No és no. I una mica tampoc

Durant el darrer mig any o més he estat patint el continu assetjament d’un home. Un desconegut que primer per email, després al telèfon de casa i, finalment, traslladant-se des d’una ciutat llunyana, ha acabat presentant-se diverses vegades al meu domicili i al meu entorn proper. No sé res d’aquest home, mentre que ell pot saber molt de mi. Aprecio un trastorn evident en el seu comportament, en la seva escriptura, en la seva veu, en la seva presència. A partir d’un cert punt, la policia i els jutjats han intervingut, amb protecció cap a mi i els meus i amb ordres d’allunyament i detencions envers ell. La resposta a la meva demanda d’ajuda per part d’uns professionals a qui d’entrada no tenia cap simpatia ni confiança ha estat en tot moment efectiva i afectuosa. He trobat a faltar resposta clínica, això sí. A hores d’ara encara no sé què té aquest home ni si ha estat tractat o ho serà per algú. I suport emocional, també. He pogut comprovar la sort d’haver-me cultivat, al llarg dels anys, un entorn sòlid d’afectes, resistències i suport mutu. No estic sola.

És un cas més d’assetjament, com tants en patim les persones públiques i molt especialment les dones. N’havia patit un altre, fa molts anys, d’una persona del meu cercle íntim. Recordava la por, la ràbia, la inhibició, la vergonya, la culpa. I la vergonya encara més gran de tenir tots aquests sentiments, considerant-me jo una dona independent i preparada. Aquests sentiments, gairebé 15 anys després, s’han disparat de cop sota l’ombra, en aquest cas, d’un desconegut.

Moltes dones, amigues, companyes estan traient a la llum casos com aquest. Tots són diferents però tots són violents, encara que ens costi acceptar-ho. A mi em costa molt. Encara li trec importància i m’excuso i dono mil vegades les gràcies, acotant el cap, quan un policia em dedica mitja hora, quan arriba una notificació del jutjat o quan he de demanar a algun amic o amiga que m’acompanyi de tornada a casa.

Però no escric aquestes línies només per donar testimoni o per aportar una reflexió més sobre l’assetjament i la violència, que també i n’és el primer motiu. El que m’ha impulsat a escriure és la necessitat d’elaborar uns sentiments que, des d’aquest cas extrem, tinc la sensació que connecten amb situacions normalitzades en el dia a dia. No tot és el mateix òbviament, i no s’han de confondre els nivells i l’abast de cada acció. Però bàsicament em refereixo a la sensació que gran part de les relacions que mantenim es basen, finalment, en obtenir un tros de l’altre. Encara que sigui una mica, un trosset. I si cal, arrencat a la força.

Passa, evidentment, a l’esfera pública: tenir el teu nom en un cartell, programar-te en un esdeveniment encara que sigui una estona, arrencar-te unes línies per una publicació encara que siguin curtes i sobre el que sigui, tenir la teva presència, encara no et preparis res, tenir el teu aval, la teva firma en un manifest, tenir la teva opinió catalogada entre d’altres que no tenen res a veure, el teu tuit o el teu ”m’agrada” per a qualsevol causa… Però passa el mateix en l’esfera més íntima: el còmplice que utilitza la seva suposada complicitat per arrencar-te una col·laboració que no desitges fer; els amics que t’envien gentilment el seu crowdfunding perquè no puguis no contribuir-hi; o l’amant que et xucla l’ànima perquè li alimentis un somni encaixonat entre les parets ben blindades de la seva vida estable… Són exemples dels meus àmbits de vida, però segur que cadascú pot reconèixer aquests mateixos assetjaments sords en altres contextos afectius, laborals i socials.

“Ens utilitzem abusivament els uns als altres, per mitjà de tota mena de mecanismes: subtils o d’assetjament”

La llista és llarga i evident: ens utilitzem abusivament els uns als altres, per mitjà de tota mena de mecanismes subtils, o no tant, d’assetjament. No té res de nou. El que és inquietant és que hem generat una pantalla lingüística que impedeix veure-ho, saber-ho, tenir-ho clar i defensar-nos-en. Ens emboliquem i ens enganyem a nosaltres mateixes i als altres amb els verbs compartir, col·laborar, participar, fer junts, donar, aportar, estar, donar-nos, exposar-nos, iniciar processos… Però sota aquests significants meravellosos moltes vegades el que estem fent és obligar, condicionar, no deixar alternativa, extreure, explotar i extirpar temps, dedicació, atenció, afecte i vida dels qui tenim al voltant. Imagino les nostres ànimes àvides i buides com aquelles capelles petites i fosques on es col·leccionen ex-vots. Cames i peus i orelles i pulmons de cera blanca que pengen sobre la pedra freda. Així col·leccionem el que aconseguim arrencar dels altres, fins i tot quan ens diuen, una i una altra vegada, NO.

Però, com han cridat tantes companyes, “No és no”; i una miqueta tampoc. És una consigna que no només visibilitza i interromp la lògica de l’abús i de l’assetjament, sinó que reclama cura, escolta, reciprocitat, atenció. És un NO que obre un espai fet de respecte, de distància còmplice i de silenci expectant, per a poder preguntar: estàs bé? I tu què et sembla? Segur que vols i pots fer-ho? No et preocupis, ja hi haurà temps, no cal que diguis res, sempre hi sóc…

“Declarem boig aquell que no entén un NO. Però nosaltres mateixos ho estem fent cada dia. L’assetjament i l’abús estan entre nosaltres”

Declarem boig aquell que no entén un NO. Però nosaltres mateixos ho estem fent cada dia. Considerem delinqüent qui no respecta els límits o la voluntat de l’altre. I ho estem fent també cada dia. L’assetjament i l’abús estan entre nosaltres. Tensen i violenten aquest ‘entre’ fins a provocar asfíxia, angoixa i un desig irrefrenable, cada cop més estès entre molta gent que conec, de tallar, trencar, fugir. Lluny de tot, que em deixin en pau.

Entre l’assetjament i la fuga, entre la possessió de retalls de l’altre i el trencament de tota relació hi ha la bona companyia, de coneguts i d’estranys. Una aliança de vincles variables però fidels, de ritmes continus però no insistents, de generositat, d’amors sostinguts i que ens sostenen. La bona companyia, el bon tracte de l’acompanyament és un mapa escàs, un territori mínim on amb ben poques persones i moments trobem un lloc que no sigui una col·lecció de figures mortes i extirpades sinó una composició viva i oberta feta amb tot allò que desitgem compartir.

No són paraules cursis per acabar un text dolorós. Són paraules subversives per a un temps de violències visibles i d’encara més violències invisibles.