Llibres sobre la fabricació d’història: Israel contra els palestins

Com i qui genera el relat històric? La política, els mitjans de comunicació i l’acadèmia, produeixen i fan circular els discursos dominants. Són les anomenades elits simbòliques, que el lingüista Teun Van Dijk assenyala com a responsables en la perpetuació del racisme. En el cas de l’Estat d’Israel, des de la seva mateixa fundació, la ideologia sionista no sols s’ha encarregat de guiar el rumb polític d’aquell indret del món: també ha generat la seva pròpia història, la seva identitat. A partir de silencis, d’omissions i d’altres reconstruccions històriques, s’ha reforçat una certa noció de què és Israel.

Història que desmunta mites

‘La idea de Israel. Una historia de poder y conocimiento‘ (Akal), d’Ilan Pappé, posa llum als mecanismes de fabricació d’una determinada versió de la història d’aquell Estat. L’autor, juntament amb altres acadèmics ‘postsionistes’ dels 90, segueix contribuint al desmuntatge d’alguns mites. Entre ells, la presentació de Palestina com una terra sense gent per a una gent sense terra, ideal per a l’arribada dels jueus que fugien del nazisme. Pappé també tracta de la filmografia i la literatura israeliana que descriu la guerra àrabo-israeliana del 1948. En aquestes obres, els lluitadors sionistes solen aparèixer heroics i humanitzats, davant d’una massa de població palestina a la qual se li nega el rostre i el nom, quan són  recursos bàsics per generar empatia. Segons els historiadors sionistes, els palestins haurien marxat. Però l’assagista apunta: si la població havia fugit sense lluitar, què tenia d’heroic el conflicte? La conseqüència real va ser la ‘nakba’ (en llengua àrab, catàstrofe), l’expulsió forçada i violenta dels civils palestins que viuen on ara s’assenta l’actual Estat d’Israel.

Segons Pappé, l’impuls per escriure aquest assaig va néixer d’un debat universitari. L’autor, que al llarg de la seva trajectòria ha estat perseguit per les seves idees, va escoltar una observació que consideraria “memorable”. Moshe Lissak, degà de sociologia tradicional i guardonat amb el Premi Israel, va afirmar: “Accepto que hi ha dues narratives, però s’ha provat científicament que la nostra és la correcta”. I Pappé examina aquesta narrativa sobre la idea d’Israel, l’oposició que va suscitar i la nova resposta de l’acadèmia oficial a partir del 2000 (l’anomenat “triomf del neosionisme”). La seva anàlisi inclou un petit tribut als primers crítics al sionisme i també recorre el paper contestatari dels jueus originaris de l’Orient Pròxim, o jueus àrabs. Alhora, no s’estalvia abordar temes tan tabú com l’Holocaust. Cita el maltractament patit pels supervivents de l’extermini nazi per part d’institucions sionistes. I també analitza com la repressió als territoris ocupats s’ha realitzat sovint “invocant la memòria de l’Holocaust”.

Palestina abans del 1948

Si bé el rol de les elits en la generació de discurs s’acostuma a citar en parlar de conflictes com el de Palestina, la novetat de l’obra de Pappé és que consagra tota una obra als mecanismes de construcció del coneixement. Els altres llibres que hem triat responen a una lògica diferent: són relats documentals que qüestionen la idea dominant d’Israel però a partir de recopilar dades sobre el terreny, ja sigui des de fora com des de dins de la societat israeliana. ‘Contra el olvido. Una memoria fotográfica de Palestina antes de la Nakba, 1889-1948‘ (Oriente y Mediterráneo), un recull de documents històrics que parteix d’un fet: l’any 1948 gran quantitat de famílies palestines van deixar enrere les seves cases, les seves pertinences, i amb elles, les fotografies de la seva vida anterior.

La veterana periodista Teresa Aranguren i la fotògrafa Sandra Barrilaro compilen àlbums familiars i fotografies d’arxius que abracen tot tipus d’escenes. Abunden els espais quotidians, les dones fumant narguile en una llar, laa foto de grup a un restaurant o d’un enterrament cristià. També apareixen imatges amb més contingut polític, captades en ple protectorat britànic: una vaga de pescadors, una delegació de la Conferència de Dones Àrabs del Caire el 1938 o un congrés polític nacionalista. Publicada en àrab i en castellà, l’obra inclou pròlegs introductoris i un text de la persona que va ser clau en el projecte: Johnny Mansour, professor i resident a Haifa, els pares del qual van patir les vicissituds del 1948. “Crec fermament que el poble palestí que va perdre la seva terra (…) intenta no perdre la seva història”, cita Mansour.

La portada del volum és una fotografia planificada que mostra els rostres somrients de treballadores de les duanes de Haifa, d’entre les quals en destaquen dues dones jueves. Al final del llibre, però, abunden les imatges més mogudes, furtives, fetes des d’algun cotxe. Són instantànies de les demolicions israelianes a Haifa. L’obra es tanca amb el poema “En aquesta terra”, de Mahmud Darwish, acompanyat de fotografies dels refugiats palestins del 1948.

Contra el silenci a l’exèrcit

La memòria històrica també pot ser recent, del mateix segle XXI. El Viejo Topo edita ‘El Libro Negro de la Ocupación. Testimonios de soldados israelíes en los Territorios Ocupados‘, un document impulsat per l’organització Breaking the Silence. Aquesta ONG, creada el 2004 per soldats i veterans israelians, recull testimonis del servei militar de la població israeliana a Gaza, Cisjordània i l’Est de Jerusalem. Israel és l’únic Estat del món que manté el servei militar obligatori per a dones. Com a tot llibre negre, l’obra pretén denunciar una situació, en concret l’assetjament i opressió exercida per les Forces de Defensa israelianes (FDI) contra la població palestina als Territoris ocupats. Els 145 testimonis recollits, a partir d’unes 700 entrevistes, són anònims, però les accions exercides pels militars són narrades amb detall i en primera persona. Aquest element fa que en cada situació descrita aflorin sentiments del mateix narrador, com ara la culpa o la commoció. Un dels soldats reporta, per exemple, les batudes en cases palestines a Tulkarem el 2002, criticades perquè les va precedir el confinament de tots els homes del municipi a un camp de futbol. Al volum, es descriuen pallisses a adolescents, desaparicions, redades o l’ús de civils palestins com a escuts humans.

‘El libro negro de la ocupación’ s’ordena en quatre calaixos per classificar la política israeliana militar sobre el terreny, quatre eufemismes allunyats de les accions que defineixen: prevenció, separació, condicions de vida i observança de la llei. Els casos que s’anomenen de prevenció parteixen d’una idea: qualsevol palestí és potencialment sospitós. En conseqüència, intimidar la població redueix les possibilitats d’oposició i per tant, prevé l’activitat terrorista. En l’apartat “Separació”, s’inclouen les accions que pretenen allunyar les poblacions israelianes i palestines entre si, i també aquelles que creen fronteres in situ: exigència de permisos especials, definició de zones restringides, etcètera. Aquest control dels moviments impacta en les condicions de vida de la població, com es repassa en el tercer capítol. Finalment, la quarta part, “Règim dual”, revela l’estreta relació i suport entre els colons que viuen als territoris ocupats i els militars: els primers, estan emparats pel codi civil mentre que la població palestina és sotmesa a la llei militar.