Defensar Madrid és defensar Catalunya

Els catalans i catalanes viatgem poc a Madrid. I això que viatgem força arreu del món, incloent-hi les principals ciutats d’Europa i totes les terres i pobles d’Espanya. Només l’estiu passat, i segons dades de l’Instituto Nacional de Estadística, els catalans van fer 10 milions de desplaçaments: una mica més de la meitat van ser per fer turisme per Catalunya, i la resta, repartits entre uns 2 milions de viatges a l’estranger i 2,7 milions per les diferents comunitats autònomes d’Espanya. Però pocs —o massa pocs— van anar a la capital de l’Estat, i això que s’hi arriba còmodament amb un AVE a punt de rebaixar preus per competència europea i que triga menys que el tren de Barcelona a Puigcerdà.

No és que no hi hagi catalanes i catalans a Madrid, que n’hi ha molts; ni tampoc que no hi anem, de tant en tant o sovint, per motius de feina. L’Àngels Barceló o el Carles Francino es cansarien de fer-los entrevistes i reportatges. El que passa és que dels prop de 10 milions de visitants que Madrid té anualment en qualitat de turistes, segons dades del novembre del 2019 del vademècum que elabora l’Ajuntament, més de la meitat són estrangers (principalment nord-americans, italians, britànics, francesos i xinesos, per aquest ordre). I entre els poc més de quatre milions de visitants anuals que tenen DNI espanyol, el vademècum no dóna dades de procedència, però res no fa pensar que Madrid sigui entre les destinacions turístiques preferides de Catalunya.

El procés sobiranista ens ha allunyat de Madrid i ha dut molts catalans a dir que volen marxar d’Espanya. Igualment, i fins i tot abans que es plantegés el repte independentista, Madrid s’havia començat a allunyar de Catalunya. Metafòricament i políticament ja ho va advertir fa dues dècades Pasqual Maragall en dos articles publicats al diari ‘El País’ el 2001 (“Madrid se va”) i el 2003 (“Madrid se ha ido”). Però ni la desconnexió proclamada pel procés s’ha fet efectiva a Catalunya ni s’ha consumat del tot la marxa de Madrid, malgrat l’apocalipsi que aquests darrers dies alguns han proclamat al Congrés dels Diputats i pels carrers i mitjans de comunicació de la capital de l’Estat.

“Espanya no es trencarà”, va profetitzar Pedro Sánchez a l’inici del seu debat d’investidura, el 4 de gener, a la seu parlamentària de la Carrera de San Jerónimo. Aquell vespre, en una cantonada del barri de Lavapiés, un rodamón aventurava tot el contrari quan feia broma sobre els Reis amb nens que passaven pel carrer i proclamava a crits que, després del dia 6, Espanya deixaria d’existir. Els titulars de la premsa madrilenya d’aquests dies i les intervencions al Congrés de Pablo Casado, Santiago Abascal i Inés Arrimadas apunten en aquesta direcció. D’altres, com Pablo Iglesias, Jaume Asens, Aitor Esteban o, més breument, Joan Baldoví i Íñigo Errejón, han fet ‘discursos d’Estat’ que no són habituals ni hegemònics (veurem si poden imposar-se a partir d’ara) i que confronten els posicionaments i els marcs discursius de la dreta extrema i l’extrema dreta. I ja no diguem, a risc de retroalimentar-los en alguns casos, els portaveus de forces independentistes com ERC, JxCat, la CUP, el BNG i EH Bildu. Des de la radicalitat, el ‘sentit d’Estat’ i del moment històric del portaveu basc Oskar Matute va deixar en evidència Gabriel Rufián, Montse Bassa, Laura Borràs i Mireia Vehí.

El que Xosé Manoel Núñez Seixas deia sobre ERC pot ser extrapolable a bona part de catalans: “L’Estat espanyol no és la caricatura que veuen al ‘Polònia’”

Però fora del Congrés i de la xarxa cada cop més virtual dels mitjans de comunicació, al món real i als carrers de Madrid la geografia urbana i humana ajuda molt a orientar-se políticament. D’entrada, per constatar que els dos primers dies del debat d’investidura, mentre al Congrés estava en joc el destí d’Espanya, els carrers, les places i els parcs de la seva capital bullien pensant no en els ‘Viva el Rey’, sinó en els Reis Mags i els darrers dies festius de Nadal. Fins a l’extrem que les cinc cèntriques botigues que Torrons Vicens té a Madrid facturaven al mateix ritme que la FNAC o El Corte Inglés, i facilitaven estampes insòlites de gent que passejava per Recoletos amb bosses de dolços d’Agramunt, o que entrava amb els torrons solidaris de l’Albert Adrià i RAC1 a prendre xurros i porres a la castissa xocolateria San Ginés. Si els catalans viatgéssim més a la capital de l’Estat, veuríem coses que no us creuríeu, que us sorprendrien o que ens farien pensar d’una manera diferent. En la línia del que l’historiador Xosé Manoel Núñez Seixas deia el 8 de gener a ‘La Vanguardia’ sobre ERC i que pot ser extrapolable per al conjunt o una bona part de catalans i catalanes: “Van descobrint que l’Estat espanyol no és la caricatura que veuen al ‘Polònia’ i, com ha passat altres vegades, els qui van per Madrid en tornen canviats”.

Certament, Madrid és una gran capital (com Londres, París, Berlín, Viena…) que va ser imperial i que, malgrat la redefinició del concepte que, en el seu moment, va servir infructuosament des de Catalunya Enric Prat de la Riba, encara no ha digerit del tot l’ensulsiada del 1898. Ambdues coses —que és una gran capital i que té l’orgull imperial ferit— s’observen bé des del mirador del terrat de l’imponent palau de Cibeles, avui centre cultural alhora que conserva funcions com a seu de Correus. La confluència entorn de la plaça de Cibeles del Banco de España, el Cuartel General del Ejército, la Comandancia Naval, la Casa América, l’Instituto Cervantes, el Círculo de Bellas Artes i el majestuós edifici Metrópolis de l’antiga Unión y el Fénix —que des de fa 40 anys ja no està coronat per l’escultura original d’aquesta au renaixent, sinó per una victòria alada— diu més sobre la capital de l’Estat que una gran bandera espanyola penjada a la façana del CentroCentro de Cibeles —quant de centralisme en el nom d’aquest espai cultural— i que, el 5 de gener, va ser decorat patriòtic per la cavalcada de Reis, retransmesa per TVE amb un gran desplegament de mitjans.

De banderes espanyoles, al centre de Madrid, n’hi ha. Moltes més de les estrictament protocol·làries, però sobretot en edificis oficials i corporatius. Als barris n’hi ha moltes menys o, directament, no n’hi ha. Sigui com vulgui, la gamma va des de la immensa flassada de la plaça de Colón —on el ‘trifachito’ es va fer la famosa foto fa un any i aquest 4 de gener es van concentrar espontàniament 15.000 persones en contra de la investidura del Govern de coalició d’esquerres— fins a les banderetes que, amb un escuradents per ‘màstil’, els ‘xiringuitos’ del parc d’El Retiro claven als ‘pinchos’ de truita o als ‘hot dog’. Tanto monta, monta tanto. Però tant de ‘banderam’ no exclou que, entre ‘rojigualdas’, pengi també una senyera al número 22 de la Gran Via ni que, en totes les botigues de ‘souvenirs’, onegin agermanades ensenyes del Real Madrid i l’Atlético de Madrid amb senyeres del Barça. I no tan sols això: a Madrid és fàcil comprar una pilota del Barça i no és motiu ni d’advertiment governatiu que un nen català hi faci uns xuts contra una paret lateral de l’edifici del Senat. Serà això la plurinacionalitat?

Plurinacionals són, a Madrid, les llargues cues que cada tarda es fan als museus d’El Prado i Reina Sofía per poder entrar-hi gratis a partir de les 19.00 hores. El 3 de gener passat no van trencar files ni els catalans ni els espanyols —la resta de turistes, encara menys— que aguantaven estoicament el fred i van poder saber pels mòbils la inhabilitació del president de la Generalitat per part de la JEC. Tothom va seguir a la seva, que per al cas d’El Prado vol dir, entre altres grans pintures, veure molts Àustries i Borbons de la mà de Velázquez o Goya. I que per al cas del Reina Sofía —dirigit pel mateix Manuel J. Borja-Villel que abans va dirigir el Macba, quan feia d’agència incubadora dels moviments socials de Barcelona— no vol dir només l’impressionant ‘Guernica’ de Picasso o obres dels catalans Miró, Dalí i Julio González. Impressiona també contemplar una sèrie de cartells republicans de Renau i, a la sala del costat, veure cartells falangistes i, especialment, un sinistre pany de paret cobert per retrats al carbó de tots els generals espanyols franquistes. Franco el primer i, entre ells, un que no ho és. Que no és general; espanyol i franquista sí. I català també: el cardenal Isidre Gomà, pare espiritual o autor intel·lectual de la idea de la Guerra Civil com a ‘Cruzada’.

