09/05/2019 | 19:03
“Barretinaires, ‘patrioterus’, banderetes…”. M’ho he sentit a dir pel dir de ser de Girona des que als 18 anys vaig arribar a Barcelona. Un to burleta lligat a la idea que nosaltres no en sabíem de “canviar el món”. Hi penso sovint quan veig que l’escletxa entre la metròpoli i la no metròpoli es fa més important per entendre el comportament electoral mentre l’esquerra bada. No és només Trump als Estats Units, sinó que, a Europa, l’extrema dreta, i a l’Estat espanyol, el PP, viu del vot rural. Això ha dut una part de l’esquerra, pensada a les grans ciutats, no pas a fer autocrítica, sinó a caure sovint en una barreja de resistencialisme i de superioritat moral que l’ha allunyat encara més de l’hegemonia.
A Catalunya, tot i alguns discursos dels Comuns, la situació objectiva és substancialment diferent. Si agafem els resultats electorals del 21-D, observem que el bloc d’esquerres (ERC-Comú-CUP) obté els mateixos resultats a les zones urbanes que a les rurals. Mentre al Barcelonès o al Vallès Occidental sumava un 33% dels vots, al Gironès en sumava un 31%, al Bages un 35% i, fins i tot, al Montsià arribava a un 45%. Si, a més a més, hi sumem aquells que prometien impugnar el règim del 78 (Junts per Catalunya), els resultats són millors al camp que a la ciutat (a l’Urgell un 76% o al Bages un 66%, per un 51% i un 49% al Barcelonès i al Vallès Occidental respectivament).
El Procés “conservador”? No és l’única dada que trenca relats. L’àrea metropolitana de Barcelona (AMB) aporta un 70% del PIB català amb un 68% de la població, una dada equilibrada a la qual cal sumar-hi que fora de l’AMB hi vivim la mateixa població que a la Comunitat Autònoma Basca (2,5 milions). Tenim pes. Així mateix, si ens referim a condicions objectives de canvi, veurem que les comarques més pobres són rurals i que les comarques amb més percentatge de població migrada de fora de l’Estat, també (l’Alt Empordà i la Segarra (25%) es troben 8 punts per sobre del Barcelonès).
Dada a dada, el mite que presenta el ruralisme com un “tot essencialista” cau pel seu propi pes: el món no metropolità té condicions per ser motor de canvi
Dada a dada, el mite que presenta el ruralisme com un “tot essencialista” cau pel seu propi pes. El municipalisme més transformador es va mantenir viu a Ripollet però també a Ribes o a Arbúcies, i el Llobregat ha sigut un fil roig de lluites. El món no metropolità té condicions per ser motor de canvi. Berga ha implantat, per exemple, el sistema de recollida de residus porta a porta més gran del país. Per això, centrar-nos a fer de Barcelona una capitalitat que només es mira a ella com a potència de canvi és caure de nou en el vell centralisme jacobí.
No es fa una millor Barcelona des de l’egocentrisme i la disputa de l’hegemonia al concepte “país”, sinó que es fa disputant el concepte “país” des d’una òptica confederal de municipis. Cooperativisme. Aquesta és la capitalitat que necessitem. Una ciutat que abans del món miri també els seus veïns i lluiti pel transport públic arreu i pel medi ambient més enllà de Collserola. Una Barcelona que lideri des de la generositat amb aquells qui no tenen el seu “poder”. Doctrina Mujica.
Concebre el món no metropolità com un simple espai de repòs de la voràgine urbana crea una divisió de la qual la dreta es nodreix
Perquè qui concep el món no metropolità com un simple espai de repòs de la voràgine urbana crea una divisió de la qual la dreta es nodreix. El mateix que passa amb els barris passa amb els pobles. I si des de l’esquerra no es permetria mai ridiculitzar Nou Barris, tampoc no s’hauria de permetre fer-ho amb el món que va més enllà de la ronda de Dalt. Per això, des de l’esquerra tenim un doble objectiu polític que no és menor: bastir un projecte vàlid per a les classes populars no metropolitanes i plantejar com els municipis petits i mitjans esdevenen un motor de justícia social fins i tot si la capital torna a les mans del conservadorisme.
