10/11/2021 | 06:00
L’emergència climàtica, la crisi de la biodiversitat i els límits físics del planeta ja són aquí: són una gran merda, i tu ja ho saps. Si fas el pas de saber-ho a sentir-ho, és possible que visquis certs terratrèmols emocionals. Alguns en diuen ecoansietat, i altres no hi posen nom, però tres de cada quatre joves afirmen que “el futur fa por”. Més de la meitat han sentit tristor, ansietat, ràbia, impotència, indefensió o culpa per l’escalfament global, i 4 de cada 10 es plantegen no tenir fills per aquest motiu. I és cert que aquesta por pot paralitzar.
Però no ens enganyem: la majoria de nosaltres no fem gaire res contra l’emergència perquè tenim més ecoceguesa que ecoansietat. Tal com explica el divulgador Lucas Sánchez a l’agència de notícies científiques SINC, el biaix optimista ens fa pensar que el refugiat climàtic no seré jo. El biaix de l’acció única (el famós jo ja reciclo) fa que justifiquem accions contaminants perquè en fem una de verda. I el banc finit de preocupacions ens convenç que no tinc temps per pensar en això. Fins i tot quan prenem consciència que no podem continuar així ens trobem amb l’efecte espectador: no ‘pringaré’ jo si els altres no fan res.
Tot el que ens havien explicat que era una vida bona ara està xocant amb els límits de la Terra
Però és molt més fàcil no afrontar-ho. Per això ens resulten atractives les respostes que ens conviden a l’immobilisme: “Ja està tot perdut; ens col·lapsarem; no val la pena intentar-ho”. O “és tot culpa de 100 grans empreses; nosaltres no hem de canviar res”. O “sou uns exagerats; això s’arreglarà amb innovació i tecnologia”. També per això, ens agraden les solucions que ho canvien tot sense canviar res: un cotxe que no treu fum per seguir movent-te amb llibertat. Un alvocat vingut de Costa Rica però sense envàs de plàstic. Un aeroport per seguir creixent però de color verd. Tot plegat és una gran paradoxa: l’emergència climàtica és el tema més mainstream de l’agenda política mundial, és present en cada anunci publicitari, però seguim vivint com si no existís.
Milers d’activistes, centenars d’informes científics i uns quants documentals de Netflix han intentat que reaccionem com cal a la crisi ecològica. I el cert és que els nostres drets i la nostra qualitat de vida dependran d’allò que fem col·lectivament amb això. Llàstima que aquests maleïts científics contradiguin la nostra manera de menjar, de moure’ns i de passar-ho bé. Ni cotxes, ni carn, ni avions: tot el que ens havien explicat que era una vida bona ara està xocant amb els límits de la Terra, i el que se suposava que era una economia funcionant bé ara és la major amenaça per a les condicions de vida de les classes populars a tot el món. Ens ho poden dir 1.000 vegades més, que no és fàcil d’assumir una esmena a la totalitat de la nostra manera de viure.
Si no sabem tombar les barreres psicològiques que ens impedeixen actuar, no podrem fer res davant les barreres estructurals d’un capitalisme dissenyat per protegir les elits davant qualsevol imprevist. No faràs res contra l’emergència climàtica si no veus la casa en flames, resumia Lucas Sánchez. El que ens cal, doncs, és que tot el nostre món entri en flames. Que tot el que veiem, fem i sentim en el dia a dia quadri amb les dades científiques. I sí, potser passarem per una fase angoixant; però, quan ens desfem dels pensaments estèrils, la pregunta pendent continuarà sent: què fer?
Tenim molt a perdre, però és precisament per això que també tenim molt a guanyar. Els nostres drets i la nostra qualitat de vida dependran d’allò que fem col·lectivament amb la crisi ecològica. Espavilem-nos, que cada dècima de grau compta i això acaba de començar.