Com va remarcar Antoni Segura, ara president del CIDOB, “No és just traslladar els estereotips que pesen sobre les dues ciutats a l’actitud dels seus habitants”

El contrast seria total —i és una idea per a Borja-Villel, ara que corren nous temps— si al costat de la maqueta del Pavelló de la República, que té l’única rèplica a mida real a Barcelona, per cert, es pogués contemplar també aquell cèlebre cartell de Martí Bas, editat el 1936 pel Sindicat Professional de Dibuixants de la UGT, amb el lema “Defensar Madrid és defensar Catalunya”. Va ser el preludi de la no menys cèlebre citació de Lluís Companys, del març del 1937, durant la setmana de solidaritat de Catalunya amb el Madrid del “No pasarán”: “¡Madrileños! Catalunya os ama”. Ja el 2009, l’Ajuntament de Barcelona i el Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) de la Universitat de Barcelona van organitzar i van portar a la capital de l’Estat una exposició amb el títol “Defensar Madrid és defensar Catalunya”. “La frase pot resultar sorprenent en els temps que corren, acostumats a percebre les relacions entre Madrid i Barcelona en termes de confrontació i de rivalitat. De motius no en sobren, si repassem la història recent —i no tan recent—, i en termes d’imaginari polític”, deia l’aleshores director del CEHI, Antoni Segura. L’historiador i ara president del CIDOB va remarcar: “No és just traslladar els estereotips que pesen sobre les dues ciutats a l’actitud dels seus habitants”.

Trepitjar els carrers de Madrid ajuda a trencar estereotips. La tarda del 4 de gener, mentre el llenguatge guerracivilista s’apoderava del Congrés, la cavalcada de Reis avançava un dia el seu pas en diferents districtes perifèrics de la capital. Carabanchel n’era un, entre barris on no hi ha banderes a les finestres i balcons, sinó roba estesa. Milers de persones, tantes o més que les que es manifestaven a la plaça Colón o a la Carrera de San Jerónimo, van veure passar carrosses d’escoles i associacions de barri decorades amb lemes tan diversos com “Agua es vida” o “Abrid escuelas y se cerrarán cárceles”. No anava dedicat als presos catalans, sinó al 200è aniversari de l’escriptora gallega i precursora del feminisme Concepción Arenal. Però sí que va sonar el català per megafonia quan, entre ‘villancicos’, es repetia aquesta nadala (‘dixit’): “El 25 de diciembre, fum, fum, fum…”.

Si ara, amb la nova conjuntura política i com apunta el Grup Pròleg, cal blindar l’esperança, l’oportunitat i el canvi cultural substantiu que suposa la formació del primer Govern de coalició d’esquerres a Espanya des de la Segona República bastint tota mena de ponts i activant sindicats, moviments socials, associacions i societat civil en general, torna a tenir vigència que defensar Madrid és defensar Catalunya. Fer-ho efectiu implica recuperar lligams d’història i cultura comunes. Però també implica esquivar els marcs de confrontació de les dretes. I això vol dir anar més enllà de reivindicar la tradició republicana i federal nascuda al segle XIX o les figures de Companys, d’Azaña, de Clara Campoamor i de Federica Montseny o el “Sí se puede” del 15-M i de la PAH.

Cal blindar l’oportunitat que suposa el Govern de coalició d’esquerres bastint ponts i activant sindicats, moviments socials, associacions i societat civil

Entremig hi ha tot un llegat encara molt viu de l’antifranquisme i les esquerres fraternes, que en part representava Manuela Carmena a Madrid i en part també un Ernest Lluch amb més vessants que la que se li evoca del diàleg enfront del terrorisme. Aprofitant el debat d’investidura a Madrid, Miquel Iceta va homenatjar ‘in situ’ i per Twitter un bust de l’exministre socialista Lluch i el monument de la matança del 1977 al despatx laboralista d’Atocha, lligat a CCOO i al PCE i on estava vinculada Carmena. Però, segurament, qui millor simbolitza que defensar Madrid és defensar Catalunya és la figura de Miguel Núñez. Comunista madrileny de Lavapiés i dirigent del PSUC amb una llarga trajectòria de defensa dels drets socials i nacionals i de solidaritat internacionalista. Núñez i la seva companya Tomasa Cuevas, que van morir dignament a Barcelona ja fa més de 10 anys, no necessiten tant que algú els recordi —que també, perquè la batalla de la memòria democràtica és molt important—, sinó que els recullin el testimoni i el projectin políticament cap al futur. Com va fer al final del debat d’investidura del 7 de gener, puny enlaire, la diputada Aina Vidal. Una d’aquestes catalanes que sí que viatgen a Madrid.