Crític Cerca
Opinió
Marc Rius

Marc Rius

Politòleg i director de la Fundació Nous Horitzons

Una agenda del (sentit) comú

Allò que fa quatre anys eren només els temes de Barcelona en Comú són ara els temes comuns de Barcelona

21/05/2019 | 18:45

Enmig d’una campanya electoral, en aquest cas les municipals, aturar-se un moment, obrir el focus, parlar més enllà del darrer míting, polèmica o tuit sembla difícil. Però no impossible. El pròxim 26 de maig els barcelonins i barcelonins decidiran, com la resta de pobles i ciutats, qui governa, qui és alcaldessa o alcalde i amb quines polítiques. És la funció principal de qualsevol elecció, decidir qui fa què.

La dialèctica electoral respon sovint a declaracions i contradeclaracions de candidats, a la dinàmica atac-contraatac. És un combat de boxa sense contacte físic que als mitjans de comunicació els resulta especialment útil, perquè s’adapta al seu format per guanyar audiències. Espectacle directe, cru, fàcil de narrar i ràpid de processar. Les xarxes socials han incrementat aquesta tendència. Política pop o política ‘fast food’ són algunes de les formes que descriuen com abordem avui el debat públic.

Si només escoltem els candidats de l’oposició, la campanya transita pel ‘tots contra Colau’

Però la política és més que això. També són escacs. Estratègies de mig i llarg termini que condicionen després el curt termini, situant el debat del dia a dia en un marc més ampli que ja ve definit abans de la campanya electoral (un altre dia parlem de quin va ser el darrer moment que no estàvem de campanya). D’aquesta dimensió de la política també se n’ha parlat força els darrers anys, si bé en àmbits acadèmics o políticament, podríem dir, sofisticats. Hegemonia, marcs, frames, el ‘centre del tauler’, centralitat, … Són totes elles expressions que han volgut il·lustrar la necessitat que si es volen guanyar les eleccions, es necessita definir abans el camp de joc. I, potser més rellevant encara, que es poden guanyar les eleccions com un accident, perquè no s’aconsegueix estabilitzar un projecte que viu envoltat de visions antagòniques tan potents que bloquegen qualsevol intent de definir què fer i impedeixen articular coalicions socials prou sòlides per a posar en crisi l’imaginari dominant (el tripartit?).

Les eleccions a Barcelona no escapen a aquesta batalla. Però d’entrada ja hem de fer notar que la decisió d’anar a votar en unes eleccions municipals barcelonines combinen la dimensió de ciutat amb consideracions que els votants poden tenir en compte més enllà de l’estricte terme municipal. No és fàcil quantificar-ho, però qualsevol persona que voti el 26 de maig decideix el seu vot pensant molt, poc o gens, en els nivells català i espanyol.

I de què van les eleccions del 26 de maig a Barcelona? Fonamentalment, de dos aspectes: Ada Colau i les prioritats de la ciutat. Si només escoltem els candidats de l’oposició, la campanya transita pel ‘tots contra Colau’. Això és en el que voldrien que centrés el debat. La paradoxa és que aquests mateixos candidats han decidit fer protagonista Colau, ells mateixos reconeixen que té moltes opcions de ser reelegida com a alcaldessa. El resultat és que Colau és l’única candidata que no ha de competir per explicar el seu projecte de ciutat, té un espai diàfan i obert, mentre la resta estan massa enfeinats demostrant qui és més ‘anticolauista’. Collboni, Valls, Artadi i Maragall acaben dibuixant una mena d’oposició ‘tribunera’ i tertuliana provocant un soroll contradictori que deixa l’alcaldessa enmig del tauler sense haver de moure un dit. Primera victòria.

ERC a Barcelona té molt poc discurs de ciutat i molt de convertir la ciutat en una peca contra la batalla fratricida amb Puigdemont

És especialment simptomàtic el cas d’Ernest Maragall, que amb un discurs genèric i generalista es limita a proposar governar millor. Un acte de fe. ERC a Barcelona té molt poc discurs de ciutat i molt de convertir la ciutat en una simple peça més en la seva llarga i fratricida batalla amb el partit de Puigdemont per qui lidera el postprocessisme. El canvi via despatxos de Bosch per Maragall recorda les tradicionals jugades convergents fitxant candidats ‘estrella’ (Roca, Molins) per tombar Pasqual Maragall. Ernest Maragall diu que ve a substituir a Colau, quan tothom sap que ERC, també a Barcelona, té com a missió principal substituir a l’exmón convergent.

Hi ha un segon element tan determinant com l’anterior: l’agenda de campanya, que és en definitiva l’agenda de la ciutat i l’ordre de prioritats que el pròxim govern haurà d’encarar. Tots els candidats li reconeixen a Colau que ha fet coses que estan molt bé, innovadores, valentes però que hauria d’haver fet més. No li discuteixen, però, que ha obert camí i que no tiraran les seves mesures enrere, o almenys, no s’atreveixen a dir-ho de forma pública. Avui a Barcelona discutir si s’han de posar multes a fons voltors és extravagant i fins i tot marginal.

Si ens fixem en els principals temes de campanya veurem que no giren al voltant d’una ciutat ‘bussines friendly’, ‘smart city’ o de fer més fòrums o exposicions universals. Va, per exemple, de què proposem per lluitar contra la contaminació o contra l’especulació, de connectar la Diagonal amb un tramvia 100% públic, de seguir controlant el turisme o d’incrementar l’oferta pública de places escolars. En termes ideològics, avui el debat a Barcelona també ha exclòs qualsevol proposta de privatització, al contrari, és central la defensa dels béns comuns, consolidar l’operador energètic municipal, recuperar la gestió pública de l’aigua, el dentista municipal, més habitatge públic o fins i tot la funerària pública. Barcelona lidera avui el debat per la defensa d’allò que és de tots i totes. És una victòria de primer ordre, més meritòria encara si tenim en compte quines són les competències municipals i els suports comunicatius dels comuns. Les comparacions amb el Govern de la Generalitat són sagnants, en termes de polítiques i en termes de discurs.

A Barcelona l’agenda dels comuns s’ha convertit en l’agenda comuna i del sentit comú

Guanyar passa per ser primer en unes eleccions, però també és canviar l’agenda. De què serveix ser alcaldessa de l’agenda dels teus adversaris? Precisament per això Barcelona en Comú ja ha començat a guanyar aquestes eleccions. Perquè allò que fa quatre anys eren només els temes de Barcelona en Comú són ara els temes comuns de Barcelona. Avui ningú posa en dubte que hem de parlar de mobilitat sostenible, de lluita contra els desnonaments o posar control al turisme. Es parla amb normalitat de municipalitzar serveis. Ara la campanya va de com responem a aquestes preguntes. Estem guanyant la batalla de les idees, que vol dir que és al voltant de les nostres idees, les d’una majoria social que a Barcelona és clarament d’esquerres, que els altres han de posicionar-se. Els pactes que Maragall ofereix a Artadi i Collboni a Valls són una contragenda conservadora, un gir a la dreta amb tocs de processisme o ‘centcinquantacinquisme’. Però avui a Barcelona l’agenda dels comuns s’ha convertit en l’agenda comuna i del sentit comú.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies