Crític Cerca
Opinió
Lluís Pérez Lozano

Lluís Pérez Lozano

Director acadèmic de la Fundació Josep Irla

De la impugnació del règim del 78 a la crisi freda

El repte de les forces que han donat suport a Pedro Sánchez és doble: competir amb els seus rivals interns del bloc sense, però, provocar que el bloc es desfaci durant els propers 4 anys

16/11/2023 | 12:14

Dos agents de policia custodien la seu del PSOE al carrer Ferraz de Madrid davant de manifestants amb una pancarta contrària a l'amnistia / MIQUEL VERA – ACN

Aquest dijous, Pedro Sánchez ha estat reelegit president del Govern espanyol en la primera votació. Un fet (l’elecció d’un president del Govern espanyol en la primera votació) que no es produïa, si no m’erro, des de la majoria absoluta del PP l’any 2011. I que segueix un altre fet que tampoc no es produïa des del 2015: l’esgotament d’una legislatura espanyola gairebé sencera. Aquestes imatges de recuperació de l’estabilitat perduda durant la dècada del 2010 a l’Estat espanyol contrasten, però, amb els avalots i la violència nacionalista que veiem de fa dies als carrers de Madrid; amb el posicionament polític descarat de l’alta judicatura contra un pacte d’investidura que no li agrada; amb la retòrica quasi insurreccional de la dreta espanyola, i amb el to incendiari de les televisions privades espanyoles contra l’acord d’investidura entre el PSOE i els partits independentistes.

Els moviments d’impugnació del règim del 78 no han desaparegut, però tampoc no han resolt la crisi del règim que els va veure créixer

El contrast entre ambdós tipus d’imatges, al meu entendre, és un símptoma d’una situació de fons: els grans moviments d’impugnació del règim del 78 (el 15-M i l’independentisme del procés 2012-2017) estan òbviament exhausts, però ni han desaparegut (el suport social, la capil·laritat i el poder dels seus epígons són a anys llum del que, anteriorment, havien tingut les esquerres alternatives i l’independentisme), ni s’ha resolt la crisi de règim que els va veure créixer. Una crisi que va entrar en ebullició social els anys 2010-2017, i que es va condensar en els canvis als sistemes de partits espanyol i català que van iniciar-se durant aquells anys i es van consolidar en el cicle 2018-2021. Els actors que van entrar en crisi amb el règim han seguit diferents sorts, però en essència no han desaparegut; els actors que van créixer amb la crisi també han evolucionat en diferents sentits, però romanen al centre del tauler, lluny dels marges on abans estaven confinats. Com diu la coneguda citació de Gramsci, “el vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I, en aquest clarobscur, sorgeixen els monstres”. La crisi del règim del 78 no s’ha evaporat; més aviat, s’ha congelat.

Una de les característiques d’aquesta crisi freda (terme que, per cert, serà —ja em perdonareu— al títol del proper número de la revista Eines) és la formació, al Congrés espanyol, de dos blocs (amb les seves terminals mediàtiques, socials i culturals respectives): un bloc reaccionari format pel PP i per Vox, amb suports canviants de diferents partits regionalistes conservadors, i un bloc que, a falta d’un nom millor, anomenaré bloc antireaccionari, format pel PSOE, per Sumar (incloent-hi Podemos, si més no de moment), per ERC, per JxCat, per Bildu, pel PNB i pel BNG, també amb suports canviants d’altres forces.

El bloc reaccionari està, naturalment, travessat i condicionat per la competència entre el PP i Vox per un mateix electorat, a més de per les disputes internes dins d’aquests dos partits i dels seus entorns respectius; però, malgrat aquestes divisions diferents, la veritat és que el bloc reaccionari és format per diferents accents d’una mateixa agenda: el nacionalisme espanyol; recentralització; defensa de la monarquia borbònica; retallada de drets d’adversaris i de minories subalternes, i conservadorisme en matèria tant econòmica com sociocultural. Aquesta agenda compartida facilita enormement la coordinació entre els actors d’aquest bloc, per més que es detestin mútuament.

El bloc reaccionari és format per diferents accents d’una mateixa agenda: el nacionalisme espanyol

Al bloc antireaccionari, en canvi, les coses són més complicades: els seus membres tenen, a llarg termini, projectes d’estat mútuament excloents. El PSOE vol salvar el règim del 78 tant dels seus impugnadors sobiranistes i/o d’esquerres com de la deriva autoritària de la dreta espanyola. ERC, Bildu i el BNG volen convertir les seves nacions en repúbliques sobiranes. El PNB vol mantenir l’estabilitat política a Espanya i al País Basc i, alhora, mantenir una certa distància simbòlica respecte del règim davant l’ascens de Bildu. Finalment, Sumar i JxCat estan dividits entre diferents faccions amb aspiracions diferents. A Sumar, la part més vinculada a Podem manté els seus objectius fundacionals (la impugnació del règim, el procés constituent en l’àmbit espanyol en clau republicana i plurinacional), però una altra sembla conformar-se amb el paper de soci menor en governs de coalició amb el Partit Socialista. I a JxCat podem distingir, com a mínim, tres famílies: els que aspiren a tornar a un estat de coses similar al de la Catalunya preprocés; els que basculen entre la retòrica maximalista i l’aterratge a l’independentisme pragmàtic articulat per ERC des del 2018, i els que ja estan discutint obertament sobre impulsar una escissió en clau maximalista.

Naturalment, malgrat que hi ha aquestes diferències, també hi ha punts de concurrència entre la totalitat o una part de membres d’aquest bloc. La més evident: evitar, en la mesura que es pugui, l’accés al poder del bloc reaccionari, per l’aprofundiment que suposaria en la involució autoritària del règim. A partir d’aquí, existeixen tres grans àrees on hi ha punts de confluència (i també de discrepància, és clar) entre diferents actors del bloc: (1) la descentralització i el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat espanyol (en extrem, del dret a l’autodeterminació de les nacions que l’integren); (2) la protecció de drets civils i llibertats davant l’auge de la dreta autoritària, i (3) una agenda social i econòmica progressista i ecologista. El PSOE, no cal dir-ho, va arrossegant els peus en tots tres àmbits, i el PNB i JxCat, tot sovint, ho fan en el tercer. Però es tracta de tres àrees on, si més no, la negociació incòmoda i l’acord imperfecte són possibles en el mitjà termini.

En el bloc antireaccionari hi ha projectes excloents: el PSOE vol salvar el règim del 78, i la resta no

El repte que té cadascuna d’aquestes forces és doble: competir amb els seus rivals interns del bloc sense, però, provocar que el bloc es desfaci (com a mínim) durant els propers 4 anys. No ja només per les conseqüències que comportaria l’accés al poder del bloc reaccionari, sinó perquè probablement qui en sigui vist com el responsable ho passarà malament, des del punt de vista social i electoral. Les oportunitats de cadascuna de les forces del bloc antireaccionari per créixer i, potser, guanyar en el moment en què la crisi del règim torni a bullir (que tornarà a fer-ho) dependran de la seva habilitat respectiva en la gestió d’aquesta crisi freda, durant el temps que duri.

Cadascuna d’aquestes forces pot concretar aquest doble repte en molts altres subreptes; abordar-los un a un ocuparia moltes més pàgines que les que recomana un article d’opinió. I també caldria parlar del paper d’actors rellevants (com ara la CUP) que, per un motiu o un altre, no formen part d’aquest bloc antireaccionari tot i oposar-se, per descomptat, al bloc reaccionari. Però em permeto acabar amb una observació pràctica: la divisió més important dins el bloc antireaccionari és entre el PSOE, d’una banda, i tota la resta d’actors del bloc, de l’altra. No només per la desproporció de forces, sinó perquè el PSOE és l’únic dels membres del bloc que té com a objectiu salvar el règim del 78. La resta dels membres del bloc antireaccionari faran bé si es conjuren per gestionar les seves diferències sense permetre que el PSOE hi pesqui. Segurament, la baula més dèbil en aquest esforç seran els membres del bloc que estan dividits internament. Però fins i tot les seves famílies internes haurien de poder veure, crec, que no tenen res a guanyar permetent al PSOE fer d’àrbitre de les seves disputes. Fins i tot si es pensen que sí.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies