Crític Cerca
Opinió
Liz Castro

Liz Castro

Escriptora, editora, traductora i activista

Seguim amb la no-violència (però deixem-nos de lliris)

31/01/2019 | 18:45

Demà, les forces de l’Estat espanyol s’emportaran els nou presos polítics per assistir a un judici a 600 km de casa seva. Estan acusats de crims violents —la rebel·lió i la sedició— malgrat ser líders d’un moviment que sempre ha rebutjat la violència, que sempre s’ha manifestat amb somriures i bon rotllo. Un moviment que cada dia rep el menyspreu de molts politòlegs de butxaca (i d’unionistes, mira per on) que insisteixen que, sense violència, no es pot guanyar la república. Tot plegat fa pensar molt en la naturalesa de la violència mateixa i en com hem arribat a un moment on la gent pot passar més temps a la presó sense judici per haver-se manifestat de forma no-violenta que no pas per haver fet matar gent i enterrar-la amb calç viva.

Davant el relat que han fet de què és i què no és violència, quin camí ha d’emprendre l’independentisme català aquests propers mesos? Jo he fet algunes reflexions al respecte que us vull compartir.

La via de la no-violència

L’actitud implacable de l’Estat espanyol contra ETA i la promesa que “sense violència es pot parlar de tot” van marcar el moviment independentista català. Els bascos no només no havien guanyat la independència, sinó que se’ls havien tancat els diaris, il·legalitzat partits i empresonat gent que està escampada arreu de l’Estat. El govern espanyol no havia tingut cap remordiment en utilitzar la violència més física, cruel i il·legal contra els independentistes bascos. Era evident que aquell camí no només tenia problemes morals, sinó que no havia estat efectiu.

Durant trenta anys, els catalans van provar una altra estratègia: portar-se com a bons minyons a Madrid i com a catalanistes empedreïts a casa. Així, van guanyar alguna engruna, però no pas la clau de la caixa, ni garanties sobre la llengua, ni diners per la cultura i ni tan sols competències per l’aeroport. El fracàs d’aquesta altra via també es va fer palesa ja des de les negociacions de l’Estatut del 2006.

Per això, en els documents fundacionals de l’Assemblea Nacional Catalana es volia anar més enllà i es parlava de la “conscienciació i la mobilització de la majoria de la població de Catalunya per tal que es puguin aconseguir, de forma pacífica i democràtica, aquests objectius nacionals [la independència de Catalunya]”. En tot moment, se suposava que en una democràcia, lluitar pel canvi polític era legal, sempre que fos no violent. La idea, per una societat profundament democràtica, era anar de la llei a la llei, sempre legitimant-se a les urnes.

El discurs legalista va convèncer els revolucionaris de l’esquerra i els més conservadors i porucs de la dreta

El discurs legalista i de les urnes va convèncer no només els revolucionaris de l’esquerra sinó els més conservadors i porucs de la dreta. Vam eixamplar la base i molt. Si creiem que Espanya era una democràcia, havíem de seguir els exemples de la no-violència mundial —de Gandhi a Martin Luther King— per guanyar la llibertat. Creiem que la clau, tant per guanyar l’Estat com per atraure adeptes, era la insistència en la no-violència, en el dret de decidir, en la realitat i l’efectivitat de la democràcia. Era bonic ser part d’una força nova, democràtica i popular que agafava l’embranzida sense esperar el permís i tirava pel dret per crear un nou país il·lusionador, més just i més igualitari. Sociòlegs com l’Erica Chenoweth també confirmen que els moviments no violents no només tenen millors possibilitats d’èxit, sinó que més sovint assoleixen canvis de règim més democràtics i justos.

Però què és la violència exactament?

En parlem molt últimament. A vegades sembla que tot és violència. Una manifestació sense violència física, sense danys de propietat, sense pràcticament crits, per molt que pressioni el govern, per molt que vulgui canviar-lo, per molt que vulgui trencar l’ordre constitucional, pot considerar-se violència? Voler trencar Espanya a les urnes és violència? Ni la llei de partits ni el codi penal recullen expressament l’independentisme com a motiu susceptible de provocar la il·legalització d’una formació política. Si el Codi Penal diu que no és il·legal ser independentista, com pot ser violent fer una manifestació a favor de la independència? No ho pot ser.

No hi ha possibilitat d’exonerar els presos perquè Espanya considera que trencar l’Estat és violència per definició

Però el jutge Llarena hi vol veure violència, a vegades de la manera més surrealista. Encara que saben que Junqueras i companyia no són violents. Ho diuen explícitament en un dels escrits que Junqueras (i se suposa que per extensió els altres) no ha comès violència ni ha incitat als altres a cometre’n. Però consideren que els independentistes sabíem que l’Estat es defensaria amb violència i, si així i tot encara volem la independència, la violència de l’Estat és culpa i responsabilitat nostra. Per tant, no hi haurà possibilitat d’exonerar els presos perquè Espanya sí que considera que trencar l’Estat és violència per definició, encara que ho intentis fer sense violència de cap classe, encara que ho facis de manera democràtica.

I ara, què hem de fer?

Aquesta és la qüestió més important. Ara toca emprar la violència com diuen aquells savis anònims a Twitter? No ho crec pas. Els mateixos arguments apresos amb la reacció de l’Estat contra ETA ja desmunta qualsevol defensa d’aquesta estratègia. El fet que els unionistes mateixos pensin que l’única manera de guanyar la independència de Catalunya és via l’ús de la violència física, la rebel·lió armada o una guerra amb morts no vol dir que sigui veritat. Que aquests no respectin les decisions preses democràticament respecte a la independència de Catalunya a les urnes és un indici més de la seva falta de tradició i tarannà democràtics.

Llavors, què hem de fer? Dues coses. Primer, hem de rebutjar la idea de l’Estat que manifestar-se de manera no-violenta pot considerar-se violència només perquè està en joc la seva unitat. Manifestar-se és un dret i sempre es fa per raons polítiques i per canviar les lleis. Utilitzar la pressió de la gent no és violent només perquè volen que ho sigui. Manifestar-nos és un dret al qual no podem renunciar.

Hem d’insistir en la força de la no-violència, que no és ni ingenuïtat ni anar amb el lliri a la mà

Segon, hem d’insistir en la força de la no-violència. La no-violència no és ingenuïtat ni anar amb el lliri a la mà. Si fos tan inútil com diuen alguns, per què reacciona l’Estat de manera tan exagerada posant en risc la seva reputació internacional i empresona diputats i líders polítics davant la mirada astorada de molts polítics mundials? Si no té força, com és que l’Estat va parar d’atonyinar la gent l’1 d’octubre? Per què no van tancar tots els col·legis? Per què no ens van arrestar a tots? Perquè la no-violència els va convertir en impotents. És això el que els va fer més ràbia i això que ens va fer més forts.

Deixem-nos de lliris: fermesa política

Ha estat la no-violència que ens ha portat a una majoria parlamentària a favor de la independència, i a la celebració d’un referèndum vinculant sobre l’autodeterminació. I ha estat anar amb el lliri a la ma que ha acabat en l’empresonament i exili de la nostra gent. Anar amb el lliri amb la mà era acceptar negociacions sense garanties ni ofertes per escrit ni mediadors reconeguts pel mig. Anar amb el lliri a la mà és creure que aprovar els pressupostos farà que ens tractin millor. Que si ens portem simpàtics un dia finançaran el corredor mediterrani o promocionaran la llengua catalana a Madrid. Que tractaran els catalans com cosins i no com a súbdits. Que un dia l’Estat negociarà un referèndum d’independència amb Catalunya. No, no ho farà mai. Mai.

La no-violència ens ha portat a un Parlament amb majoria independentista. Anar amb el lliri a la mà, a l’empresonament i exili de la nostra gent

L’estratègia no-violenta ha d’anar acompanyada de fermesa política, no de lliris. Quan hem creat ‘les condicions polítiques i socials’ per assolir la independència, llavors és el moment en què els polítics han d’exercir el lideratge necessari que els hem atorgat a les urnes per tirar endavant amb el mandat just, progressista i igualitari del poble.

Per sort, encara ens queden moltes eines potents de l’estratègia no-violenta per fer servir. Encara no hem flexionat els nostres músculs econòmics. No hem parat de treballar. No hem parat de pagar els impostos, ni els hem retardat ni un sol dia (que potser seria una aposta interessant a tenir en compte). No hem omplert els calendaris de l’administració espanyola, cortesament demanant 2 milions de cites el mateix dia. No hem deixat de votar. No hem deixat d’utilitzar les seves empreses. No hem construït els nostres panells solars en tots els nostres edificis públics per subministrar la nostra pròpia energia. En resum, no hem deixat d’agafar els tramvies de la nostra època.

En poc temps veurem que, per la ‘justícia’ espanyola, manifestar-se a favor de la independència de Catalunya és violència per definició, per molt no-violent que sigui. Podem acceptar-ho, i per tant, acceptar l’empresonament dels polítics que van ser al Govern mentre ho fèiem i la desaparició de Catalunya. O podem insistir a viure en una democràcia, amb el dret de decidir el nostre futur.

Liz Castro és militant de l’Assemblea Nacional Catalana i autora del llibre ‘Molts granets de sorra’.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'El director' de David Jiménez (en català)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació