11/05/2020 | 06:00
“Quan jo faig servir una paraula -va dir Humpty Dumpty en to desdenyós- aquesta vol dir el que jo vull que signifiqui, ni més ni menys. La qüestió és -va dir Alícia- si vostè pot fer que les paraules signifiquen tantes coses diferents. La qüestió és -va dir Humpty Dumpty- qui és l’amo, això és tot.”
A traves del mirall i allò que Alícia hi va trobar, Lewis Carroll.
Des de fa setmanes vivim amb la nostra llibertat de moviments restringida. Per contra, com diu Carlos A. Scolari, la Covid-19 ha desencadenat una reacció en cadena narrativa. Ens movem menys que mai, (sobre)interpretem la realitat més que mai. Aquests dies, la humanitat, de forma global, sincrònica i col·lectiva, està buscant i construint desesperadament un relat, una narració, una història que doni sentit al que passa. Quan les sèries distòpiques d’èxit de les plataformes digitals comencen a ser part de la ‘normalitat’ i del present, quan el que fa ben poc era ficció és converteix abruptament en el paisatge que es veu des de la TV i el balcó, un exèrcit d’interpretadors de la realitat es posen en funcionament a marxes forçades per reescriure el present.
Les primeres setmanes de la crisi sanitària ja vam poder observar un esforç de diversos actors (estats, mitjans) per explicar la causa de la pandèmia, no en termes estrictament científics, sinó polítics, per situar el límits del terreny de joc. La venjança del planeta pel nostre comportament insostenible, un complot xinés per dominar el món, un complot nord-americà per dominar Xina o la mala gestió de la globalització. Està clar que definir la causa és una de les més grans batalles discursives que existeix en una crisi (recordem com el 15M va redefinir la crisi com a una estafa). Amb la causa comencen a dibuixar-se solucions, perquè segons com plantegem el problema la solució pot ser una o una altra. Definir el problema també implica assenyalar culpables, atribuir responsabilitats i cohesionar al grup. A l’estat espanyol la llista ha estat àmplia: la ineficàcia ‘social-comunista’, el centralisme, la falta de lleialtat de l’oposició o l’excessiva descentralització autonòmica. També hem vist pseudo-narracions tragi-còmiques d’un conseller amb referències al ´Gobierno de España´ i el nombre de mascaretes enviades malèvolament pel govern espanyol. El dret a intentar narrar, per patètic que sigui el resultat, és lliure.
Passat el pic i aplanada la corba de contagis, els relats també han canviat la seva direcció, s’allunyen de la causa i es dirigeixen cap a la construcció d’escenaris futurs. Apareixen conceptes parcials, encara molt polítics o econòmics, com ‘Pactes de la Moncloa’ o ‘Pla Marshall’, no ‘Pactes de Brussel·les’ o ‘New Green Deal’, per exemple. En temps de crisi és un clàssic recórrer a mites que pretenen donar seguretat, evocant èxits precedents que subministren marcs coneguts i redueixen la incertesa. Quan mirem les nostres vides, quan ens pregunten com ens va, sovint repassem el passat, expliquem el present i projectem esperances per al nostre futur i el dels nostres.
Avui, molts homes i moltes dones tenen una sensació real de present insatisfactori i de por al futur. És una combinació molt intensa emocionalment. La narració basada en la recuperació d’un passat mitificat, per encarar un present insatisfactori i un futur negre és una característica comuna d’aquests discursos. El record d’un temps feliç, evocar emocions, són eines mobilitzadores. Tots busquem llibres, cançons, pel·lícules, sèries, amics i converses que ens facin sentir bé, que ens tornin a donar esperances quan estem tristos i desencantats, sovint recordant els bons moments. El discurs polític no és una excepció.
Ara bé, el mite ‘Moncloa’ i el mite ‘Marshall’ tenen limitacions insalvables. Són difusos i llunyans per vàries generacions, són un mite que s’esvaeix amb el temps i amb capacitat d’evocació concentrada en aquells que la van viure i compartir. Per això els discursos de Felip VI tenen un problema estructural, sempre fan referència constantment a la Transició. Sense aquest mite fundacional la legitimitat de la institució monàrquica s’ha de construir de nou o almenys, revisar profundament. Vist el resultat, sembla que el Papa Francesc porta bastant d’avantatge a Felip en això de modernitzar institucions medievals. Per definir el futur el govern espanyol ha optat per un ‘Acuerdo Nacional para la Reconstrucción´, una mena d’acord del bé contra el mal, amb vocació positiva i transversal i amb aires de canvi d’època que només un radical extremista podria rebutjar d’entrada.
La darrera etapa en termes discursius és posar un nom concret al que ve. Un nom que ja no vol definir què fan els actors polítics, quines polítiques tirem endavant sinó quin món comença, què fem com a societat, com és el futur immediat que ve i en què consisteix. I aquí entra en escena com una estrella de Hollywood baixant per l’escalinata la ‘Nova Normalitat’. Nova Normalitat o consolidació permanent de l’excepcionalitat? Existeix un projecte més ambiciós, i, al mateix temps, més modest, quant a les pretensions?. Un oxímoron dirigeix les nostres vides. Se’ns dius que no tornarem a l’antiga normalitat. Però el que vingui o hem d’assumir com a normalitat. L’objectiu de la “Nova Normalitat” és ser suficientment ambigu, solemne, impactant, com perquè tothom hi pugui recórrer… si no entrem en detalls. Les possibilitats són infinites perquè la nostra vida està en ple canvi. Una transformació de la normalitat que comporta totes les esferes socials i quotidianes. El nom està vinculat a un marc cognitiu on tot és possible i on se’ns ofereix una sortida reconfortant a la que aferrar-nos després de considerar que baixar la brossa és una excursió i el teu balcó és la teva segona residència.
En tot cas, ja sigui Lewis Caroll a través de Humpty-Dumpty a ‘Alícia a través de mirall’ o amb Gramsci quan deia que la realitat està definida amb paraules i, per tant, qui controla les paraules controla la realitat, sabem que no tothom té la capacitat dominar el llenguatge i imposar les seves definicions com a sentit comú general. Pressuposar que la Nova Normalitat serà definida per un president de govern en minoria és molt pressuposar. Allò que sigui la Nova Normalitat dependrà de diversos actors polítics, econòmics, científics i socials. Hi ha una revolució discursiva aquí. Però si hi ha un agent que sempre, amb pandèmies o sense, exerceix de veritable fàbrica subministradora de normalitat són els mitjans de comunicació. La seva capacitat ‘normalitzadora’ no està a l’abast de qualsevol. Per això, no es tracta només de dotar de contingut programàtic allò que sigui la Nova Normalitat, sinó de construir una idea coherent, comprensible, que emocioni i ens generi empatia, susceptible de ser comunicada pels mitjans de masses.
Ens trobem, ni més ni menys, que amb la necessitat de saber explicar en un minut com volem i creiem que ha de ser un nou món, una nova normalitat. Tenim un precedent d’abans d’ahir del que aprendre: Greta Thunberg, l’Alícia moderna que va discutir el poder dels nostres ‘Humptys-Dumtys’.
