Crític Cerca
Opinió
Lluís Pérez Lozano

Lluís Pérez Lozano

Director acadèmic de la Fundació Josep Irla

Més enllà de la por i de l’esperança: raó, emocions i lluita

Quan es fracassi, caldrà continuar lluitant. Quan es triomfi, tocarà defensar allò que s'ha guanyat. I en tots dos casos, arribat el moment, hi haurà gent que agafarà el relleu a partir de la bona feina que s'hagi fet

19/09/2022 | 06:00

És ben sabut que els moviments socials tenen una naturalesa cíclica. Un nucli inicial d’activistes perseverants, si treballa bé en moments de normalitat, és capaç d’aprofitar els moments d’excepcionalitat (per exemple, les crisis econòmiques) per créixer exponencialment. Aquests són els moments d’expansió, en què sembla que tot és possible i que el moviment aconseguirà grans canvis mai vistos. Normalment, aquestes expectatives xoquen amb una realitat més difícil de canviar del que s’esperava; aquest xoc fa que, fins i tot, si el moviment ha aconseguit grans victòries, es percebin com a insuficients. El cansament i la desil·lusió que això provoca donen pas a una fase de reflux, en què la marea mobilitzadora baixa (i, sovint, les contradiccions internes del moviment s’accentuen). És aleshores quan es comprova quina part del suport acumulat és sòlida i quina part volàtil i transitòria. A partir de la part sòlida, el moviment haurà de tornar a picar pedra per poder aprofitar una nova fase d’expansió, quan es presenti l’oportunitat. I així, com se sol dir, fins a la victòria… si s’aconsegueix. Fins aquí, el que sabem.

Pel que fa a la ciutadania menys polititzada, aquesta dinàmica cíclica és natural i, difícilment, se’n pot esperar res més. No és només que no tothom tingui les ganes, o la perspectiva històrica necessària, per aguantar hipermobilitzat en els temps en què les esperances col·lectives semblen haver-se evaporat: és que no tothom té la situació material i personal que permeti mantenir aquest nivell de tossuderia. Entre moments històrics i finestres d’oportunitats col·lectives, la vida de cadascú continua. Mirem de pagar les factures, omplir la nevera, passar temps amb la gent que estimem, curar-nos quan emmalaltim, trobar feina quan la perdem. L’espai que puguin ocupar les lluites col·lectives, en tot aquest esquema de vida, és variable per a cada persona i per a cada època de la seva vida. I en la majoria dels casos aquest espai resulta estret per simples limitacions vitals, amb independència de la intensitat de les conviccions de cadascú.

En canvi, em preocupa més el que passa amb aquelles persones que poden i volen destinar una part substancial del seu temps a aquestes lluites: els i les activistes. La gent que encartella, organitza actes, coordina autocars per anar a manifestacions, entra instàncies, pren acta a les assemblees, munta paradetes informatives, o porta els comptes de l’associació, plataforma o secció local del partit de torn. Persones que s’informen i parlen de política per sobre la mitjana i que, per aquest motiu, per poc que tinguin una mínima habilitat social (cosa que no sempre passa, certament) esdevenen creadores d’opinió en les seves comunitats. Em preocupa, en particular, la volatilitat en l’estat d’ànim d’una part; en especial, dels qui esdevenen activistes en les fases d’expansió dels moviments socials. Fases en què la sensació d’acceleració fa que es produeixi una sobredosi d’esperança (“Ho tenim a tocar”, “Assaltarem els cels”) que inevitablement va seguida d’una ressaca de por (“Està tot perdut”, “Era o ara o mai”). Aquesta ciclotímia política no només és dramàtica per a les vides individuals dels i les activistes que la pateixen, sinó que és contagiosa per als seus entorns. Dificulta tant l’explotació de les oportunitats com la resiliència davant les adversitats.

Em preocupa la volatilitat en l’estat d’ànim dels qui esdevenen activistes en les fases d’expansió dels moviments socials

No tinc una recepta màgica per aturar aquest pèndol entre l’eufòria i la depressió, però sí que voldria suggerir el recurs a una eina intel·lectual que, crec, hauria de ser present en totes les escoles de formació de qualsevol sindicat, plataforma o partit que tingui intenció de transformar la realitat: la dicotomia del control. Es tracta d’una idea que va rebre la seva primera formulació clara en l’obra dels estoics de Grècia i de Roma, però que trobem al llarg de la història en autors com Demòcrit o Spinoza, i que constitueix un element central en la moderna teràpia cognitivoconductual (una de les que més evidència científica acumulen a favor seu). Consisteix a tenir sempre presents tres idees simples: 1) algunes coses estan sota el nostre control, i d’altres no; 2) en sentit estricte, només controlem els nostres pensaments i decisions, i 3) per contra, no controlem el nostre cos, la nostra riquesa, el nostre estatus, la forma com ens veuen els altres i, en general, bona part de les coses que acostumem a valorar o desitjar.

D’entrada, la idea pot semblar una mica extrema. Al cap i a la fi, sembla que sí que controlem el nostre cos, per exemple. Jo puc sortir de casa i anar al gimnàs a fer exercici, posem per cas. A això, la dicotomia del control respon: en efecte… a menys que t’atropelli un cotxe en saltar-se un semàfor mentre vas cap al gimnàs. De nou, la idea sembla extrema. Però, per poc que hi pensem, ens adonem que és realment com funcionen les coses: nosaltres controlem la nostra decisió de sortir de casa i anar al gimnàs, però no el que li passarà al nostre cos després que prenguem aquesta decisió. D’aquest exemple extrem en podem derivar uns quants més. Jo puc tractar bé una persona que estimo, però això no implica que em correspondrà. Puc treballar amb professionalitat, però això no implica que una recessió no passi per damunt la meva feina. Puc cordar-me el cinturó de seguretat, però això no implica que no tingui un accident de trànsit.

Un cop ens adonem que no és una idea tan extrema ni exagerada, ens pot semblar, tanmateix, que és una idea depriment, que recomanaria una actitud nihilista davant la vida. Si, faci el que faci, no en controlo el resultat, què importa si faig les coses bé? Però això seria no entendre de què va la dicotomia del control: que només puguis controlar el que penses i decideixes no significa, en absolut, que no importi què en facis. Cordar-te el cinturó de seguretat no significa que no hagis de tenir un accident; però, en cas que el tinguis, maximitzarà les teves possibilitats de sortir-ne sa i estalvi. Treballar amb professionalitat no et protegeix contra una recessió; però, si no ets ric i ben connectat, ho necessites per buscar-te la vida i prosperar. Tractar bé una persona que estimes no implicarà que et correspongui, però maximitzarà les probabilitats que, tant si és el cas com si no, tingueu una relació sana que us faci bé a tots dos (sempre que no oblidis tractar-te bé a tu mateix, és clar: això també està sota el teu control).

No es tracta d’explicar-se a un mateix “una visió positiva” sobre la vida, sinó d’explicar-se una visió realista

Per més que a primera vista pugui semblar una idea limitadora i depriment, la dicotomia del control té un enorme poder alliberador que la converteix, per a l’estoïcisme i els seus descendents, en una de les claus per menar una vida bona i feliç. Això és així per tres motius. Primer de tot: ens agradi o no, els humans som éssers naturalment limitats en un univers immens, on la nostra capacitat de decisió sobre la marxa de les coses és mínima; per tant, el desig il·limitat sobre la realitat externa, motivat per passions incontrolades, sempre és causa de desgràcies. En segon lloc: un cop ho entenem, i un cop assumim que en sentit estricte no controlem la realitat externa, ens concentrem a fer el millor possible d’allò que sí que controlem: els nostres pensaments i les nostres decisions, la qual cosa, ja ho hem vist, és el millor que podem fer de cara a influir sobre (no pas controlar) la realitat externa. I, en tercer lloc: la dicotomia del control ens indica que, contra el que acostumem a pensar, les nostres emocions sí que depenen de nosaltres, perquè són resultat dels nostres pensaments sobre el que passa al nostre voltant. Canviem la nostra forma de pensar, i les nostres emocions canviaran.

Això, al contrari del que passava més amunt, pot semblar excessivament optimista. Si em sento abatut per una circumstància adversa (o, fins i tot, sense motiu aparent), dir-me a mi mateix “Estigues bé” no farà pas que ho estigui. Però, de nou, això és una interpretació precipitada de la dicotomia del control. No es tracta que hom pugui forçar l’estat d’ànim a caprici. Més aviat, es tracta que les nostres emocions depenen, de forma crucial, de com ens expliquem a nosaltres mateixos el que ens està passant. Si penso que m’han despatxat “perquè soc un inútil”, les meves emocions (i les decisions que se’n derivin) seran molt diferents que si penso que m’han despatxat per una recessió causada per un sistema econòmic disfuncional, o, fins i tot, si penso que m’han despatxat per haver fet malament la meva feina (el matís entre “soc un inútil” i “m’he equivocat” és crucial: hom pot aprendre dels seus errors). No es tracta d’explicar-se a un mateix “una visió positiva” sobre la vida, sinó d’explicar-se una visió realista. Una que no sobredimensioni ni els cops positius de la fortuna ni els negatius. Una que, de nou, posi èmfasi no pas en allò que ens passa (i encara menys, en el fet d’endevinar què ens passarà), sinó en com actuem davant allò que ens passa.

La dicotomia del control no ens crida a no tenir objectius, sinó a internalitzar-los. No et diguis a tu mateix “Vull treure bones notes”, sinó “Vull anar a classe, prendre apunts i estudiar”. No et diguis a tu mateix “Vull tenir bona salut”, sinó “Vull adoptar hàbits de vida saludables”. O, és clar, “Vull lluitar en defensa de la sanitat pública”. I és que el que val per a la vida individual val igualment per a la implicació individual en la vida col·lectiva. Aturar l’emergència climàtica, posar fi a les desigualtats o aconseguir l’alliberament dels pobles oprimits són objectius tan poc a l’abast d’un individu com no emmalaltir. El que sí que està al nostre abast (en la mesura que ens sigui possible) és implicar una part del nostre temps, recursos, talents i energies en esforços col·lectius contra l’emergència climàtica, a favor d’una major igualtat i per l’alliberament dels pobles oprimits.

La vida col·lectiva és una lluita permanent que cal entomar sense por ni esperança, sinó amb raó i perseverança

Tampoc no està al nostre abast saber què passarà el dia de demà. No ho està en les èpoques de vaques grasses (individuals o col·lectives), quan el vent de la fortuna empeny les nostres veles i sembla que tenim el paradís a tocar. Però tampoc no ho està en èpoques de vaques magres, quan el vent de la fortuna es converteix en tempesta i semblem condemnats a un naufragi etern. El cert és que els vents favorables venen i van, com ho fan les tempestes. L’únic que podem fer és posar el màxim de la nostra part perquè els vaixells on naveguem (tant individuals com col·lectius) puguin aprofitar els primers i capejar les segones. Preveure escenaris plausibles, calcular la probabilitat de cadascun i pensar com hi reaccionarem és una actitud racional i necessària. El que és irracional és mirar d’endevinar amb certesa “què passarà”. La primera actitud és la virtut de l’estrateg; la segona, el vici de l’astròleg. Per això, és tan erroni exaltar-se en els bons moments com desesperar-se en els dolents. En general, l’actitud correcta és la contrària: assumir que els bons i els mals moments passen, tard o d’hora, i centrar-se en com explotar els primers i resistir els segons.

El compromís de l’activista ha de ser, d’una banda, escollir per bones raons eticopolítiques (no per dogmes, estètica o interessos egoistes) les causes per les quals treballarà, i, en segon lloc, treballar-hi de la forma més eficient i constant que pugui. Són aquestes dues coses les que ha d’avaluar i reavaluar de manera regular i honesta. No ha d’obsessionar-se, per contra, amb pensaments triomfalistes o derrotistes sobre el destí de les seves causes. No només perquè no té forma de saber-lo, sinó perquè els triomfs i les derrotes mai no són definitius. Quan es fracassi, caldrà continuar lluitant. Quan es triomfi, tocarà defensar allò que s’ha guanyat. I en tots dos casos, arribat el moment, hi haurà gent que agafarà el relleu a partir de la bona feina que s’hagi fet. La vida col·lectiva, com la individual, és una lluita permanent que cal entomar, en la mesura del possible, sense por ni esperança, sinó amb raó i perseverança. Parafrasejant allò de Kennedy: “No et preguntis què ha de fer la realitat per millorar, sinó que pots fer tu per millorar-la”.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies