Crític Cerca
Opinió
Marina Garcés

Marina Garcés

Filòsofa i activista social

On la ciutat perd el seu nom

Els límits interns de Barcelona són l’asfíxia, l’expulsió de molts veïns, activitats i formes de vida. Però, quins són els límits externs? On acaben les ciutats i de quina manera?

16/05/2019 | 19:00

Arriba un moment, en la vida de les ciutats, que es confonen amb el seu nom i el seu nom amb elles. Diem Barcelona, i de seguida ens imaginem uns colors, uns ritmes, una estètica, uns discursos. Diem Nova York, Dakar o Xangai, i cada un d’aquests noms activa en nosaltres unes sensacions, uns coneixements o unes aspiracions. Però, què passa allà on les ciutats perden el seu nom?

Fa 60 anys, el 1957, Paco Candel va escriure una novel·la on explicava alguns fets i retratava alguns personatges del barri de les Cases Barates dels afores de Barcelona, entre Montjuïc i el port. Era una zona d’extraradi, amb població acabada d’arribar a treballar i que, per tant, era i no era Barcelona.

La novel·la es deia Donde la ciudad cambia su nombre, i no és la més coneguda del seu autor. De fet, actualment costa molt trobar-la. Vaig descobrir-la gràcies a l’escriptor Albert Lladó, recorrent a peu amb ell els límits d’aquesta Barcelona que la pressió inversora del capitalisme global, en les seves formes més depredatòries, està aportant avui als seus límits. Els límits interns són l’asfíxia, l’expulsió de molts veïns, activitats i formes de vida. Però, quins són els límits externs? On acaben les ciutats i de quina manera?

Candel ens situava en una zona de trànsit, de canvi de nom. Era un canvi geogràfic i històric al mateix temps. Però, des que vaig conèixer el seu llibre oblidat, el que em pregunto és sota quines formes les ciutats no solament canvien de nom, sinó que el perden. La hipòtesi que cada cop em sembla més versemblant és que en el planeta global cada cop tenim més zones urbanes i menys ciutat.

Si la polis és el cor de la vida política, on es farà la política en un món global on no sabem on comencen i acaben les seves ciutats?

Ho han analitzat molts autors, com Mike Davis, David Harvey i molts d’altres. En el que alguns anomenen el segle de les ciutats, cada cop se’ns farà més difícil saber què fa que una ciutat sigui una ciutat i quin nom li correspon a cada àrea urbana. Aquest fet té implicacions demogràfiques, ecològiques, urbanístiques, econòmiques i culturals. Però sobretot posa en qüestió un referent molt important del pensament polític occidental dels seus inicis: el concepte de ciutat. Si la polis és el cor de la vida política, on es farà la política en un món global on no sabem on comencen i acaben les seves ciutats?

L’evolució de les ciutats, en plural, cap a una urbanització generalitzada del territori funciona, bàsicament, a partir de tres dinàmiques: l’evolució com a expansió, l’evolució com a degradació i l’evolució com a planificació radicalment nova. La primera és la que ja retratava Candel al seu llibre i que ha marcat la pauta del creixement de les ciutats a l’època moderna, amb la industrialització. L’expansió dels seus límits ha tingut lloc de moltes maneres, segons el país, la població i els ritmes més o menys ràpids de les migracions. Però, sigui com vulgui, de manera més formal o més informal, més planificada o més espontània, en tots els casos s’entén que la ciutat “creix” i que acabarà integrant els nous barris i els seus habitants.

La segona, en canvi, és una evolució que no és integradora, sinó que el que fa és externalitzar la degradació d’unes zones urbanes cada cop més grans i més inespecífiques que el que fan és acumular residus, materials i humans. És la principal realitat de les megalòpolis dels països en via de desenvolupament.

La tercera és la planificació utòpica de ciutats noves. Pot semblar irreal, però el Caire acaba d’anunciar que la seva nova capital ja està en construcció enmig del desert. Els plànols estan fets i les grues plantades a la sorra, però la ciutat no té nom. Ha perdut el seu nom.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Mama desobedient' d'Esther Vivas

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació