Crític Cerca
Opinió
Liz Castro

Liz Castro

Escriptora, editora, traductora i activista

Una proposta per a independentistes i sobiranistes: menys seducció i més credibilitat

26/01/2017 | 20:00

Últimament sembla que s’ha posat de moda la idea de ‘seduir’ els uns als altres políticament. Com podem convèncer uns quants de l’altre costat perquè vinguin cap al nostre grup? Com podem convèncer-los que el nostre camí cap al canvi és l’autèntic i que som nosaltres qui tindrem la capacitat d’implementar les millores a la societat que molts volem?

Per fer un bon relat, un que dóna per deixar-se endur, el seductor ha de tenir credibilitat. Ens diu que som bonics perquè ens estima de veritat o perquè vol alguna cosa a canvi? El que ofereix a canvi, ho complirà? Pot complir-ho? Vol complir-ho? Ens deixarà plantats després que li donem el que vol? I és aquí on em pregunto si ens hem convertit tots en amants vells que ja ens coneixem massa, i que fins i tot la llum romàntica ens deixa massa retratats.

Sortim del llit i anem al Parlament. Hi ha la mateixa voluntat de seducció i la mateixa manca de credibilitat. Fa anys que volem un referèndum. L’hem anat buscant amb parelles diferents, que si Plataforma pel Dret a Decidir, iniciatives legislatives populars, consultes populars. Al final ens hem fet forts amb unes manifestacions massives en què declaràvem el nostre intent de ser el proper Estat d’Europa. Ens van prometre la consulta del 9-N. Un referèndum legal no, “que no ens deixen”, però ens van dir que tindria la mateixa vinculació política.

La consulta del 9-N

Durant dos anys hi creiem. Podrem votar. Però entenem de cop i volta que no és pas un referèndum i ho acabem acceptant, però només perquè creiem la part que diu que hi haurà vinculació política, que la consulta servirà per a alguna cosa, que hi haurà conseqüències. No serà com les consultes organitzades per voluntaris, tindrà l”imperatum’ del Govern, serà oficial encara que no sigui ‘vinculant’ jurídicament. Fins i tot, quan el president Artur Mas decideix fer un ‘procés participatiu’ en lloc d’una ‘consulta’, ens diu que “haurem de canviar la manera com ho fem, però l’objectiu és el mateix. Per tant, [aquest procés participatiu] també és una consulta, feta d’una altra manera”. La CUP atorga, però potser no hauria d’haver-ho fet, i ERC i ICV es despengen i després hi tornen.

I, seduïts i convençuts, posem tota la carn a la graella per poder votar el 9-N. Fem sortir el doble de gent del que s’esperava, entre la qual 100.000 ‘unionistes’ i 230.000 ‘sobiranistes no indepes’. Desafiem l’Estat. No tenim por. Però no m’oblidaré mai de la primera cosa que va dir el president Mas la nit del 9-N: felicitats pels resultats i per la participació; ara estem legitimats per fer un plebiscit. ‘Really’? On s’havia esfumat la vinculació política? Em va caure a sobre com una galleda d’aigua freda. Jo volia, jo esperava més que només el dret de fer eleccions.

Però tampoc no crec el relat que tot fos un ‘botifarrèndum’. Canviar el 9-N per un ‘procés participatiu’ per poder deixar votar la gent pot no haver estat una estratègia dolenta per tractar amb un Estat amb totes les cartes al seu costat, que et diu que no a tot i que t’amenaça amb tota la seva força judicial. Votar aquell dia va ser una victòria moral, i en vam aprendre lliçons importants:

1. Els funcionaris —en particular, els directors d’escola—no es van arronsar davant de les amenaces del ministre de l’Interior o de la delegada del Govern.

2. La gent volia i vol votar, incloent-hi els Sí-No.

3. Els unionistes, quan van veure que molta gent estava votant, van sortir de casa per participar-hi (fet evidenciat en molts col·legis electorals amb una pila de vots del No al final del dia).

4. L’Estat no complirà les amenaces contra els funcionaris: no els va passar res del que s’havia amenaçat.

5. El sistema judicial de l’Estat és tan lent que, si haguéssim trencat amb la legalitat espanyola per fer un referèndum oficial, ja seríem independents i encara no hauríem arribat al judici.

6. Quan dius que faràs una consulta oficial d’acord amb la legalitat vigent i no compleixes, perds molta credibilitat encara que d’alguna manera facis un desafiament.

“Amb el 9-N no solament va perdre credibilitat Convergència o Mas, sinó també ICV, Podemos o l’ANC”

Però espera un moment. No solament va perdre credibilitat Convergència o Mas. També va perdre molta credibilitat Iniciativa per Catalunya. Quantes vegades has sentit allò de l’amic que fa canviar la calçotada anual de tota la colla 10 vegades i al final no hi va? Va perdre credibilitat l’ANC. Sí que va mosquejar que es demanés al president de posar les urnes en tres mesos, però no va passar. I Pablo Iglesias i Podemos també: en una entrevista a finals del 2014 ens diu que sí i tant que els catalans tenen el dret de decidir, però llavors hi afegeix: “Perquè els catalans tinguin la paraula, cal obrir el cadenat del 78”. Segat amb una falç de cuir, com deia aquella cançó d’impossibilitats.

El 27-S tampoc va ser mala idea

Si l’Estat impedeix de totes totes fer un referèndum oficial i vinculant, i t’importa particularment el reconeixement internacional, una solució podria ser utilitzar unes eleccions legals com un substitut. Fins aquí tot bé. El problema ve quan no tothom considera les eleccions com un plebiscit, i fins i tot els que ho han promulgat diuen coses com “no vol dir que les convoqui com a tals, sinó aspirant que la gent a Catalunya entengui el plantejament i les transformi a través del seu vot en un plebiscit”. En discrepo moltíssim: els convocants havien de deixar clar el significat i la mera existència del plebiscit. I haurien d’haver trobat la manera que tots els partits sobiranistes hi apostessin —i aquests, doncs, s’hi haurien d’haver deixat de demanar referèndums unicornistes pactats amb l’Estat i haver acceptat fer l’únic referèndum al nostre abast en aquell moment, just com havien fet anteriorment amb el Multireferèndum, sense remordiments.

Aquesta indefinició porta a un altre problema més greu: com es tractaran els resultats, comptarem vots o comptarem escons, i què fem amb els vots a partits no alineats? I no s’hi posen d’acord. El president Mas diu: “Amb la majoria de diputats sobiranistes tirarem endavant” sense especificar què vol dir ‘tirar endavant’. I Antonio Baños diu: “De cara a la comunitat internacional ens interessa ser majoria en vots per estar totalment legitimats”. I Unió Democràtica i Catalunya Sí que es Pot diuen: “No hi creiem, en un referèndum fet via plebiscit, no hi juguem”. Ja que no és clar què passarà, no hi ha cap obligació d’alinear-se. Tothom s’ho pren amb massa calma.

No m’estranya que la nit del 27-S hi ha diferents interpretacions sobre els resultats. Abans de fer el partit, s’han d’acordar les regles, i això no es va fer. I, una altra vegada, es va perdre credibilitat. A qui ens hem de creure? De qui hauríem de quedar decebuts? Dels que diuen que són els acceleradors, dels que prometen que serà plebiscit però després ens responsabilitzen a nosaltres, o dels que aposten per múltiples sobiranies, però es neguen a posicionar-se sobre justament aquella sobirania que ha tret més d’un milió de persones al carrer sis anys seguits? A l’ANC que insistíem que “volíem votar”?

Francament, no m’estranya que la gent es cansi. I que torni a les bases. Que tornin a l’eina més clara, més eficaç, i més reconeguda internacionalment: un referèndum. On es pot triar o rebutjar la independència de Catalunya sense triar o rebutjar un partit. On es pot triar o rebutjar tenir un país nou, abans de posar-se d’acord sobre com serà exactament.

“Com ens seduïm després de tantes picabaralles, mitges mentides, cansament i distància?”

Però, si tots hem perdut credibilitat, com acabem de posar-nos d’acord per acabar la feina? Com ens seduïm mútuament després de tantes picabaralles, mitges mentides, cansament i distància? Perquè el que és evident és que necessitem que tothom participi en el referèndum, cada demòcrata a Catalunya ha de sentir-se apel·lat, i cada polític demòcrata ha de facilitar la possibilitat de resoldre aquest tema una vegada per totes.

Parlem molt d’unitat, però penso que potser la unitat és un altre unicorn, i un que no val la pena de perseguir. De fet, crec que és un gran punt a favor nostre que aquest moviment sigui representat per una àmplia gamma política, que no tots els ‘indepes’ siguin del mateix partit. Així també vull el país: divers, variat, multicultural, obert.

Què tenim? Entitats civils, PDECat, Demòcrates, ERC i la CUP compromesos amb el referèndum. Però els ‘comuns’ que abans deien referèndum ara diuen que només volen el referèndum si és efectiu. Jo hi estic totalment d’acord. Que no tornem a celebrar un 9-N. Més d’acord encara. Que, si no podem fer el referèndum, que hauríem de convocar eleccions. Sí. Sí. Sí.

Però res d’això no impedeix que el referèndum sigui la millor i l’única manera de decidir sobre la independència i, per fer-lo, hem d’unir forces contra un Estat que no vol que votem. I, per unir-nos, ens hem de fiar.

Crec que, en lloc de seducció, el que necessitem és honestedat i claredat. Dir, com ja ha dit el president Carles Puigdemont aquí i al Parlament Europeu: “Farem el referèndum sí o sí, amb el permís de l’Estat o sense, i, si el guanyem amb el 50% +1 dels vots, declararem la independència” és un molt bon començament. Però tots hem de parlar clar d’una vegada per recuperar la credibilitat de totes les bandes. Si tots veiem que el referèndum és la millor eina per resoldre aquesta qüestió, i tots ho han dit en un moment o altre, TOTS, doncs, diguem-ho clar, en veu alta, sense qualificacions i condicions, i fem que els que ja s’hagin compromès a convocar-lo hagin de complir la seva paraula facilitant i insistint alhora que el convoquin, que comencem entre tots immediatament a fer la campanya tant a favor com en contra, i que se celebri amb totes les garanties i amb tota l’efectivitat necessària.

Liz Castro és militant de l’Assemblea Nacional Catalana i autora del llibre ‘Molts granets de sorra’.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'El director' de David Jiménez (en català)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació