Els futurs que anuncien els balcons

Si hi ha un consens aparent respecte la crisi de la Covid-19 és que “això ho canvia tot”, i que “el món no tornarà a ser el mateix”. Personalment, sóc molt escèptic respecte la futurologia social, i no trobo descartable la possibilitat que, un cop superada la pandèmia, el món en visqui una altra, però d’amnèsia. Ja es veurà. Tanmateix, l’experiència històrica ens indica que, efectivament, les grans pandèmies acostumen a tenir efectes profunds a nivell polític, cultural i socioeconòmic. Com que sóc escèptic respecte la futurologia, més que preguntar-nos “cap a on anirà el món”, trobo útil preguntar-nos “cap a on pot anar”.

Des de les esquerres, aquest “cap on pot anar el món” s’està plantejant com una sèrie de disjuntives. Moltes d’elles em semblen equivocades. “L’economia o la vida”, diuen alguns; com si el fet de decidir quants diners invertim en sanitat pública (i d’on els traiem) no tingués a veure amb “l’economia”, o com si les recessions no tinguessin impacte sobre “la vida”. D’altres assenyalen una de les dicotomies més tramposes d’entre totes les que la dreta ha parat a l’esquerra: “l’individu o la comunitat”. Com si regalar diners a la banca a canvi de retallades en sanitat fos més “individualista” que la Renda Bàsica, posem per cas. Sí que trobo real, en canvi, una altra disjuntiva que ja ve d’abans, i que la pandèmia no ha fet altra cosa que accentuar: la que, aquestes setmanes de confinament, podem observar als balcons.

Als balcons estem podent veure dues actituds que, en el fons, apunten a dos models de societat diferents

I és que als balcons, aquests dies, estem podent veure dues actituds que, en el fons, apunten a dos models de societat diferents. D’una banda, cada vespre, des que va començar el confinament, sentim grans aplaudiments cap els i les professionals de la sanitat pública, que estan donant el millor de si per fer front a la pandèmia en una situació propera al col·lapse. D’altra banda, des dels balcons, també podem veure un creixent vigilantisme, protagonitzat per persones que creuen que la forma adequada de combatre la pandèmia és denunciar veïns i vianants quan (al seu entendre) es prenen a la lleugera les restriccions del confinament. Com amb tots els brots de vigilantisme, tot sovint el seu resultat pràctic acaba sent injust, inhumà i ineficaç.

Es tracta d’una traducció, particularment visible, de dues formes diferents d’entendre un dels problemes centrals de la política: la inseguretat, en un sentit ampli. És a dir, la protecció contra els riscos que poden portar les vides humanes a esdevenir menys saludables, menys dignes i/o més curtes. Des d’un cert punt de vista, la inseguretat és fonamentalment un problema militar i/o d’ordre públic: té a veure amb la presència d’individus dolents, que no respecten les regles de la societat (les lleis, en particular), i se soluciona amb policia, presons i exèrcit. Des d’un altre punt de vista, en canvi, els problemes militars i/o d’ordre públic solen ser només la punta de l’iceberg de problemes més profunds, arrelats a l’estructura social i a la cultura: la pobresa, la desigualtat, la concentració de poder en poques mans, el masclisme, el racisme o la ignorància, entre d’altres. La policia, l’exèrcit o les presons són (malauradament) necessaris per a lidiar amb els símptomes més superficials de la inseguretat, però no són suficients de cara a atacar les seves causes principals.

Podem veure com aquestes dues visions de la inseguretat es manifesten en un problema com ara l’habitatge. Si hom ha d’atendre al rum-rum de fons habitual a les televisions privades, el gran problema d’inseguretat pel que fa a l’habitatge és que un dia puguis trobar la casa on vius ocupada per estranys (normalment pobres, i de determinats tons de pell). Per contra, n’hi ha que sospitem que és molt més probable que acabem fora de les cases on vivim perquè ens pugin el lloguer de forma sobtada i arbitrària, o perquè una recessió s’emporti per davant els nostres ingressos i no puguem pagar la hipoteca. Podem veure com cada punt de vista fa el seu caminet cap a unes determinades receptes: en un cas, necessitem més policia i més duresa contra els ocupes. En un altre cas, necessitem més habitatge públic, més Estat de Benestar i una regulació més progressista dels sectors financer i immobiliari.

En el cas de la present pandèmia, podem veure ambdós punts de vista des dels balcons. Dos punts de vista arrelats, en el fons, a les dues metàfores per a entendre la societat que, segons George Lakoff, es troben en l’origen de les cosmovisions conservadores i progressistes: la societat com a pare estricte vs. la societat com a pares i mares nutrients, respectivament. Cada societat afrontarà la realitat posterior a la pandèmia d’una forma diferent, depenent de quina metàfora capturi la imaginació de les seves majories. Podem evolucionar cap a societats on la inseguretat s’afronti retallant llibertats, donant més marge i atribucions a policies i militars, i concentrant cada cop més poder en cada cop menys mans; o podem evolucionar cap a societats on la inseguretat s’afronti atacant, principalment, les seves causes socials, econòmiques i culturals, cosa que necessàriament exigirà més fiscalització del poder, més democràcia, més Estat del Benestar i més redistribució de la riquesa.

Ens enfrontem a una disjuntiva entre societats més autoritàries i jeràrquiques o més democràtiques

En cap dels dos casos anirem cap a societats sense instruments coercitius, cosa probablement impossible. La disjuntiva, en canvi, és si aquests instruments esdevenen les eines principals en què la societat confia per a dotar-se de major seguretat o si, per contra, se’ls entén com una (perillosa) última opció, a fer servir de forma molt restrictiva quan la resta d’instruments han fracassat a l’hora de donar la major seguretat possible a les nostres vides. No ens enfrontem a una disjuntiva entre societats amb autoritat o sense ella, sinó a una disjuntiva entre societats més autoritàries i jeràrquiques o més democràtiques i igualitàries, que és diferent. El poder polític, necessari per a la vida en societat, es recolza en el poder coercitiu (força) i el poder persuasiu (consentiment/legitimació). La democràcia reconeix la necessitat del poder coercitiu, però alhora suposa un esforç per minimitzar-ne el pes en la vida social.

Preguntar-nos en quina de les dues direccions avançarà el nostre país (o Europa, o el món) és preguntar-nos per un futur sobre el que, en realitat, poca cosa podem saber des del nostre punt de vista actual. De fet, com deia al començament de l’article, no és descartable que finalment ens quedem on estem, i que això que “ho havia de canviar tot”, al final no canviï gran cosa. Però el que sí que té sentit és preguntar-nos què podem fer nosaltres, els i les progressistes, per empènyer en la direcció d’una societat més semblant als balcons pro-sanitaris que als balcons vigilantistes. Contestar aquesta pregunta requeriria de molt més espai que el d’un article, però em permeto avançar alguna idea. En particular, una que es troba, precisament, al centre dels treballs de Lakoff: que la forma en la que parlem és crucial.

Si expliquem aquesta pandèmia com “una guerra”; ens referim als ciutadans i ciutadanes com a “soldats”; els demanem “disciplina”; i omplim les rodes de premsa informatives de militars i policies; si fem tot això, naturalment estem situant la descripció de la realitat en el terreny de la metàfora del pare estricte: el món com a lloc inherentment maligne; on la tasca principal de la societat és vigilar i castigar el mal; i on la forma adequada d’afrontar els principals riscos és mitjançant l’obediència cega a l’autoritat. Si, en canvi, expliquem aquesta pandèmia com (en fi) una pandèmia; ens referim a la ciutadania com a ciutadania; li demanem cooperació i responsabilitat; i omplim les rodes de premsa de polítics electes, científics i mèdics; si fem tot això, aleshores estem situant la crisi en un altre marc sensiblement diferent: el món com un lloc que no és ni inherentment bo ni dolent; on la cooperació fa possible la realització humana; on la tasca de la societat és fomentar les condicions que afavoreixen tant l’una com l’altra; i on la forma adequada d’afrontar els principals riscos és mitjançant l’esperit crític i racional, propi de la ciència i la democràcia.

No vull que se’m malinterpreti: el relat i els marcs mentals no ho són tot. No hi ha relat, per consistent i ben treballat que sigui, que pugui inclinar una correlació de forces política i socioeconòmica completament desfavorable. La militància política, sindical i associativa és imprescindible per a que les idees prenguin cos en societat. Això i, malauradament, també certa dosi de bona sort. Però pensar i parlar correctament és un bon començament per a assegurar que els i les militants progressistes aprofitarem amb habilitat les bones oportunitats, i afrontarem amb resiliència els revessos de la fortuna. La crisi provocada per aquesta pandèmia, probablement, presenta una barreja d’oportunitats i revessos potencials, com podem veure fent un cop d’ull als balcons. Part de l’èxit dels moviments progressistes tindrà a veure amb que sàpiguen trobar les paraules adequades per a descriure l’anhel d’una societat més solidària que, cada vespre, s’expressa amb aplaudiments.