí val la pena tenir en compte que no solament hi ha una cismogènesi en marxa, la gran que enfronta el sobiranisme amb les institucions de l’Estat espanyol. També hi ha les pròpies més petites —o no tan petites— que enfronten els partits sobiranistes entre ells, en la seva pugna per aconseguir l’hegemonia a Catalunya, i que sovint sembla que tingui com a prioritat únicament aconseguir l’hegemonia de la subalternitat autonòmica. Totes aquestes inèrcies pesen i frenen l’acció del sobiranisme a molts nivells, i fan aparèixer dubtes importants de si hi ha realment una determinació prou forta per aconseguir l’objectiu desitjat. Això recorda aquella frase atribuïda a Antoine de Saint-Exupéry: “Un objectiu sense un pla només és un desig”.

Aquí, poc o molt, de pla o plans n’hi ha —tot i que és molt discutible la seva viabilitat—, però hi ha molts dubtes que hi hagi prou massa crítica de ciutadans amb la determinació necessària per portar-los a terme. I les expressions i fórmules quasi màgiques que utilitzen molts sobiranistes, sobretot els obertament independentistes, que apel·len a la proximitat de l’objectiu, que seria a tocar dels dits, més que resoldre els dubtes, els fa més grans.

En definitiva, i per anar tancant coses, si algú dins del sobiranisme té com a objectiu que es quedi en simple desig, en simple somni, en la línia del que denuncia l’Alfons López Tena, és perquè creu que el sobiranisme català té una arrel subalterna i complementària que li impedeix de veure’s a si mateix plenament hegemònic. Seria, per tant, una mena de mite inabastable o caramel de consolació que permet mantenir en un estat de perpètua espera —i també de perpètua insatisfacció— els seus adeptes. Però, de fet, ja els aniria bé perquè es creurien incapaços de mesurar-se de manera plenament simètrica amb altres entitats polítiques.

D’altra banda, també cal dir que l’altra part, la de l’Espanya que intenta mantenir una unitat política diguem-ne de tall preconstitucional amb Catalunya a dins, pot molt bé estar en una situació anàloga a la dels sectors del sobiranisme català que no ho acaben de veure clar. És a dir, que en les seves files ja estigui força estès el convenciment més o menys conscient que som en un canvi de cicle inexorable, i que estan a punt de perdre la posició hegemònica respecte a Catalunya.

Sap greu, però tot això només es pot resoldre posant totes les cartes sobre la taula de manera definitiva i jugant el joc fins al final, i que és el que ara sembla que ha de passar durant el 2017. Perquè ningú sap del cert quin serà el desenllaç, ni tan sols els que afirmen amb més vehemència que les coses aniran d’una manera o d’una altra. Podria donar-se el cas que els que més vehementment es manifesten, de l’una i l’altra part, ho facin perquè tenen dubtes molt grans que els cremen per dins i l’expressió vehement els ajuda a mitigar-los. No us estranyi gens si aquest és el cas: els humans som així, creieu-me.

La cismogènesi està massa avançada

Personalment no gosaria definir-me com a independentista, però el meu parer personal és el següent: arribats al punt en què som, el millor és ajudar a culminar el cicle més que no pas intentar refredar-lo per tornar a la situació anterior. I ho crec perquè estic convençut que la dinàmica històrica ha fet molt recorregut, de manera que, a pesar dels dubtes que hi ha, les posicions de les parts ja estan tan avançades i tan consolidades que no hi ha cap possibilitat de frenar el conflicte que he anomenat cismogènesi, per molts esforços que hi esmercin els qui puguin creure que es pot aturar.

Per tant, i com a possible resposta a la pregunta que encapçala aquest text, el meu convenciment és que potser molts sobiranistes tenen molts dubtes i no creuen que tinguin la determinació que cal per culminar el procés, però que la força inexorable del conflicte, de la cismogènesi, els obligarà a fer seva aquesta determinació. I, com a prova d’això que dic, només cal revisar el que ha passat a Catalunya en els últims anys, en els quals el programa netament independentista de l’ERC bastida en els anys noranta amb Carod-Rovira al capdavant ha passat de ser clarament subaltern a convertir-se en plenament hegemònic.

I ho ha fet en una progressió creixent des del primer Govern tripartit, que en bona part va ser el resultat del rebuig creixent generat a Catalunya per la progressiva recentralització del país engegada durant la segona legislatura d’Aznar. La tensió resultant va portar a un intent de replantejar el pacte constitucional amb un nou Estatut d’autonomia, que ja sabem com va acabar. El que ha passat després, també ho tenim ben fresc tots plegats, penso.

Però culminar el conflicte implica que la cismogènesi es converteixi, efectivament, en simètrica, i el procés per arribar-hi pot ser molt i molt traumàtic, perquè es pot desenfrenar i entrar en una espiral d’enfrontament en la qual tothom prengui mal. Ja hi ha precedents en aquest país d’això, i em sembla que no cal que m’estengui en el que podria arribar a comportar.

Per això jo optaria per “ajudar” a culminar el conflicte de la manera més incruenta possible, utilitzant estratègies que evitin l’extensió del conflicte i que el portin tan a prop de la resolució com sigui possible i tan ràpidament com sigui possible. Això contribuiria a trencar la dinàmica ‘in crescendo’ de la cismogènesi i a evitar-ne els efectes més perniciosos. I em preguntareu: com es fa això? Doncs no ho sé ben bé, però hi ha una eina, creada i desenvolupada en un moment determinat dels últims anys, que podria servir per fer-ho però que, inexplicablement, s’ha deixat completament de banda: l’anomenada Llista sense President.

*Josep M. Camps Collet és subscriptor de CRÍTIC i autor del blog  www.croniquessubsidiaries.wordpress.com

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu els podcasts de '5 dies de fúria' i el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida'

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies