Crític Cerca
Opinió
Marc Andreu

Marc Andreu

Historiador i periodista

“Quan els treballadors fan vaga…”

Sobta que es vulgui primar el vessant polític i catalanista de Layret per davant de la seva faceta com a laboralista. No haurien de ser dimensions excloents quan hi ha consens en què els fets social i nacional són indissociables

30/11/2020 | 06:00

Francesc Layret.

“L’autonomia de Catalunya és per a nosaltres una cosa viva; nosaltres sentim la consciència de la nostra personalitat”. Escrita a mà i signada amb una reproducció de la seva rúbrica, aquesta frase de Francesc Layret ocupa el centre del cartell que el Secretariat de Sant Antoni i l’Eixample del Congrés de Cultura Catalana va fer el juny de 1977 per difondre els actes que organitzava en record de l’advocat laboralista i polític republicà, catalanista i socialista, assassinat el 30 de novembre de 1920, ara fa 100 anys, per pistolers de la patronal. El programa incloïa la col·locació d’una placa a la finca on va viure, al carrer de Balmes, 26; la representació de l’obra de teatre de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, i una taula rodona amb l’advocat Francesc Casares, l’historiador Joaquim Ferrer i el sindicalista Xavier Casassas.

“Quan els treballadors fan vaga no és que no vulguin treballar, sinó que volen fer-ho en millors condicions”. Aquesta cita, que també és de Layret, és indissociable de la capçalera de Lluita Obrera des que, el gener de 1978, va sortir el número 1 de l’òrgan de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Reimpulsada en una segona etapa –la publicació de CCOO havia nascut el 1971 per idea de Cipriano García i amb un nom proposat per Paco Frutos– sota l’ègida de José Luis López Bulla i la direcció inicial de Jaime Aznar, la inclusió de la frase de Layret a la capçalera de Lluita Obrera va ser inspirada per un article del periodista Josep Maria Huertas que valorava la figura de l’advocat al costat de la del dirigent de la CNT Salvador Seguí, el Noi del Sucre.

Com repassa l’advocat laboralista i diputat de la CUP Vidal Aragonès al final del seu estudi Francesc Layret. Vida, obra i pensament, que acaba d’editar Tigre de Paper, durant els anys 70 es va viure un procés de recuperació de la figura de Layret que “va provocar que fos ràpidament reivindicat pel conjunt del sindicalisme i per la totalitat de l’esquerra catalana”. En van ser artífexs destacats tant Joaquim Ferrer, de resultes de la seva biografia sobre Layret publicada el 1971 per l’editorial Nova Terra, com Francesc Casares, que el novembre de 1970, amb motiu dels 50 anys de l’assassinat, va publicar a Presència un article on destacava la gran capacitat de Layret com a jurista i el fet de ser un dels pioners a posar el seu exercici professional a disposició de la classe treballadora.

L’apostolat que sempre van fer tant Ferrer (socialdemòcrata que fou diputat de CiU i conseller de Treball) com Casares (advocat laboralista i diputat del PSC, membre de la corrent Esquerra Socialista) sobre Layret va contribuir a estendre el seu coneixement com a figura històrica clau tant per a la defensa dels drets dels treballadors com per al desenvolupament del catalanisme d’esquerres. D’extracció burgesa i col·laborador de l’anarcosindicalisme hegemònic a l’època malgrat no pertànyer a la CNT, Layret va ser regidor republicà per Solidaritat Catalana a l’Ajuntament de Barcelona; diputat al Congrés; cofundador dels partits Unió Federal Nacionalista Republicana, Bloc Republicà Autonomista i Partit Republicà Català (que va proposar adscriure a la Tercera Internacional, la comunista). Membre també de la tríada clau formada amb els seus amics Salvador Seguí i Lluís Companys, que van tenir igualment un final tràgic: assassinat, l’un, també pel pistolerisme de la patronal (1923), i executat, l’altre, pel feixisme (1940).

“La biografia de Francesc Layret podia i pot ajudar a veure clar que el fet nacional de Catalunya no és una exclusiva de ningú, i que a partir de la seva afirmació, poden expressar-se totes les aspiracions”, va escriure Ferrer en la introducció de la reedició de la seva biografia que, el 1999, va prologar per a l’editorial Afers el secretari general de la UGT Josep Maria Álvarez. És per això que cal celebrar l’aprofundiment del coneixement polític sobre Layret que aporta el llibre de Vidal Aragonès. Però, al mateix temps, sorprèn l’intent, que vessa ucronia i presentisme, d’instrumentalitzar-lo o apropiar-se’l de part quan Aragonès aposta per definir-lo “com un protoindependentista o, si més no, situar-lo més proper a l’independentisme contemporani que no a visions autonòmiques o de federalisme asimètric”.

Una operació similar i contrària al catalanisme integrador que defensava Layret fa temps que intenten fer també alguns sectors sobiranistes amb la figura del Noi del Sucre, forçant-ne cites o reinterpretant en clau independentista la tradició federal de l’obrerisme català, de l’anarquisme i el catalanisme d’esquerres, arrelada en Joseph Proudhon, Francesc Pi i Margall o Valentí Almirall.

Sobta que es vulgui primar el vessant polític i catalanista de Layret per davant de la seva faceta com a laboralista

No és nou (recordeu la cita del cartell de 1977) però també sobta que es vulgui primar el vessant polític i catalanista de Layret per davant de la seva faceta com a laboralista. És legítim, com diu Aragonès, dir que s’ha “magnificat el vessant de Layret com a advocat laboralista” perquè es creu “que se li ha atorgat poc reconeixement com a gran fundador i organitzador dels primers partits de l’esquerra catalanista”. Però no haurien de ser dimensions confrontades ni excloents quan hi ha consens en què els fets social i nacional són indissociables, tant en la seva figura com en la tradició plural de bona part de l’esquerra a Catalunya.

Per això és important recordar la cita que es manté vigent des de fa més de 40 anys a la capçalera de Lluita Obrera, publicació de CCOO que ja va camí dels 250 números. No és una referència isolada: el sindicat va convocar el Primer de Maig de 1995, coincidint amb el 75 aniversari de l’assassinat de Layret, amb un cartell que reproduïa la seva efígie. Però el que és realment important, ara que fa 100 anys de la mort de Layret i en un context de crisi econòmica i democràtica, és reafirmar l’actualitat del seu pensament sobre els drets laborals, com a defensor de l’autonomia sindical, de la negociació col·lectiva i de la vaga com a eina de progrés social. Per això convé recordar el context i el contingut que sol haver-hi darrere d’una cita famosa.

En el cas de la cita més famosa de Layret, el rerefons és la defensa dels treballadors ferroviaris d’arreu d’Espanya processats el 1917 per la vaga revolucionària d’aquell agost i que, malgrat fracassar, va precedir l’èxit de la vaga de la Canadenca. Aquella vaga que el 1919 van saber guanyar Salvador Seguí i la CNT aconseguint la jornada de vuit hores a partir d’articular amb prou intel·ligència, pròpia d’un sindicalisme confederal i de classe, la seqüència reivindicació, solidaritat, pressió, negociació i acord.

Entremig ressona (i manté vigència) l’al·legat que Layret va fer l’abril de 1918 davant del tribunal que jutjava els ferroviaris acomiadats l’agost anterior: “El dret de vaga havia estat mal definit com el dret que té tot home a deixar de treballar. La definició no és admissible perquè la vaga no té com a finalitat deixar de treballar, sinó que és un mitjà per aconseguir treballar en condicions humanes i de dignitat. Amb la vaga es persegueix sempre un millorament de la classe treballadora. […] La vaga es presenta sempre com un acte col·lectiu, no com un fi, sinó com un mitjà, com una arma per defensar els interessos dels treballadors”. Amb llibres o cites, però sempre amb rigor, les idees de Layret mereixen seguir a la capçalera de la nostra societat.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies