10/07/2026 | 07:00
L’estiu passat, en plena onada de calor que va colpejar França, milers de persones van sortir a comprar aparells d’aire condicionat. Quan les temperatures es disparen, deixa de ser un luxe per convertir-se en una eina que pot salvar vides. Però el debat francès va anar molt més enllà. L’aire condicionat es va convertir en una arma política i l’extrema dreta el va utilitzar per atacar l’ecologisme, presentant una falsa disjuntiva entre l’agenda climàtica i el benestar.
En realitat, la pregunta era una altra: qui es pot protegir de la calor en un món cada vegada més càlid? Seria un error pensar que aquest és un debat exclusivament francès. Aquests dies, Catalunya viu temperatures rècord. Barcelona ha superat els 40 graus per primera vegada des que hi ha registres moderns, les nits tòrrides són cada cop més freqüents i les onades de calor són més llargues i persistents. Però encara ens costa assumir una evidència: la calor extrema ja no és només un problema ambiental. És també una de les noves formes de la desigualtat.
L’estudi Qui pot protegir-se de la calor? Respondre a la desigualtat davant la calor a la província de Barcelona, elaborat per l’IDRA amb el suport de la Diputació de Barcelona, ho demostra amb claredat. La calor no afecta tothom igual perquè la capacitat de protegir-se tampoc no es distribueix de manera igual. Depèn de la renda, de la qualitat de l’habitatge i del barri on es viu. A la província de Barcelona, només el 38,9% de les llars amb menys ingressos disposen de sistemes de refrigeració, mentre que entre les de renda més alta el percentatge arriba al 71,2%. Quan arriba una onada de calor, massa sovint és la renda qui decideix qui pot descansar i qui passa la nit en vetlla.
Aquestes dades ens obliguen a repensar el concepte de pobresa energètica. Durant anys l’hem associat al dret d’escalfar la llar a l’hivern. Avui sabem que també significa no poder mantenir l’habitatge a una temperatura segura durant l’estiu. En un clima que s’escalfa, protegir-se de la calor és també una qüestió de salut pública.
Durant l’última dècada, moltes polítiques d’adaptació al canvi climàtic s’han concentrat, encertadament, a transformar l’espai públic. Barcelona va ser pionera, en temps de l’alcaldessa Ada Colau, aixecant l’asfalt per crear eixos verds, adaptant escoles i equipaments, i impulsant la primera xarxa de refugis climàtics del país, que ara s’està estenent arreu de la demarcació.
Però les darreres onades de calor ens deixen una lliçó clara: l’adaptació també ha d’entrar a les llars. Si continuem deixant la protecció davant la calor exclusivament en mans de la capacitat econòmica de cada família, convertirem l’adaptació climàtica en un nou factor de desigualtat. I cal assumir una idea que fins fa poc despertava recels: sí, l’aire condicionat salva vides.
Cal un pla de refrigeració dels habitatges que aprofiti el potencial de les energies renovables a Catalunya
Això no vol dir resignar-nos a consumir més energia. Vol dir garantir que tothom pugui refrigerar casa seva de manera eficient, assequible i amb electricitat neta. Per això necessitem un gran pla de refrigeració dels habitatges que sàpiga aprofitar el potencial de les energies renovables i l’electrificació per millorar el confort tèrmic mentre s’abarateix la factura.
En aquest àmbit, Catalunya té una oportunitat extraordinària respecte a la majoria dels països europeus. La radiació solar és un dels nostres grans recursos i l’autoconsum fotovoltaic ha experimentat un creixement molt notable. En bona part ha estat possible gràcies als ajuntaments, que han impulsat bonificacions fiscals i han apostat decididament per aquesta transformació. Avui hi ha més de 1.600 MW d’autoconsum instal·lat en teulades d’habitatges, equipaments i indústries: una potència equivalent a un reactor i mig nuclear durant les hores de màxima producció solar.
Tanmateix, també hem d’acceptar que la principal política de transició energètica dels darrers anys ha tingut un efecte desigual. Un altre estudi de la Diputació de Barcelona mostra que prop del 80% de les llars beneficiàries de les bonificacions fiscals per instal·lar plaques fotovoltaiques són habitatges unifamiliars, on es concentren les rendes més altes. Un balanç semblant al que podem fer dels fons Next Generation destinats a la rehabilitació energètica, que s’han concentrat principalment en llars de rendes mitjanes i altes. No perquè el seu disseny fos regressiu, sinó perquè els requisits d’accés —ser propietari, avançar una part de la inversió o afrontar una tramitació complexa— han deixat fora moltes famílies vulnerables. En altres paraules, les famílies que més necessiten reduir la factura energètica són, sovint, les que tenen més dificultats per accedir als beneficis de la transició.
Durant anys hem impulsat les renovables principalment a través de subvencions i incentius fiscals. Han estat una palanca útil per accelerar el canvi de model energètic, però insuficient per garantir que els seus beneficis arribin a tothom. Qui tenia una casa en propietat, capacitat d’inversió i temps per afrontar els tràmits ha pogut instal·lar plaques, rehabilitar l’habitatge i disposar d’electricitat pràcticament gratuïta per fer front a la calor extrema. Massa gent n’ha quedat al marge.
Les desigualtats en l’accés a la transició energètica es convertiran també en desigualtats davant la calor
Aquest és el gran repte que tenim al davant. Si protegir-se de la calor dependrà de sistemes eficients de climatització i de disposar d’electricitat barata, les desigualtats en l’accés a la transició energètica es convertiran també en desigualtats davant la calor. Seria una paradoxa que unes polítiques concebudes per combatre el canvi climàtic acabessin aprofundint les seves conseqüències socials. I aquest és, precisament, el substrat on germina el discurs de l’extrema dreta i acaba penetrant en les classes populars.
La resposta no és rebaixar l’ambició climàtica, sinó fer-la més justa. Necessitem que els més de 9.000 milions d’euros que el Fons Social per al Clima preveu per a Espanya en el període 2026-2032 arribin a qui més ho necessita. Que no depengui únicament de bonificacions fiscals, de les quals només es poden beneficiar els propietaris, ni de subvencions que exigeixen disposar d’un capital inicial que moltes famílies no tenen.
Perquè no ens podem permetre que la batalla dels pròxims anys sigui entre l’ecologisme i l’aire condicionat. Serà entre dues maneres d’afrontar la crisi climàtica. Una accepta que protegir-se de la calor sigui un privilegi reservat a qui se’l pugui pagar. L’altra defensa que el confort tèrmic forma part del nostre estat del benestar i que les renovables i l’electrificació han de ser la principal eina per garantir-lo.
En un país que cada estiu serà una mica més càlid que l’anterior, poder dormir durant una nit de calor extrema no hauria de dependre del codi postal ni del saldo del compte corrent. Hauria de ser, senzillament, un dret.
