Crític Cerca
Opinió
Marc Andreu

Marc Andreu

Historiador i periodista

L’angle mort del catalanisme

Donar per mort el catalanisme i menystenir l’autogovern realment existent i que tant va costar de guanyar requereix el col·laboracionisme necessari d’amagar o distorsionar la història

28/10/2020 | 06:00

Banderes independentistes en una manifestació de la Diada de l'11 de Setembre/ Foto: JORDI BORRÀS

L’inhabilitat president Quim Torra es va acomiadar tirant pedres, i grosses, a la pròpia teulada de l’autogovern de Catalunya quan va sentenciar que l’autonomia és un obstacle de cara a assolir el màxim nivell d’autogovern: la independència. Tirar-se pedres a la teulada de l’autogovern no és nou, perquè el sobiranisme que ha governat la Generalitat la darrera dècada en el marc del procés -com a CiU, Junts pel Sí o en l’actual coalició de Junts, ERC i el que quedi del PDECat- se n’ha tirat un munt, de pedres. I els molts rocs i garrotades rebuts per part de l’Estat espanyol no justifiquen ni són atenuants del dany autoinfligit a l’autogovern i al llegat històric del catalanisme, que bona part de l’independentisme dóna per mort o amortitzat en benefici d’una adulterada idea d’un sol poble empetitit fins a la meitat del que Catalunya realment és.

Ras i curt: a banda d’una corrupció de conseqüències més greus que un 3%, les pedrades en la teulada pròpia que més desperfectes han causat a l’autogovern són les retallades promogudes per l’autoproclamat govern dels millors d’Artur Mas. Unes retallades mai revertides ni per Carles Puigdemont, ni pels seus socis de Govern d’ERC, ni pels socis parlamentaris de la CUP. Agreujades pel desgovern actual, amb Torra o sense, aquelles austericides retallades dels serveis públics i l’estat del benestar, sobretot en sanitat, educació, recerca i atenció social, són l’esca que ara crema (i ens crema) sense control per culpa de la pandèmia i totes les crisis (sanitària, econòmica, social, educativa, cultural…) que la covid-19 ha encès o avivat.

La declaració de Torra menystenint l’autogovern posa el llaç a un relat perillós

No obstant això, la pedra a la teulada llançada per Torra en el seu comiat no és menor, ni que sigui pel seu simbolisme. Perquè, com sol recordar el periodista Francesc-Marc Álvaro d’una cita del canadenc Michael Ignatieff, “el vot és una expressió de lleialtat simbòlica més que una expressió fonamental dels interessos”. És evident que la declaració del president simbòlic marca el terreny de joc electoral de part de l’independentisme, sobretot dels afins a Puigdemont però amb risc real d’arrossegar ERC i de sumar-hi la contribució coherent de la CUP, que sempre ha impugnat l’autonomia. Ara bé, més enllà d’electoralismes, la declaració de Torra menystenint l’autogovern posa el llaç a un relat perillós al qual hi ha contribuït la majoria del sobiranisme des del referèndum de l’Estatut. Recordem que va ser sobretot l’ERC pre-Junqueras de Joan Puigcercós, cedint al pressing intern de Joan Carretero i Uriel Bertran, i en contra de l’opinió de Josep-Lluís Carod-Rovira, qui va menystenir les molles de l’autogovern en pro del pa sencer de la independència, tot demanant el vot en contra del nou Estatut. L’Estatut que es va elaborar en època del Govern d’Entesa o tripartit d’esquerres i que, després de referendar-se ja retallat pel Congrés, va tombar el Tribunal Constitucional i esdevindria detonant del procés.

En el fons, aquest relat de l’autonomia com a obstacle del ple autogovern enllaça amb els postulats intel·lectuals independentistes que donen per mort el catalanisme. Ja sigui en la versió boutade que va teoritzar el 2016 el periodista i filòsof Jordi Graupera en un article al diari Ara o bé en clau més elaborada i acadèmica com han postulat el 2020 l’historiador Agustí Colomines al seu capítol del llibre col·lectiu Research handbook on nationalism i, singularment, el també historiador i president de l’Ateneu Barcelonès Jordi Casassas al seu assaig Pervivència de Catalunya. “Aquí estem en totes les circumstàncies polítiques que es vulgui, però el catalanisme ja no tornarà enrere, perquè històricament mai no ho ha fet. Quan ha plantejat l’autonomia, aquest ha estat el discurs central. Ara ho és la independència. Agradi o no agradi, no es tornarà enrere. Es pot neutralitzar, evidentment. Es pot retardar. Però la perspectiva de la independència ja no es pot amagar”, argumentava Casassas en una entrevista a El Temps.

Portat a l’extrem, avalar aquest relat de la mort del catalanisme i considerar l’autonomia com una rèmora no tan sols té implicacions sobre quina lectura o interpretació del passat fem, sinó també en clau de futur. Perquè, agradi o no agradi, l’autogovern realment existent, que se sustenta en l’autonomia de la Generalitat recuperada el 1977 –en el que fou l’única ruptura institucional de la transició pel que va suposar d’enllaç amb la legalitat republicana, abans que s’institucionalitzés el blasmat règim del 78-, és el que ens pot permetre començar a reconstruir el país després de la tempesta perfecta de la darrera dècada. Una tempesta perfecta provocada per crisis que no són només de caràcter polític, territorial, nacional o democràtic, sinó també socioeconòmiques, culturals, educatives, climàtiques i sanitàries, com posa clarament en evidència la pandèmia de covid-19. Potser arribarà el dia en què els catalans, pel sol fet de ser-ho, anirem pel món i ho tindrem tot pagat, com deia l’escriptor Francesc Pujols, però de moment, i després de 40 anys d’autonomia, encara no hem acreditat que tot ho fem bé i que som els més eficients a l’hora de gestionar el dia a dia del nostre autogovern. Fins al punt, com s’ha demostrat ni més ni menys que amb el president Jordi Pujol i ara s’apunta també a Mas, que no som immunes a la corrupció.

La independència va ser derrotada el 2017 en la seva via d’accés unilateralista

La independència, una aspiració legítima que, com va definir bé la sociòloga Marina Subirats, durant una dècada ha funcionat com a utopia disponible, va ser derrotada el 2017 en la seva via d’accés unilateralista. I, en el context actual, torna a ser més objectiu simbòlic que objecte de les preocupacions reals de la gent, situació dels presos a banda. Això no vol dir que la independència caigui de l’agenda política ni que l’independentisme no gaudeixi d’un ampli suport a Catalunya, impensable fa només deu o quinze anys. Però no ens porta enlloc insistir en mandats octubristes o apostes unilateralistes que fins i tot a ERC es resisteixen a abandonar. Així queda provat des del darrer document congressual aprovat pels republicans el 2019 i fins a la incontinència de Xavier Vendrell en una entrevista recent. Aquest exdirigent d’ERC i home clau de l’anomenat estat major del procés, deia que “El llibre d’Oriol Junqueras i Marta Rovira planteja un full de ruta i al final d’aquest full de ruta diu que si no queda més remei, hem d’anar a parar a la unilateralitat, que s’ha de preparar”.

Fins i tot les veus més lúcides i autocrítiques de l’independentisme, com és el cas del politòleg Jordi Muñoz en el seu llibre Principi de realitat, acaben recorrent a la consigna popularitzada pel president d’Òmnium, Jordi Cuixart: “Ho tornarem a fer”. Malgrat reconèixer i denunciar la “polarització emocional” que, entre independentistes catalans i nacionalistes espanyols, va posar en risc la cohesió social, Muñoz acaba fiant les seves esperances a la “polarització creativa” i a que el sobiranisme no deixi de ser un problema fins que no hi hagi una solució, tot advertint que “si no s’habilita una solució democràtica, l’octubre tornarà”. Muñoz argumenta que l’independentisme no va ser conscient de la correlació de forces ni dels riscos de divisió interna de la societat catalana, i que, menystenint les seves limitacions, sense saber articular un “nacionalisme del benestar”, presoner de la “idea nefasta” del tenim pressa, abusant de la il·lusió i la pròpia propaganda, es va equivocar forçant les coses l’octubre del 2017 sense tenir legitimitat democràtica. En aquesta clau insisteix: es va confondre la crisi de legitimitat de l’Estat amb una inexistent legitimitat republicana alternativa. I no existeix perquè, a banda de no sobrepassar mai el 50% dels vots, l’independentisme va fer una DUI el 27-O que va ser “un error profund” i un referèndum l’1-O que “va fracassar el 6 de setembre de 2017” i “no va generar un mandat democràtic clar, prou legítim”.

Ni tan sols en el cas que l’independentisme superi el 50%, no n’hi hauria prou

Però ni tan sols en el cas hipotètic, probable o factible, que l’independentisme superi el 50% dels vots a les pròximes eleccions, no n’hi hauria prou. En democràcia, per fer canvis profunds com modificar l’Estatut o aprovar una llei electoral pròpia -que, per cert, Catalunya ha estat incapaç de fer des del 1980 i per això encara es regeix per la llei espanyola que el 1977 va orquestrar el postfranquisme a benefici del vot conservador-, calen majories qualificades a les institucions. I això es va obviar descaradament al Parlament fins a vulnerar drets democràtics el 6 i 7 de setembre de 2017, igual que l’Estat espanyol en va vulnerar l’octubre d’aquell mateix any i durant el judici posterior als líders independentistes. En qualsevol cas, fins i tot posats en la tessitura d’un canvi profund no ja institucional, sinó revolucionari i forçat al carrer, a l’Europa del segle XXI es requereixen hegemonies que no passen pel 51 per cent.

De fet, això ja no es considerava suficient al darrer terç del segle XX. I així ho argumentava, davant d’una militància no forjada en cap revolució dels somriures ni en batalles d’Urquinaona, sinó en la tradició que va assaltar el Palau d’Hivern i la generació que va lluitar a la Guerra Civil i va pagar amb presó i tortures el seu combat contra la dictadura i per les llibertats democràtiques, socials i nacionals, el líder del PSUC Antoni Gutiérrez Díaz en un discurs del 1977: “Amb el 51% dels vots no es pot transformar la societat; per això parlem de la revolució de la majoria. Però no és sols aquesta majoria, sinó la capacitat d’haver guanyat per a la transformació també la majoria de l’aparell de l’Estat. És per això que una política com aquesta no admet actituds testimonials i obliga a saber fer passos endarrere quan es comprova que el que s’ha fet no ens ha col·locat els peus en terra ferma”.

Certament, Gutiérrez Díaz era federalista i no parlava d’independència, sinó de comunisme, de socialisme en llibertat i d’una idea d’autonomia basada en la idea d’un sol poble i que, sense renunciar a l’autodeterminació, se sustentava en el catalanisme popular. En qualsevol cas, la cita ve a tomb justament perquè és en aquest catalanisme popular que van abanderar i dur a la praxi el PSUC, Comissions Obreres i l’Assemblea de Catalunya, amb àmplies complicitats amb múltiples sectors que van de Montserrat i el catolicisme progressista a la intel·lectualitat antifranquista, la Nova Cançó i el moviment veïnal; aquest catalanisme popular que va defensar el Guti però també Josep Benet, Paco Candel, Cipriano García i tantes i tants d’altres; és en aquest catalanisme popular on rau potser, si no la clau de volta, sí almenys alguna opció de sortir de l’atzucac actual. No pas per reviure temps passats que ja no tornaran, però sí per aprendre del passat de cara al futur, per entendre el present en clau històrica. No sigui cas, com advertia Josep Fontana, “que perseguint l’Estat no perdem la nació”. Una preocupació que, com apunta l’historiador Jaume Claret, “tenia un doble origen: l’obsessió generacional per evitar la fractura social (un sol poble) i l’evidència de tenir cura del mentrestant (la degradació dels serveis públics, el ressorgiment dels treballadors pobres, etc.)”.

Deixem en angle mort una part importantíssima i més recent de la història del catalanisme

Donar per mort el catalanisme i menystenir l’autogovern realment existent i que tant va costar de guanyar requereix el col·laboracionisme necessari d’amagar o distorsionar la història, la vigència o els vestigis i el potencial de futur d’una part molt important de la memòria i el pensament sociopolític, de la teoria i la praxi contemporànies del nostre país. Per això no s’acaba d’entendre per què ens podem arribar a emmirallar tant en la tradició catalanista o republicana d’abans de la Guerra Civil, sigui Enric Prat de la Riba o fins i tot Francesc Cambó, per alguns; o, per altres, tot allò que va de Francesc Pi i Margall i Valentí Almirall a Francesc Macià i Lluís Companys, passant també quan convé per Salvador Seguí i Andreu Nin, mentre, en canvi, deixem massa sovint en angle mort una part importantíssima i més recent de la història del catalanisme: la que cobreix el període que va dels anys 50 als anys 80 del segle XX.

El problema no és de la historiografia ni del món acadèmic, intel·lectual o editorial en general. Disposem de molts estudis i aportacions, i algunes de ben recents i prou interessants. El treball de Jordi Amat El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània i la seva mateixa biografia de Josep Benet Com una pàtria; els estudis complementaris sobre el paper del catolicisme catalanista i l’esquerra antifranquista que han fet Mariona Lladonosa a Nosaltres els catalans. Del catalanisme catòlic al pujolisme i Ivan Bordetas i Anna Sánchez a l’Antifranquisme oblidat. De la dissidència cristiana al comunisme revolucionari; així com tota la bibliografia sobre el món del PSUC que acaben d’enriquir Enric Juliana amb Aquí no hem vingut a estudiar i Txema Castiella amb la seva biografia El Guti. L’optimisme de la voluntat, en són bona prova.

El problema és polític. Perquè entre l’abundant literatura processista o d’anàlisi del procés (que no és el mateix) i l’agit prop independentista dels darrers anys, i en el relat que s’ha fet hegemònic a través dels mitjans de comunicació, és clamorós l’oblit o l’angle mort en el qual ha quedat aquesta part de la història del catalanisme i els actors tant individuals com col·lectius que la van protagonitzar, així com els seus hereus sociopolítics. Només falta que ara hi hagi qui, com Josep Sala i Cullell amb el seu llibre Generació Tap. L’herència enverinada dels fills de la transició, vulgui enfocar l’angle mort però en clau ocurrent i d’enfrontament, i amb tanta frivolitat i tan poc rigor com l’article seminal de Jordi Graupera que el 2016 va donar per mort el catalanisme.

En aquest context, sobta que algú com l’historiador Xavier Domènech, amb una molt bona tesi doctoral sobre els anys 50 i 60, publicada sota el títol de Clase obrera, antifranquismo y cambio político. Pequeños grandes cambios, i que mentre va ser líder d’En Comú Podem i va guanyar dues eleccions generals a Catalunya va fer mítings reivindicant el catalanisme popular, d’un temps ençà prefereixi divulgar -ell sol, amb l’exdiputat d’ERC Joan Tardà o a través de l’Institut Sobiranies- bàsicament el republicanisme i el catalanisme del segle XIX i del primer terç del segle XX. Cadascú és lliure d’estudiar professionalment i valorar políticament el que vulgui, només faltaria. I falta que ens fan bons estudis com el darrer assaig històricopolític de Domènech Un haz de naciones. El Estado y la plurinacionalidad en España (1830-2017). Però no és innocu o innocent. Perquè avala uns relats i no uns altres. I perquè té impacte polític i simbòlic. N’és una mostra que, des d’aquest estiu, i fruit tant de la fugida de Joan Carles I com de la lectura del llibre de Domènech, els líders de Podemos Pablo Iglesias i Irene Montero llueixen als seus perfils de Twitter una foto de l’escultura que Josep Viladomat va fer el 1934 a Barcelona en homenatge al president de la Primera República Francesc Pi i Margall.

L’enquesta recent sobre la Monarquia anima i ho avala, de ben segur. Però en plena crisi sanitària i socioeconòmica de la covid-19, en plena ofensiva de l’extrema dreta arreu i quan a Catalunya encara ens hem de recompondre com a país de les ferides i fracassos del 2017, potser no és prioritari aixecar tan amunt la bandera del republicanisme a partir de referents de fa un segle o més, ni jugar-hi amb tacticismes o ambigüitats sense tenir present la correlació de forces. Com sol apuntar l’exdirigent de CCOO José Luis López Bulla, “lo primero es antes”. I com deia el també sindicalista Cipriano García el 1976 en fer valdre l’assumpció conjunta del fet nacional, democràtic i de classe, això no s’aconseguia “por el marchar por la vía del nacionalismo burgués trasnochado, y mucho menos por el camino del separatismo incompetente y estéril, sinó caminando en estrecha hermandad y solidaridad con los trabajadores de los pueblos del estado español”. Potser una bona praxi republicana seria rescatar de l’angle mort la memòria del catalanisme popular més recent i treballar amb ella, i amb tots els elements de present que convingui, per donar substància política a un autogovern entès no com a símbol, sinó com a eina pràctica d’eixamplament de democràcia, de drets i llibertats, de cohesió social i de benestar. És a dir, per teixir abans que res un futur més disponible que les utopies i preservant aquestes com a nous horitzons per a quan realment sigui possible assaltar els cels.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària anual, rebreu el llibre 'No diguis res' i el dossier 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies