Com construir la ciutat ecologista?

La construcció de la ciutat ecologista passa per rompre amb allò que ha definit, majoritàriament i fins ara, la construcció de les ciutats: l’artificialització del sòl i la pèrdua de connexió amb els cicles naturals. La ciutat s’ha construït tradicionalment a sobre de la natura i es caracteritza pel fet de ser un engolidor de recursos —amb el transport del petroli barat com a vehicle metabòlic— i que genera una gran quantitat de residus i de contaminació impossible d’absorbir per tancar el cicle metabòlic.

El full de ruta per a la construcció de la ciutat ecologista passa, doncs, necessàriament per activar un metabolisme sa: que produeixi els seus propis recursos (especialment aliments i energia), racionalitzi el seu consum fent-lo de proximitat, disminueixi la producció de residus i de contaminació, reprengui la connexió amb la natura i els seus cicles vitals i rompi la dependència del transport, generant, per tant i en definitiva, proximitat i autosuficiència.

Emmarcats en aquest objectiu ampli i complex, hem vist néixer en l’urbanisme contemporani projectes que n’abordaven aspectes parcials:

El naixement dels ecobarris en ciutats del centre i nord d’Europa com els barris de Vauban, a Friburg (Alemanya); el barri de BedZED, a Londres (Anglaterra), o el barri de Hammarby Sjöstad, a Estocolm (Suècia). Un concepte integral aplicable a nous creixements urbans —amb el corresponent consum de sòl— o a reformes integrals d’espais urbans. A l’Estat espanyol, alguns planejaments ja incorporen projectes d’ecobarris: La Pinada (València).

Les comunitats en transició, projectes ciutadans comunitaris que persegueixen crear resiliència social davant els reptes que suposen el canvi climàtic i el pic de la producció de petroli. És un moviment a favor de la màxima suficiència en barris o ciutats, pel que fa a la producció d’energia i d’aliments, el decreixement i la recuperació de les habilitats per a la vida i l’harmonia amb la natura: el gran exemple de comunitat en transició és Totnes, al sud d’Anglaterra, al Regne Unit.

Disseny d’edificis passius, en el marc de l’arquitectura bioclimàtica, que tenen una demanda energètica pràcticament nul·la al llarg de tot l’any. A l’Estat espanyol, ja hi ha nombrosos exemples de cases passives, com ara la Casa Entreencinas, a Villanueva de Pría (Astúries); la Casa Arias, a Roncal (Navarra); la biblioteca de Villamediana de Iregua (La Rioja); el Palau de Congressos Europa, a Vitòria, o les Cases Rurals Passives, a Ibero (Navarra).

Projectes ambiciosos de mobilitat sostenible que passen necessàriament per donar prioritat als mitjans de transport no motoritzats i implementar xarxes intel·ligents de transport públic. Per exemple, Friburg, una ciutat referent a Alemanya.

Finalment, trobam exemples, pocs i molt ambiciosos, de ciutats de nova construcció com els de Sarriguren, a Navarra; Dongtan, a l’illa de Chongming, Xangai, o el primer exemple mundial d’una ciutat totalment nova per a 50.000 habitants, lliure d’emissions de diòxid de carboni i de generació de residus, que aspira a ser totalment autosuficient a Masdar, als Emirats Àrabs, que s’inaugurarà l’any 2020.

Però el gran repte que tenim és reconfigurar les nostres ciutats, per fer-les ciutats ecològiques, i això passa per redefinir l’urbanisme establint una aliança entre la natura i la ciutat; donant prioritat als espais naturals i a les zones verdes que en són pròpies (natura km 0) i reverdint les ciutats per aconseguir microclimes manco dependents, apostar i recuperar microdesenvolupaments rurals per a abastament d’aliments i generar estructures socials resilients. I és possible. Sense anar més enfora, el plantejament de la modificació del Pla general de Palma és —sobre el paper— una aposta per la implantació d’aquests conceptes. Implica, des de l’urbanisme, la concepció d’una ciutat més ecològica, sana, justa i resilient sobre el terreny ja construït. Un repte complex, necessari i encoratjador.