Crític Cerca
Opinió
Lluc Salellas

Lluc Salellas

Portaveu de Guanyem Girona i militant de la CUP

Fi de cicle: per una esquerra nacional i transformadora

Cal un projecte guanyador, que aspiri a ser majoritari, que reculli el fil roig del republicanisme, de l'independentisme, de les esquerres i dels moviments socials del país

07/01/2020 | 19:18

El 2020 comença, paradoxalment, amb un final de cicle, el de la impugnació del règim del 78 i de l’Estat espanyol sorgit de la Transició. Les dues vies ciutadanes que havien obert escletxes a la reinstauració borbònica han quedat aturades, si més no congelades en el temps, perquè les forces electorals que han recollit el suport electoral més gran des d’aquests sectors, Podemos i Esquerra, han arribat a un acord d’estabilització amb el PSOE. La decisió em sembla legítima, ja que és el que els dos partits van defensar durant la campanya electoral del 10 de novembre amb un aval significatiu dels electorats català i espanyol. Tanmateix, la decisió presa per Esquerra i per Podemos, així com el govern de Colau amb el suport del PSC i de Valls, tanca un cicle polític que ha durat aproximadament una dècada (Arenys, 2009, i 15-M, 2011) a partir del qual s’havia d’aconseguir una ruptura amb l’statu quo que ara sabem que no es produirà a curt termini.

La situació, doncs, ens posa davant un escenari d’acords —així és la política institucional—, però també de renúncies de principis de l’esquerra i l’independentisme català. No ho visc com un fet dramàtic com intenta assenyalar JxCat, experts en aquestes gestions polítiques, però sí com una constatació que, des de l’esquerra transformadora, hauríem de viure-ho amb certa preocupació o escepticisme. No només per les renúncies, sinó especialment pel buit polític, de discurs i de credibilitat, on queda l’1 d’octubre, per exemple, que deixa aquest acord per a milers de persones, especialment a Catalunya. Un context, el de l’acord, que s’ha defensat massa sovint des del “No hi ha alternativa”, sentència que va fer famosa Margaret Thatcher en la seva defensa del neoliberalisme al Regne Unit (i al món sencer). Ho remarco perquè és especialment significatiu, ja que és contra aquesta idea de “no hi ha alternatives” que es van omplir consultes a partir d’Arenys de Munt, urnes amb l’1 d’octubre, places a partir del 15-M i carrers abans i després de les sentències, amb les vagues feministes o la lluita contra el canvi climàtic. Les alternatives sempre hi són.

Ens trobem en un nou cicle de reorganització i acumulació de forces, tant en les esquerres com a escala nacional i internacional

Tot plegat es produeix enmig d’una sensació de mala gestió de la victòria del referèndum de l’1 d’octubre. D’una frustració generalitzada en aquells que veiem com l’escenari, lluny del que es va proclamar durant mesos, és el d’un pacte que visualitza una “2a Transició política”. Una “transacció” que té el risc de fer dormir carrers i demandes essencials i majoritàries de l’últim cicle polític i que avala que els actors clau de l’acord, PSOE i Podemos, no ratifiquin el president Quim Torra malgrat la resolució injusta, també segons ells, de la Junta Electoral Central (JEC). Un escenari que, a més a més, es produeix en un moment de creixement de l’extrema dreta i de desorientació global de l’esquerra política. Només cal llegir el rigorós, valent i dolorós assaig La izquierda fin de (un) ciclo, del professor Ignacio Sánchez-Cuenca, quan assenyala que l’esquerra va perdent el seu lloc en un món on l’economia ha vençut la política. Una victòria que porta Sánchez-Cuenca a determinar que “no hi ha programa de canvi polític que ens condueixi a un sistema econòmic diferent del capitalisme per la senzilla raó que la política ha perdut el seu potencial transformador en una època essencialment econòmica”. Així, ens agradi o no, ens trobem en un nou cicle de reorganització i acumulació de forces, tant en les esquerres com a escala nacional i internacional. Ho deia el mateix Juan José Ibarretxe fa alguns mesos en l’entrevista feta pel periodista Albert Mercadé en un llibre molt interessant de títol I ara què?, que busca respostes al final del Procés; al tancament del cicle polític.

Així doncs, ens trobem davant de moments difícils per plantejar una estratègia política des de l’esquerra que entén que el procés d’alliberament nacional és el camí més transitable cap a una societat on la sobirania retorni als ciutadans. Un mitjà perquè, conseqüentment, les polítiques públiques siguin pensades per a la majoria, precàries, joves, gent gran… Moments als quals cal sumar-hi que el 2020 hi haurà, com a mínim, dues eleccions, a Catalunya i a Euskadi, que marcaran i molt el futur. És per això que em sembla interessant fer una —entre tantes— aportació que ajudi a reorganitzar l’esquerra política catalana, aquella que té clar que dins el sistema econòmic actual, així com dins l’Estat espanyol i el patriarcat, no hi ha sortida òptima possible.

L’acord polític amb el PSOE genera un buit important al nostre país per a tota aquella gent que no està satisfeta amb la restauració del 78

Ho deia, per exemple, la Mireia Vehí diumenge, amb la Marisol de bandera: “Les reformes socials que planteja el pacte a l’Estat no són realitzables en un Estat on qui dicta les polítiques són la troica, l’Ibex-35 i els poders fàctics”. I tot, sense oblidar els aprenentatges d’aquells que ens han precedit, ara que fa just 20 anys que Lluís Maria Xirinacs iniciava el “Jo també em planto” a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per demanar una “Assemblea de Països Catalans que obri el camí cap a la independència”. Coincidències polítiques.

Una esquerra nacional amb agenda i programa propi

Com deia abans, l’acord polític amb el PSOE genera un buit important al nostre país, especialment per a tota aquella gent que no està satisfeta amb la restauració del 78 ni tampoc amb el fet que l’agenda política vingui marcada més per allò que passa a Madrid que no pas pel que passa al parc de la Ciutadella o als seus barris o pobles. Un element que l’esquerra catalana que vulgui proposar un canvi material en els tres eixos clau que apunta el teòric Boaventura de Sousa que marquen les societats occidentals, el capitalisme, el colonialisme i el patriarcat, ha de tenir en compte. Avui existeix un espai polític amb capacitat de creixement i de decisió que pot bastir una proposta política a partir de la superació del capitalisme (també en clau ambiental), del patriarcat i de les lògiques colonials. Una proposta que lligui aquestes idees a la de l’autodeterminació efectiva del nostre país, que trenqui la lògica camp-ciutat. Que reivindiqui l’1 d’octubre com un mandat d’acció polític. Una proposta sobre la qual alguns i algunes tenim la responsabilitat de fer-la possible. I més, si tenim en compte que l’extrema dreta s’està apropiant conceptes bàsics defensats tradicionalment per l’esquerra com són la “la impugnació del sistema, la sobirania i el dret a decidir les polítiques públiques”. Urgeixen l’atreviment i l’heterodòxia.

Cal reforçar un espai polític que reuneixi un programa bàsic lligat a l’autodeterminació i a la superació del capitalisme i del patriarcat

Per això, davant d’un horitzó d’eleccions catalanes i sobretot en un context de tancament de cicle, reorganització i acumulació de forces, cal reforçar un espai polític que reuneixi un programa bàsic lligat a l’autodeterminació, la superació del capitalisme i del patriarcat, la recuperació de les sobiranies i el dret a decidir amb el rebuig a la lògica colonial i “imperial” que mou la política internacional. Noves formes d’europeisme i de relacions internacionals que no deixin tota la via de l’escepticisme polític a l’extrema dreta. Fer-ho a partir d’allò que hem après aquests 10 anys i l’experiència dels que ja ho han posat en pràctica institucionalment, als municipis i als carrers. Una proposta que ha de partir de l’acord que la ruptura amb el règim del 78 és l’únic camí viable cap a la consecució dels drets socials, ambientals i polítics. Que, si volem garantir realment el dret a l’habitatge, a l’educació i a la salut, aquesta és la via. Que no tingui por de recordar que els Països Catalans i la llengua catalana són un projecte de futur, amb ritmes diversos però horitzons compartits. Que s’amari de la cultura de “moviment” que històricament ha tingut el país i que l’ha fet resistir davant la monarquia borbònica i les dictadures viscudes i, per això, plantegi espais oberts de participació i de decisió. Una proposta que surti doncs, des de baix, a partir d’experiències com anys ençà foren les Trobades d’Unitat Popular.

En definitiva, un projecte guanyador, que aspiri a ser majoritari, que reculli el fil roig del republicanisme, de l’independentisme, de les esquerres i dels moviments socials del país i que, a més a més, ofereixi noves formes de participació i de trobada per al gruix de població que viu molesta amb el que ha generat la política institucional els últims dos anys. Cal pensar amb tota aquesta gent quin és el millor camí i barrar el pas també a aquells que busquen en l’identitarisme d’extrema dreta una proposta d’impugnació a les forces polítiques actuals. Per aconseguir-ho, no s’hi val a tractar una part de catalans i catalanes com a immadurs i hiperventilats simplement perquè discrepen amb vehemència sobre com ha anat el joc polític. El que cal, en canvi, és plantejar una proposta que els interpel·li, a ells i àmplies majories, i que ho faci al mateix temps que transformem la política des d’una òptica comunitària i de drets socials per a tothom.

Aquest espai polític aglutinador ha d’afrontar sense por el debat sobre si es veu amb capacitat d’entrar en un Govern de la Generalitat

D’altra banda, cal també que aquest espai polític en construcció, que sumi per multiplicar com ja han fet algunes experiències en l’àmbit municipal, reculli aquella dosi de “mala llet” que reclamava Josep-Lluís Carod-Rovira en un article fa alguns dies quan reivindicava que cal que el conflicte sigui “un problema” per a l’Estat perquè “mentre només siguem una causa democràtica, en l’espera de la simpatia internacional, farcida d’interessos i complicitats inconfessables, no ens sortirem”. El punt disruptiu i que trenqui el relat “de la llei a la llei” i de “la mesa de diàleg sense concrecions a la mesa de diàleg sense concrecions” on sembla que s’instal·la recurrentment la política catalana. Ens cal ser un problema perquè tot es mogui.

A l’últim, aquest espai polític aglutinador, que, com deia, ha de comptar amb propostes polítiques existents i recuperar actius polítics, ha d’afrontar sense por el debat sobre si es veu amb capacitat d’entrar en un Govern de la Generalitat que inclogui elements clau de la seva proposta programàtica. Perquè, si a escala municipal hem demostrat la capacitat i la innovació que podem gestionar des d’aquest espai ampli que és l’esquerra nacional i transformadora, hem de poder demostrar-ho també des d’un possible Govern català que compleixi uns mínims programàtics. Una reflexió que neix, sens dubte, dels aprenentatges fets en aquest cicle polític que, com deia abans, ha quedat congelat i/o tancat aquesta primera setmana del 2020.

Postdata: L’article no parla de noms ni de marques expressament. Context, anàlisi, estratègia i programa em semblen les prioritats de debat avui. Urgents i necessàries. A partir d’aquí, discrepem i avancem perquè, com vaig recordar per cap d’any manllevant unes paraules de la Marina Garcés, al meu equip hi va tothom qui es cregui allò de “No pensis com jo: pensa amb mi. No visquis com jo: viu amb mi”.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el Dossier CRÍTIC 6, 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació